Confusió! Eclecticisme! Paranoia! Bogeria! Trastorns!
Futur, passat, present! Supervivència! Mort!... Tots ells són termes constants
en la peculiar producció de ciència ficció d’un dels directors més singulars i
heterodoxes del panorama cinematogràfic de gènere. Efectivament, parlem del
nord-americà, ex Monty Python, Terry Gilliam, que firma amb Twelve Monkeys una de les seves
produccions més rodones i trepidants, a la par que serioses i absents de
l’humor que predomina en gran part de la seva filmografia –fet del que
posteriorment es redimiria amb la histriònica Fear and Loathing in Las Vegas–.
Sigui com sigui, no només és aquest
repartiment el que fa brillar l’obra; també cal destacar l’encertada atmosfera,
que beu d’una bona fotografia i una precisa i singular banda sonora, i el guió
sense escletxes de David i Janet Peoples, que basen el seu escrit
en un migmetratge francès, La Jetée
de Chris Marker, del qual Twelve
Monkeys n’és el remake ampliat.
Amb tot, l’obra de Gilliam s’ha convertit ja,
per mèrits propis, en un clàssic de la ciència-ficció amb tota la personalitat
estètica que cabia esperar, així com una digne successora de la també
sorprenent Brazil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada