Ensurt o mort? (Crítica a La mujer de negro)

[Publicada a La Garriga Digital (24/02/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Comença la pel·lícula… tensió, ¡Ensurt! Presentació i llarga calma, tensió, ¡Ensurt! Calma, tensió, i un parell d’ensurts traïdors. Tensió, ¡Ensurts! Traca final de tensió i ensurts amb breus intervals entre uns i altres. Sembla que acaba, ¡Sorpresa! I final. El cinema de l‘esglai comença a ser digne d’estudi en la seva estructura, acotada i programada pel sobresalt de l’espectador que, mai millor dir, no guanya per espants.

Fórmula malenconia (Crítica a The Artist)

[Publicada a La Garriga digital (03/02/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Al festival de Canes d’aquest 2011 s'escrivia i es parlava de The Artist com una pel·lícula bonica però capritxosa, bona amant d'una nit, oblidada a trenc d'alba. Per la seva lleugeresa, per la seva fi, que no és més que amenitat en escala de grisos, semblava que seria carn de festival i sobres de taquilla. Res més lluny de la realitat, el treball de Hazanavicius ha entrat en una espiral triomfal que sembla difícil de detenir, ressonant arreu els ecos d'aquesta obra muda i incolora que encisa a gairebé tothom amb el seu innegable encant, tan afable que és difícil resistir-se’n.

Black Bread out, Drive in (Crítica a Drive)

[Publicada a La Garriga digital (20/01/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Cada any per aquestes dates aflora a les cartelleres d'arreu el bo i millor de la temporada, una col·lecta cinematogràfica del més destacat i atractiu, d'ínfules triomfals i anhel indissimulat de fer-se amb alguna de les estatuetes daurades i antropomòrfiques que l'acadèmia per excel·lència atorga cada febrer. Les productores i distribuïdores difonen a corre cuita el que ha donat de sí la seva verema particular amb l'esperança de poder comparèixer a la nit dels Oscars com a imputats directes de l'acte cinèfilosnob més seguit del món. Pel·lícules com The Descendants (Alexander Payne), The Artist (Michel Hazanavicius) o The Tree of Life (Terrence Malick) escalfen motors amb el seu característic estil per a enlluernar en la que presumeix ser una gran nit, mentre que, poc a poc, altres aspirants abaixen el cap perquè a la fi no han estat convidats. És el cas de Pa negre, que s'ha quedat a les portes del certamen i dóna per finalitzat el seu ascens al cel situant-se, tanmateix, en una privilegiada tribuna reservada a les obres amb majúscules; la business class del cinema. Altres obres altament estimables com Le Havre o The Turin Horse també diuen adéu de forma prematura a la cursa cap a l’estatueta, i algunes més resten sigil·losament a l’espera de l’anunci de candidatures, a l’aguait per si el seu nom apareix a les llistes d’aspirants que s’anunciarà aquest proper vint-i-quatre de gener.

Mentre dorms, teràpia zombi (Crítica a Mientras Duermes)

[Publicada a La Garriga Digital (13/01/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Sembla ser que els crits, els zombis i la sang fresca han aportat l’ingredient adient a la carrera de Jaume Balagueró, sempre correcte en la realització de films però mancat, potser, d’un traç amb més nervi, identificable. Així com a Los sin nombre (1999), Darkness (2002), o Frágiles (2005), la proposta formal del director lleidatà és més aviat clàssica i resultona i no deixa més pòsit que el suspens d’hora i mitja, a REC (2007) el frenesí pren relleu, permetent a Balagueró desentendre’s de qualsevol formalitat de més i participar de la disbauxa general. La famosa càmera en mà, alliberada i bellugadissa, il·lustra perfectament el giravolt que suposa la pel·lícula en la carrera del director, que s’erigí amb aquesta com un dels principals referents cinema
de gènere del país.

Excés d'excés (Crítica a Un Déu salvatge)

[Publicada a La Garriga Digital (23/12/2011)]

Puntuació: ★★★★★

L’emmirallament en l’original és incondicional en la formulació de la paròdia, la seva raó de ser, pel què si l’original es difumina, aquesta paròdia ho fa també, morint a l’acte o esdevenint, de vegades, quelcom nou i independent, allunyat de la fi per la qual va ésser concebut, però capaç de valer-se per si sol. Un clar exemple el tenim al programa Polònia, a on caràcters com Tomàs Molina han passat de la caricatura a un personatge nou, tan passat de voltes com divertit en el seu excés. Un fenomen similar es dóna amb la última pel·lícula de Roman Polanski (a la cartellera d’aquesta setmana del Cinema Alhambra), que està basada en una obra teatral de la francesa Yasmina Reza i que pretén ser una sàtira de l’actual societat occidental: hipocresia i diplomàcia de pacotilla, aparences i cinisme dissimulat.

La fi és el principi (Crítica de Cinema a la Fi)

[Publicada a La Garriga Digital (07/12/2011)]

Puntuació: ★★★★★

El diumenge de la setmana passada es presentava al cinema Alhambra la pel·lícula i òpera prima de Meritxell Soler i Julián Vázquez Cinema a la Fi, en un entranyable acte de metacinema que va comptar amb la presència del productor executiu, el realitzador Ventura Pons, un públic prou multitudinari, i la mateixa directora, Meritxell Soler. El film, una road movie documental, personal i poc ortodox, consisteix bàsicament en un viatge, la recerca d’antigues sales de cinema des de La Garriga fins a Argentina, i la reivindicació de la funció d’aquestes com a indrets de divulgació i encontre social. De fet, el que Soler i Vázquez ens proposen és una oda al cinema com a mitjà de comunicació en tant que forma artística i estímul a la reunió. En la significança de cada antiga sala, en la seva implícita aportació, és a on rau el centre del metratge, que ens transporta per algunes sales remotes, fins a la fi.

El diàleg com a aval (Crítica a Copia certificada)

[Publicada a La Garriga Digital (10/12/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Clàssics com La soga (Alfred Hitchcock, 1948), o clàssics més moderns com L’arca russa (Alexander Sokurov, 2001) impressionaven per la seva incontestable tècnica artística i fotogràfica, delitant l’espectador amb sengles plans seqüència que ja formen part de la història del cinema. Tant el primer, més minimalista i auster, com el segon, absolutament grandiloqüent i avassallador, aconseguien que la càmera no deixés anar a l’auditori ni un segon, fent que durant els 80 i 96 minuts de metratge dels que respectivament compten no hi hagués ni un tall, ni un canvi sobtat de pla, ni una fissura, ni un descans.

La pell d'Almodóvar (Crítica a La piel que habito)

[Publicada a La Garriga Digital (16/09/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Que els prejudicis són dolents no és cap descobriment, i que tanmateix són inevitables, tampoc. Tan inevitables com evitable podria ser el procés d’insuflació publicitària al que sovint, com a consumidors, ens veiem sotmesos. Aquestes noves patates fregides tenen autèntic sabor a ceba caramel·litzada, aquesta nova obra d’Almodóvar és terrorífica. Les nostres expectatives cap a un producte s’alimenten d’una promoció que juga amb els desitjos el més globalitzats possible, indiferentment de si aquest producte és acord amb una descripció quasi sempre adulterada. I és que la nostra percepció és, fins que ens topem cara a cara amb l’article en qüestió, superficial, simple, tan sols emparada per la propaganda; un discurs que indueix a l’adquisició, al tast, a l’experiència.

Una vida de pel·lícula, o una pel·lícula de vida (Crítica a Entrelobos)

[Publicat a La Garriga Digital (31/12/2010)]

Puntuació: ★★★★★

Quan una obra audiovisual vol explicar quelcom, ha d’afinar totes les seves peces al màxim per a tenir prou coherència en el resultat final, oferint a l’espectador un generador de sensacions afí amb el que el creador hagi volgut transmetre. En el cas del cinema, són molts els elements que, en conjunt, han de funcionar per a obtenir la fórmula, l’encantament que enlluerni al gran auditori; actuacions, imatge i fotografia, so i banda sonora, guió i direcció artística, i un extens etcètera, tot sota la mà del director.

I després de la boda... (Crítica a Después de la boda)

[Publicat a La Garriga Digital (19/10/2010)]

Puntuació: ★★★★★

Si algun dia us trobeu a Dinamarca, i algú us convida a una festa o celebració, sigueu cauts, no us precipiteu, i penseu-vos-ho bé, abans de donar una resposta. Si al final, després d’un moment de reflexió, us decidiu a anar-hi, estigueu atents, vius, perquè de ben segur que succeirà quelcom, més perceptible o menys, més subtil o menys, que us deixarà fora de joc, descol·locats. I és que les festes daneses són sorpresa segura; xocar, impressionar, commoure al convidat és a l’ordre del dia, és protocol, quasi obligació. Moment de sentències i de declaracions, de confessions, d’obrir cartes confidencials que, potser, parlen de tu.

Una cita amb l'Eva (Crítica a Eva)

[Publicat a La Garriga Digital (07/10/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Ahir, a Sitges, vaig tenir una cita amb algú que no coneixia. Aquesta cita, malgrat no ser la millor de la meva vida, em va ser de gran ajut per expulsar algunes idees, alguns prejudicis, alguns costums que està bé trencar de tant en tant. Ella es deia Eva, i encara que li queda un llarg camí per recórrer, tenia quelcom en el seu haver que denotava importància, un interès especial.

Visca el cinema d'entreteniment! (Crítica de Super 8)

[Publicat a La Garriga Digital (09/09/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Avui dia la paraula oci està lligada, gairebé intrínsecament, al cinema. Dintre d’aquest, i de cada diferenciació i acotació que se li pugui assignar, hi ha una varietat poc menys que incalculable, ja no per la infinita quantitat de títols que s’acumulen any rere any, sinó per la difusa línia que delimita unes fronteres etèries i traspassables que són els cànons d’un art, el setè, que comença a gaudir de certa veterania, i amb tot d’una llibertat creativa in crescendo. És cert, però, que aquestes fronteres no són tan fàcils de creuar, perquè a banda de que en l’art, com tot, els canvis són feixucs i beuen d’un geni que no sempre hi és, no podem oblidar que el cinema és, al cap i a fi, i a la par que expressió artística, un mitjà lucratiu destinat al consum massiu.

Com un bon còctel (Crítica a También la Lluvia)

[Publicat a La Garriga Digital (10/01/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Fa ja uns quants anys, i amb tendència in crescendo, que el cinema espanyol i català que se’ns ofereix a cartellera setmana rere setmana s’està destapant, obrint-se camí cap a indrets que fins ara amb prou feines havia tret el cap i que, tanmateix, tenen infinites possibilitats. En certa manera, aquest cinema s’està desacomplexant, fugint de clixés i de fórmules excessivament reiterades. La productora catalana Escándalo Films, corresponsable de les fantàstiques Lo mejor de mi (Roser Aguilar, 2008) i Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009), és un clar exemple de modernitat i frescor, així com la celebrada Celda 211 (2009) del mallorquí Daniel Monzón, o Buried (2010) del gallec Rodrigo Cortés, i un llarg etcètera. Tampoc és en va que l’actual director de l’acadèmia espanyola de cinema sigui Álex de la Iglesia, cineasta no precisament conservador, realitzador de la recent i premiada Balada triste de trompeta. Amb això, aquesta tendència, tan positiva com necessària, dóna com a resultat propostes arriscades i innovadores, en l’àmbit formal i també en el narratiu, que és, sens dubte, la gran basa del film que avui tractarem; También la lluvia, d’Icíar Bollaín.

Retorns arreu (Crítica de La prima cosa bella i White Material)

 

[Publicada a La Garriga Digital (01/09/2011)]

Puntuació [La prima cosa bella]: ★★★★★

Puntuació [Una mujer en África]: ★★★★★

Tan aviat com deixen de ressonar en els nostres timpans les cançons estiuenques i els cants de sirena de mil i una agencies de viatges, comença el Retorn amb un bombardeig tan indiscriminat com depriment que insta al nostre sentit més oví a resseguir la traçada, suada, línia ascendent de setembre. Retorna i afronta la realitat, petit mortal, que tot el que has gastat aquest estiu, per molt que sigui poc segueix sent molt, i ho has de compensar. Retorn, retorn i retorn, és el que resa a tots el mitjans, seguidors acèrrims de les tendències i monotemàtics fins a dir prou. Retorn a la feina, retorn a casa, retorn, arxiconegut, al col·legi, i retorn a la rutina en definitiva; aquesta despietada reiteració que ens mengem amb patates és el que fa odiós quelcom que pot ser grat; torna el dolent i també torna el bo.

Tin sí, Tin no (Crítica de Les aventures de Tintin i el secret de l'Unicorn)

[Publicada a La Garriga Digital (24/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

No tot el que llueix és or, i el Tintin d’Steven Spielberg i Peter Jackson n’és una clara mostra. El fet que públic i crítica siguin unànimes quant a una pel·lícula és, com a mínim, significatiu; no es dóna sovint, i quan passa se sol tractar de pel·lícules que són quelcom més que un entreteniment ociós i planer. Un gran exemple el tenim amb Toy Story 3 (Lee Unkrich, 2010): va agradar a la gran majoria perquè, a banda de ser una comèdia perfectament animada –en tots els sentits de la paraula-, tenia un guió exacte que feia que persones de qualsevol edat hi sentissin empatia i deixava un pòsit nostàlgic que dotava al film d’una sensibilitat sense floritures. Aquest Tintin, de la mateixa manera, ha despertat un entusiasme parell en els dos àmbits, sent un espectacle visual i un gran hit capaç d’entretenir a qualsevol. Potser el problema és meu, i no és perquè no m’entretingués. També m’ho vaig passar bé veient la última i descabellada d’Indiana Jones, però això no treu que em semblés una producció més aviat fluixa i directament al·lucinada. Aquesta última obra d’Spielberg és quasi igual d’al·lucinada però té una base més sòlida, les històries d’Hergé, que tanmateix adapta al seu parer en un exercici més que aprovable per la seva intenció –Spielberg modela sense perdre personalitat- però fallit en la seva factura.

Piscar o no piscar (Crítica a Panique au village)

[Publicada a La Garriga Digital (18/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Desmarcar-se dels cànons establerts en el cinema sol ser una maniobra poc rendible, en el sentit econòmic i també en el qualitatiu. L’atreviment és risc, i la conseqüència del risc es correspon proporcionalment a la dimensió d’aquest, per bé o per mal. Dit en d’altres paraules: si qui no arrisca no pisca, qui arrisca pisca o molt o gens ni mica. I és que si la tendència general és l’auto contenció, refugiar-se en la ferma estructura dels gèneres cinematogràfics i seguir els meandres predissenyats de la narrativa més convencional, hi ha també corrents alternatives que es desvien naturalment cap a noves interpretacions sovint imbevibles i excepcionalment interessants.

Llums, càmera, bisturí i acció (Crítica a Contagion)

[Publicada a La Garriga Digital (04/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

És ben sabut que en la promoció d’un producte rau gran part del seu èxit, i que conèixer l’objectiu i guanyar-se’l és igual a triomf, més enllà de la posterior satisfacció (o insatisfacció) del consumidor. Tan obvi és que saber-se vendre quelcom bàsic com ho és que en la majoria dels casos el que el consumidor compra no té res a veure amb el que en primera instància li havien venut. Bon exemple d’això ho són les hamburgueses del McDonald’s, i ho és també el cas que s’ha donat als Estats Units, a on una espectadora decebuda ha demandat als productors de Drive (Nicolas Winding Refn), per presumpta publicitat enganyosa; ella havia comprat una entrada per un blockbuster a l’ús, per a un succedani de The Fast and the Furious (Rob Cohen, 2001) i companyia, i es troba amb una pel·lícula sòbria, amb les dosis justes d’acció, que res té a veure amb el que esperava.

Al mal temps, bona cara (Article sobre el cinema a Catalunya actualment)

[Publicat a La Garriga Digital (28/10/2011)]

És impossible no referir-se a “la crisi” quan es parla d’un context com l’actual, a priori desfavorable en gairebé tots els aspectes de la quotidianitat i encara més en tot el que no sigui imprescindible pel dia a dia. Això és, entre altres, la cultura de consum, que tanmateix es beneficia d’una selecció natural que incentiva tant el seu paper més comercial i explotable com la creativitat, l’enginy i la perícia per a solucionar de manera efectiva totes les traves del seu procés de realització. El cinema, en aquest sentit, parteix amb l’inconvenient de ser un art aparatós, que viu lligat de mans i peus per una cadena d’elements llarga i consistent. Direcció, producció, distribució, etc., i tot el factor humà que això implica, dificulta notablement la independència econòmica de qualsevol projecte cinematogràfic. No obstant, parteix també amb l’avantatge d’un precedent d’incalculable valor com ho són el cinema de baix pressupost, el cinema B, o el més independent que, a l’ombra del cinema de masses, han sabut fer del factor econòmic quelcom menys determinant en la concepció de noves obres.

La millor melancolia (Crítica a Melancholia, de Lars von Trier)

[Publicada a La Garriga Digital (15/10/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Fa un parell de setmanes feia una crítica de la pel·lícula que va triomfar en l’últim festival de cinema de Canes, L’arbre de la vida, en la que destacava l’excés d’un metratge massa emparat en la poètica de les imatges, i amb això poc subjecte a la història en sí, fet que en definitiva debilitava el seu conjunt i l’interès de l’espectador en aquest. Que el llenguatge més abstracte eclipsi l’intel·ligible en una obra de dues hores és tan agosarat com condemnatori a la incomprensió generalitzada: a mesura que ens allunyem dels llenguatges estàndard ho fem també d’una comunicació més efectiva, i per molt que ens puguem remetre a l’evocació dels seus fotogrames, el seu enter gaudi estarà supeditat, per bé o per mal, a la comprensió del missatge.

El sopar dels dements (Crítica a El perfecto amfitrión)

[Publicada a La Garriga Digital (30/09/2011)]

Puntuació: ★★★★★

És difícil per a un artista, en la seva òpera prima, dissimular segons quins gestos, segons quines costums, segons quines pretensions, que si bé no sempre són negatives, sí que solen delatar les primeres obres com a tals. En el cinema resulta especialment vistós tot el que fa olor a novell, a acabat de sortir del forn. Pel·lícules tan diverses com mítiques, com La nit del caçador, de Charles Laughton, Easy Rider, de Dennis Hopper, o Delicatessen, de Jean-Pierre Jeunet, són ara obres capitals que tanmateix no han pogut desenganxar-se aquesta etiqueta invisible –més o menys evident– que totes les operes primes arrosseguen. Sobredosis d’excentricitat artística, usos de la càmera, el so, etc. tan pretesament innovadors com poc efectius, o falta de cohesió en la concepció de l’obra com un tot, són alguns tics freqüents en primeres obres, que en treballs posteriors solen polir-se i equilibrar-se.