El clàssic cinema: Ciutadà Kane

[Publicat a Cinergia (15/06/2012)]

De Citizen Kane (1941) crida l’atenció, en primera instancia, la solidesa del seu conjunt, que demostra una maduresa tècnica i artística fora del comú. Orson Welles corrobora amb aquesta primera incursió al cinema el seu geni, precoç en la formulació d’un discurs consistent en la seva faceta visual com argumental. La precisió de texts i diàlegs i l’aposta estètica, ostentosa i avantguardista, no defalleixen en cap moment ni donen indicis d’errors novells, rematant la feina amb un immillorable muntatge. Llums i ombres magistralment registrades per Gregg Toland s’alien també a un relat agredolç sobre els mitjans de comunicació en l’era moderna i fins a quin punt aquests són influents, centrant l’atenció sobre un personatge en concret, Charles Foster Kane. Welles empra aquest caràcter, magnat de premsa i comunicacions nord-americà, per a dibuixar un retrat bidimensional, el de Kane com a individu i el de Kane com a símbol social.

Aquest retrat profunditza, en ambdós casos, en la seva vessant més psicològica, traçant un personatge superlatiu, inclús exagerat –que no impossible ni incoherent–, que representa ambicions i zenits i el relatiu significat de tot plegat. L’ascens i caiguda d’un líder contemporani farcit d’orgull i vigor que no obstant depèn en demesia de l’amor col·lectiu és descrit per Welles amb virtuosisme, no només pel seu meticulós guió, també pel paper protagonista que ell mateix interpreta. Defineix primer carisma, l’ascensió d’algú que sembla no tenir sostre, i després inesperada decadència, tot plegat en una molt deliberada reconstrucció periodística que fa del film una espècie de document de premsa groga curosament confeccionat. El què comença com un trencaclosques mancat de peces esdevé, poc a poc, una complexa i detallada història de desamors d’algú que, temorós de l’ostracisme, s’ha construït una massissa fortalesa emocional emmurallada d’autoestima i estricta integritat. Kane és un imperi en auge que de sobte es veu captiu de la seva pròpia immensitat, tan incapaç de soldar les fissures que en ell afloren com de reconèixer la seva fragilitat.

I amb tot això que Welles, no content, encara incorpora un element més en la concepció del seu personatge que si bé ajuda en tant que pretext i leitmotiv de la trama, resulta potser massa obvi. Això és, la idealització de la infantesa, període vital en el què la innocència i levitat del dia a dia són sinònims de felicitat; no hi ha res com ser nen, ni el més gran poder frena el pas del temps, etcètera. Aquest punt alliçonador de Welles és potser innecessari donada la potència del retrat per se, i encara que ajuda a arrodonir la faceta més sensible del protagonista, també el fa, mai millor dit, una mica més naïf.



Sigui com sigui, és en el patològic del comportament de Kane, en el grossor de la trama, a on es troba el més interessant d’aquesta. L’aïllament i infinita autoestima –representada per la metafòrica Xanadú– com a resposta a una agressió externa posa la cirereta a la extraordinària dissecció psicològica d’Orson Welles, que amb aquesta òpera prima deixava una empremta inesborrable del seu pas davant i darrere les càmeres.

Per últim, és interessant comentar com a annex els gens casuals noms propis que el director va escollir pel film. Rosebud, el mateix Kane, Xanadú… Se’n podria fer un treball de recerca, però fent un cop d’ull al nom potser més simbòlic i buscant-ne el significat, ens trobem que Xanadú és com es denominava la capital d’estiu de l’antic Imperi Mongol, situada a la actual Xina. En aquesta ciutat s’hi trobava un palau immens a on l’emperador mongol residia a l’estiu. L’emperador era Kublai Kan, a on kan vol dir, i aquí està la gràcia, «màxim governador». Així és que el significat de Xanadú i la proximitat fonètica de Kan a Kane, lluny de ser casuals, són una altra prova, com el format periodístic o la il·luminació de la pel·lícula, de la meticulosa intencionalitat i premeditació de Welles alhora de construir les seves histories.