Visca el cinema d'entreteniment! (Crítica de Super 8)

[Publicat a La Garriga Digital (09/09/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Avui dia la paraula oci està lligada, gairebé intrínsecament, al cinema. Dintre d’aquest, i de cada diferenciació i acotació que se li pugui assignar, hi ha una varietat poc menys que incalculable, ja no per la infinita quantitat de títols que s’acumulen any rere any, sinó per la difusa línia que delimita unes fronteres etèries i traspassables que són els cànons d’un art, el setè, que comença a gaudir de certa veterania, i amb tot d’una llibertat creativa in crescendo. És cert, però, que aquestes fronteres no són tan fàcils de creuar, perquè a banda de que en l’art, com tot, els canvis són feixucs i beuen d’un geni que no sempre hi és, no podem oblidar que el cinema és, al cap i a fi, i a la par que expressió artística, un mitjà lucratiu destinat al consum massiu.

És per això que la major o menor submissió a la concepció més clàssica del cinema de masses no té per què ser en cap cas un factor que determini la qualitat d’una obra, i això ho il·lustra amb claredat el film Super 8, que es situa perfectament acomodat dintre d’aquestes fronteres, exaltant precisament la creació, des de l’embrió fins al producte final, del cinema d’aventures pel públic més universal possible. Encebada per tantíssims títols similars, mítics, Super 8 –a la cartellera del cinema Alhambra d’aquesta setmana– és un film clàssic des de la seva concepció i en totes les seves facetes, començant pel cartell i acabant pel petit film dels crèdits, realitzat per algú que coneix perfectament els paràmetres pels quals es mou; s’endevina immediatament la plena identificació i les reminiscències biogràfiques del director, J. J. Abrams, i el productor, el mateix Steven Spielberg.

Super 8 és, doncs, una pel·lícula d’aventures a la vella usança, amb la capacitat d’atraure l’atenció d’un ampli ventall d’espectadors i deixar-los a gairebé tots satisfets, havent-ho passat bé: entreteniment en estat pur. I és que si algun mot pot definir de manera concisa aquest llargmetratge, aquest és “entreteniment”. La proposta no és res que no haguem vist abans, abunda en tòpics, i res en ella resulta del tot fresc, però és igual. La factura gairebé impecable d’una obra, aquesta, que defuig transcendentalismes i se centra sense complexes en el que vol ser, és apreciable a primera vista: les actuacions superen amb escreix el que hom podria suposar, convertint-se, segurament, en el punt més sobresortint del film, sense quedar-se curta la història, que aconsegueix sobreposar a la seva manca d’originalitat el manifest afecte que els seus autors hi han dipositat, quelcom que es palpa constantment. I és que, al final, tots els seus nimis defectes són sens dubte perdonables i no llastren a l’auditori una experiència hàbilment dotada dels ingredients necessaris i estimulant en la seva condició d’obra destinada a l’oci amb majúscules.