[Publicat a La Garriga Digital (31/12/2010)] Puntuació: ★★★★★
Quan una obra audiovisual vol explicar
quelcom, ha d’afinar totes les seves peces al màxim per a tenir prou coherència
en el resultat final, oferint a l’espectador un generador de sensacions afí amb
el que el creador hagi volgut transmetre. En el cas del cinema, són molts els
elements que, en conjunt, han de funcionar per a obtenir la fórmula,
l’encantament que enlluerni al gran auditori; actuacions, imatge i fotografia,
so i banda sonora, guió i direcció artística, i un extens etcètera, tot sota la
mà del director.
Potser per això la pel·lícula que tractem avui
no sigui tan rodona com hagués pogut ser, ni de factura tan impecable com tenia
possibilitats d’oferir. El film en qüestió és Entrelobos, de Gernardo Olivares
–i present a la cartellera d’aquesta setmana del cinema Alhambra–. Aquesta gens
desestimable obra ens explica la història d’un Mowgli ben recent i ben proper, un Petit salvatge dels anys cinquanta i a l’andalusa, que viu ni més
ni menys que setze anys envoltat de llops, degut a una sèrie d’esdeveniments
que el deixen, des de ben petit, a l’emparament del seu instint de
supervivència.
El fet que sigui un relat real dóna,
indubtablement, valor al conjunt, fugint de la relació que pogués tenir amb la
clàssica faula moralista. De fet, tècnicament té uns llaços molt estrets amb el
format documental –no és casualitat que dues de les tres obres anteriors del
director ho fossin–, destapant-se sobretot en el tractament de la imatge i la
fotografia i oferint-nos moments francament ben aconseguits i bells a la par
que sobris i elegants. Tanmateix, i com dèiem al principi, el film, des del meu
punt de vista, manca de coherència en segons quins aspectes.
Si bé la imatge no té res retreure’s, tampoc
es pot dir que sigui arriscada ni innovadora, i tenint en compte que la
història és purament naturalista, orgànica, seria interessant comptar amb una
càmera que flirtegés més amb la flora, amb la fauna; que jugués a ser un
element natural més, i no un narrador en tercera persona, enregistrador de
belles imatges. El que vull dir amb això és que una obra d’aquest caire dóna una
llibertat creativa i unes possibilitats tècnico-artístiques que no s’exploten
en aquest cas en la seva totalitat, encara que no obstant la factura sigui més
que correcta i se’ns regalin imatges amb un grau de dificultat molt alt, tenint
en compte que la majoria d’elles estan co-protagonitzades per animals.
No obstant, segurament el més reprovable –o
l’únic realment reprovable– de l’obra és la banda sonora, que intenta
transmetre massa emocions i se li en va la mà per tot arreu, buscant la
grandiloqüència sentimental amb explosions sonores sobrecarregades i innecessàries,
que anul·len per complet els silencis suggerents i els sons que el bosc, la muntanya
i els animals proporcionen de per sí. De fet, el metratge té un horror vacui acústic que acusa, i molt,
el resultat final, i és aquest el punt a on la ja mencionada i reiterada
coherència decau força. Dóna la sensació que la banda sonora és l’element clau,
que vol ser el segell que distingeixi definitivament aquesta pel·lícula del
format documental, i ho fa caient en l’excés, sense deixar-la respirar i
fent-la, fins i tot, excessivament cinematogràfica, en el sentit més clàssic de
la paraula.
Així doncs, Entrelobos s’erigeix com a una
notable producció, amb algun que altre desajustament que no obstant no eclipsa
el resultat, que compta amb un guió prou polit i unes actuacions més que
solvents, i que si bé no és tot l’arriscat que podria, és clar i inequívocament
apreciable que el director camina amb pas ferm per camins que coneix bé, i
resol amb soltesa la difícil tasca d’explicar la història d’una vida de
pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada