9 de des. 2011

I després de la boda... (Crítica a Después de la boda)

[Publicat a La Garriga Digital (19/10/2010)]

Puntuació: 

Si algun dia us trobeu a Dinamarca, i algú us convida a una festa o celebració, sigueu cauts, no us precipiteu, i penseu-vos-ho bé, abans de donar una resposta. Si al final, després d’un moment de reflexió, us decidiu a anar-hi, estigueu atents, vius, perquè de ben segur que succeirà quelcom, més perceptible o menys, més subtil o menys, que us deixarà fora de joc, descol·locats. I és que les festes daneses són sorpresa segura; xocar, impressionar, commoure al convidat és a l’ordre del dia, és protocol, quasi obligació. Moment de sentències i de declaracions, de confessions, d’obrir cartes confidencials que, potser, parlen de tu.

I si no és així, segurament alguna cosa sí que hi ha, perquè no és casualitat que moltes de les pel·lícules actuals de directors de referència danesos parlin precisament d’això, de festejos, de bodes, d’aniversaris, tots truncats per secrets de família destapats o confidències imperdonables. I quan dic que alguna cosa hi ha, no em refereixo a una hipòtesi com que cada festa acaba convertida en una batalla campal, física o verbal, entre familiars, convidats i amfitrions, no. Em refereixo, més aviat, a la distància, a la fredor, i sobretot a la incomunicació. Precisament, la incomunicació en l’àmbit familiar i en els cercles propers, la introversió, i les conseqüències a les que això arrossega són els temes que aquests directors volen evocar, amb obres com Celebració, de Thomas Vinterberg , que en seria el més clar referent, o com la que aquí ens ocupa, la notable Després de la boda (2006), de la destacada realitzadora Susanne Bier.

Després de la boda és una pel·lícula innegablement europea, però també innegablement danesa, i no només per la temàtica que tracta, sinó també per com la tracta. Fa servir molt sovint canvis sobtats de pla, que si bé podrien semblar errors o si més no descuits fortuïts, res més allunyat de la realitat. La càmera no és mai del tot fixa; està viva i respira i es mou. Detalls tècnics com aquests fan esdevenir dinàmica la trama, l’aproximen a l’espectador. En aquest sentit, és molt marcada la influència del moviment cinematogràfic Dogma, amb el que la directora va treballar, proposat pel director danès més conegut de tots –amb permís de Dreyer–; Lars von Trier. De totes maneres, Bier té trets molt personals, que fan d’aquesta pel·lícula, que podria ser un drama sense massa més interès, en una obra singular, emotiva i personal. I és que el fet que qui dirigeix sigui una dona fa que la sensibilitat de la pel·lícula agafi un altre caire. Són petits detalls, al llarg del film, que fan que amb ben poc aprenguis molt, de què succeeix, de què els passa pel cap als personatges. Això és; des del meu punt de vista, el valor més gran d’aquesta proposta són els detalls més ínfims, que si bé es van donant sovint, ni s’enfarfega a l’espectador amb ells ni se’ls tracta com si fossin insignificants.

L’argument ens explica la història d’un home danès que arriba a Copenhage, tornant de la Índia, a on hi té una petita organització humanitària. Aquest és convidat per un empresari –i possible donant d’una bona suma de diners a l’organització– a la boda de la seva filla. El protagonista accedeix i va a la celebració, inconscient de que la seva assistència suposarà un gir de cent vuitanta graus, no només a la seva vida sinó probablement a la de molta més gent.

Simple però complexa, així és la trama. I així són les relacions, almenys en aquesta obra, que posa de manifest, una vegada més, les interessantíssimes pel·lícules que ens arriben del nord d’Europa. I és que, probablement, passen més desapercebudes del que haurien de passar, però mereixen un cop d’ull ben atent, ben viu, perquè, com passa a les seves festes, segur que acaben sorprenent al convidat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada