El clàssic cinema: Casablanca

[Publicat a Cinergia (22/06/2012)]

Hi ha personatges que bé valen una pel·lícula, un film dedicat exclusivament a ells perquè ells són un quadre sencer i la resta és marc, safata de plata pel seu lluïment. Casablanca (1942) és un d’aquests casos, pel·lícula sòlida des dels fonaments fins a la teulada que serveix de perfecta peanya a un Humphrey Bogart a la seva salsa. L’obra de Michael Curtiz sembla concebuda per a un actor que amb aquesta actuació, i contra pronòstic, quedaria definitivament consolidat al firmament de Holywood. Casablanca, rodada l’any 1942, proporciona un escenari idoni a l’actor novaiorquès; un context de total actualitat –la Segona Guerra mundial–, una localització exòtica però no aliena, ciutat colonial francesa, i un repartiment extraordinari darrere seu, amb Ingrid Bergman i Claude Rains, entre molts altres. Res desentona ni priva a Bogart de fer-se l’amo de la pantalla gràcies a la seva aureola d’antiheroi, que lluny de restar-li carisma el fa més atractiu de cara el públic, tan magnètic com el bell rostre de Bergman.

El protagonista del film és Rick, un combatent del feixisme europeu que es veu forçat a abandonar París quan els nazis entren a França, quedant atrapat a Casablanca. La ciutat marroquí era, aleshores, un pont entre el vell continent i els Estats Units per on passaven milers de refugiats a la recerca de visats que els permetessin viatjar al país de les oportunitats. Així és que tota l’acció es situa en aquest indret d’impàs a on Rick regenta un cafè musical, punt de trobada de fugitius i autoritats a on la llei té menys vigència i la llibertat molt més valor. El Rick’s Café fa a la pel·lícula de Curtiz la funció de filtre, centre d’atenció per a on qualsevol personatge que es preï ha de passar, ja siguin exiliats, policies, nazis o vulgars delinqüents.



La trama, com no podia ser d’una altra manera, es desenvolupa al local en qüestió tot reflectint la convulsa situació que viu el món sencer, amb escenes tan memorables com el duel musical entre militars alemanys i el seu cant feixista a capella i la unànime rèplica amb la Marsellesa. Tot això sota la cínica mirada del propietari, un Bogart que es vol mostrar fred i arrogant essent en realitat un romàntic a qui els cops han endurit la carcassa però no l’interior. És en aquesta duplicitat en la que Bogart es mou a la perfecció, aparentant impermeabilitat estant  xop per dintre, amb un rostre impassible que oculta amargor i tendresa.
Però allà estan Ingrid Bergman i companyia per estovar al famós Rick; vells amors i conviccions, la Història que constreny… La pel·lícula és, en realitat, un procés de retorn i redempció que Bogart interpreta extraordinàriament bé, fent de la constant ambigüitat i del seu comportament imprevisible la principal font d’intriga i interès.

I és que és Bogart però també Bergman, és el repartiment però també la tècnica, és la fotografia, la il·luminació i el so però també l’extraordinari guió…. Casablanca és una afortunada reunió de mestres del setè art que gràcies al seu agosarament, a tractar un tema en plena cadència i fer-ho amb tant encert, ha passat a formar part de la història del cinema.