Alguns veïns desavinguts (Crítica a El hombre de al lado)

[Publicada a La Garriga Digital (04/08/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Quan una novel·la, o pel·lícula, o història en definitiva, pretén arribar amb bon peu a un públic gran i heterogeni, ha de ser capaç d’interessar, de despertar curiositat, d’atraure. Hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho i molts elements amb els quals jugar, però hi ha quelcom que, en major o menor mesura, s’encarrega de mitjançar entre l’espectador i la trama; un ambaixador, un intermediari que és qui caldeja o bé refreda la història, i és en bona part responsable de fins a quin punt aquesta ens sedueix. Aquest fil conductor són els personatges, els protagonistes, i tots els seus mecanismes interns. Això és, la seva personalitat, caràcter, i com responen i es desenvolupen en totes les facetes per les quals el relat es mou. I és que és aleshores, quan comença la narració, quan els personatges han de demostrar que tenen ganxo, que tenen la capacitat, per empatia, per simpatia, o per simple atracció, de ser prou sòlids com per arrossegar-nos fins al final sense que el viatge ens fatigui massa. Per tot això, és quan no existeix un gram d’empatia i els personatges cauen, un per un, sense que cap sigui capaç d’aportar-nos res més que animadversió, quan la història, per molt precisa que sigui, s’ensorra amb ells.

The Lost Thing és el (fantàstic) curt de la setmana!

Codirigit per un dels meus il·lustradors preferits, Shaun Tan, aquest curtmetratge va ser nominat als Òscar 2010. L'imaginari d'aquest il·lustrador, autor del magnífic còmic Emigrants, s'anima aquí amb un resultat que va la pena veure.

El triomf de Terrence Malick (Crítica a El árbol de la vida, guanyadora de la Palma d'or a Canes)

[Publicada a La Garriga Digital (23/09/2011)]

Puntuació: ★★★★★

La poesia, com a gènere tradicionalment literari, té en la retòrica i en totes les cares d’aquesta les seves úniques eines de treball. Per una banda el significat, manejable, ambigu i metafòric amb el que pot comptar cada mot. Per l’altra, el so, el ritme, el lirisme, d’un conjunt que vol comprendre totes les possibilitats de la comunicació verbal –més implícita o menys- per a expressar amb la màxima precisió quelcom exacte o abstracte, indiferentment. No obstant, l’essencial,  l’important, com sempre en l’acte de la comunicació, és que el receptor rebi el missatge que l’emissor ha enviat amb la màxima claredat. Això és, la comunicació verbal i totes les seves possibilitats al servei d’un resultat que, com un engranatge, si no encaixa prou perd part del seu sentit.

Conan el bárbaro: L'art del tràiler 13

Tornem després de massa temps absents amb un tràiler que, mai millor dit, és la bomba. És el de Cónan el bárbaro, la "joya" de l'estiu protagonitzada per l'amic Jason Momoa, el gran Khal Drogo de la sèrie Juego de Tronos. Tràiler NO oficial, però la millor publicitat per un film com aquest. Aquí va!

Trick cyclist és el (prehistòric) Curt de la setmana!

Sens dubte, aquest breu curtmetratge de 1901, rodat per Tomas A. Edison, és, si no el primer, un dels primers vídeos de 'caiditas' que es va fer mai. Atenció a la caiguda final. Espectacular.


Trick cyclist (1901) - Production Edison por HistoireMotion

D'un tipus amb sort (Crítica a The Girlfriend Experience)

[Publicada a La Garriga Digital (29/07/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Arribar a dedicar-se a la feina que cadascú desitja és quelcom difícil, molt difícil. Una quimera a l’abast de ben pocs, que la majoria de la gent no ha ni acariciat. El cinema, com molts altres elements del dia a dia, s’encarrega sovint de recordar-nos-ho, amb superproduccions, festivals, i noms propis que primer sonen i després et trobes fins a la sopa. Des dels seus inicis ha estat una font d’ídols i superestrelles infalible, que fins avui no ha deixat de rajar. Ser actor, o actriu, o sortir a la tele, són les aspiracions de milions de nenes i nens que segurament veuen en les joves estrelles el reflex dels seus somnis i aspiracions. Algú que tot això ho sap molt bé és el director de cinema nord-americà Steven Soderbergh, que arrossega a les seves espatlles multitud de films, vàries superproduccions i uns repartiments d’infart a cada una d’elles.

Sysiphus és el (simplíssim) Curt de la setmana!

Animació de l'any 1974, tan simple com súmmament expressiva, de l'húngar Marcell Jankovics. Inspirada en el mite de Sísif i nominada aquell any com a millor curtmetratge d'animació.

Per indignar-se (més) (Crítica a Inside Job)

[Publicada a La Garriga Digital (25/07/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Pocs temes estan actualment en un estat tan candent com l'econòmic. L'arxiconeguda crisi, que es va expandint com una pandèmia, dóna la sensació de no tenir fi. La culpa la té, sembla, la inestabilitat dels mercats i les borses, l'augment descontrolat del deute estatal de molts països, quasi tots, i l'esclat de bombolles com aquí la immobiliària. Tots aquest conceptes, que per molta noció que en tinguem, segueixen sent pretextos abstractes i aliens en el dia a dia de la majoria de nosaltres, són els que es presumeixen com a responsables de les penúries que sí, que de mica en mica van envaint el carrer que tots trepitgem.

Macabra, la mano del diablo: l'art del tràiler 12

Quin gran tràiler! Acompanyat d'uns quants més que es van poder veure en una de les sessions Phenomena! Boníssim! Macabra mata y destruye!

Un novio de mierda és el Curt de la setmana!

Divertit curtmetratge que firma el realitzador basc Borja Cobeaga, conegut pels seus films Pagafantas i No controles. Aquí va!

La fórmula Jeunet (Crítica a Micmacs)

[Publicada a La Garriga Digital (01/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Un dels objectius més bàsics i primordials que persegueix hom que pretengui dedicar-se a l’art, en la seva més amplia accepció, és el de trobar un llenguatge que li resulti personal, identificable, a la par que efectiu com a transmissor i producte destinat al consum –lucratiu o no– per part de terceres persones. L’assoliment d’un llenguatge propi en el qual l’artista en qüestió es trobi còmode, doncs, és la clau per al desenvolupament artístic, ja que suposa un motlle a mesura sobre el qual recrear-se, la base d’una pizza a on posteriorment es pot jugar amb els ingredients, aplicant-los al grat. Tots els grans noms propis de l’art, des de la literatura fins a la dansa, des de la il·lustració fins al cant, han sobresortit pel fet d’haver trobat un llenguatge tan notori com identificable; individual i subjectiu, i per tant únic.

Tóxica (Crtítica a Este chico es un demonio y su hermana también (Au Pair))

[Publicada a Filmaffinity (05/08/2010)]

Puntuació: ★★★★★

No es que no valga como película de entretenimiento familiar, ni valga tampoco como una hora y media de cine ameno. No es que su banda sonora sea hortera y ñoña. No es que caiga en los tópicos más reiterados, ni tampoco es que los actores y el doblaje sean pésimos.

Es que los valores en los que basa el guión son perjudiciales para la sociedad, es que, siendo cine familiar, refleja un punto de vista, unos diálogos y unas conclusiones clasistas y machistas. Es que, según esta película, las mujeres son seres irracionales movidos por los celos y las segundas intenciones. Y es que la viril figura del patriarca familiar y jefe de mil empleados es el eje central en el que se sujeta una familia como Dios manda, en la que el resto; mujeres, niños, y trabajadores de clase media con recursos limitados (es decir, los NO triunfadores) están felizmente supeditados.

Y es por todo eso (y algo más), por lo que esta pseudoproducción de cine familiar tendría que ser, únicamente, un elemento destinado al estudio sociológico.