Crítica a Route Irish

[Publicada a Tu peli (23/12/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Las descripciones históricas requieren siempre un alto grado de compromiso, no sólo con la realidad, sino también con el contexto en el que se llevan a cabo. La narración de un conflicto tiene que ser siempre consecuente y saber contemplar con especial delicadeza todos los elementos que la componen. En este sentido, las guerras son particularmente susceptibles de ser contadas desde la frivolidad, hechos gratamente explotables en lo cinematográfico que se convierten automáticamente en un producto de puro ocio. Sin ir más lejos, la demonización casi irracional que se emplea en muchas películas hacia la Alemania nazi deviene una excusa para reducir conceptos a la mínima expresión, minimizándolo todo al bien y el mal. Grandes nombres del cine han caído en la trampa de la futilidad en lo que a la descripción de conflictos armados se refiere, prescindiendo con mayor o menor intención de la carga de drama real que dicho conflicto ha generado. Hablo de títulos como Malditos Bastardos, La Chaqueta Metálica, con la que Kubrick –a diferencia de su Senderos de Gloria– se deja llevar por la euforia cinematográfica obviando en demasía su responsabilidad como comunicador, o de En tierra hostil, de Kathryn Bigelow, que omite por completo cualquier mensaje o posicionamiento y se beneficia sin pudor de una desgracia que no le es ajena, al igual que lo hiciera Stallone con sus lamentables secuelas de Rambo.

Una de cartells retro!

Boníssim el Blog de HARTTER, que fa un impressionant treball de disseny al recrear cartells de pel·lícules actuals versió retro. Exposo aquí alguns dels millors cartells, i es poden veure tots aquí.

Ara també a Cinergia!

A partir d'aquest mes començaré a col·laborar amb escrits al portal Cinergia, una web de cinema en català que forma part de la xarxa Estol.cat i que vol ser el portal sobre el setè art en llengua catalana de referència. Allà portaré la secció de cinema omís per les cartelleres del nostre país, parlant de pel·lícules i directors poc coneguts però altament recomanables i interessants. Cinema B, cinema independent, cinema (molt) autòcton, cinema underground, cinema extrem (en tots els seus sentits), cinema freak... i cinema ignorat en definitiva!

Mentre dorms, teràpia zombi (Crítica a Mientras Duermes)

[Publicada a La Garriga Digital (13/01/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Sembla ser que els crits, els zombis i la sang fresca han aportat l’ingredient adient a la carrera de Jaume Balagueró, sempre correcte en la realització de films però mancat, potser, d’un traç amb més nervi, identificable. Així com a Los sin nombre (1999), Darkness (2002), o Frágiles (2005), la proposta formal del director lleidatà és més aviat clàssica i resultona i no deixa més pòsit que el suspens d’hora i mitja, a REC (2007) el frenesí pren relleu, permetent a Balagueró desentendre’s de qualsevol formalitat de més i participar de la disbauxa general. La famosa càmera en mà, alliberada i bellugadissa, il·lustra perfectament el giravolt que suposa la pel·lícula en la carrera del director, que s’erigí amb aquesta com un dels principals referents cinema
de gènere del país.

Marlboro Car Projection (per ATOMIC) és el video de la setmana!

Alt disseny audiovisual. Increïble el que fa la companyia russa ATOMIC.

Excés d'excés (Crítica a Un Déu salvatge)

[Publicada a La Garriga Digital (23/12/2011)]

Puntuació: ★★★★★

L’emmirallament en l’original és incondicional en la formulació de la paròdia, la seva raó de ser, pel què si l’original es difumina, aquesta paròdia ho fa també, morint a l’acte o esdevenint, de vegades, quelcom nou i independent, allunyat de la fi per la qual va ésser concebut, però capaç de valer-se per si sol. Un clar exemple el tenim al programa Polònia, a on caràcters com Tomàs Molina han passat de la caricatura a un personatge nou, tan passat de voltes com divertit en el seu excés. Un fenomen similar es dóna amb la última pel·lícula de Roman Polanski (a la cartellera d’aquesta setmana del Cinema Alhambra), que està basada en una obra teatral de la francesa Yasmina Reza i que pretén ser una sàtira de l’actual societat occidental: hipocresia i diplomàcia de pacotilla, aparences i cinisme dissimulat.

Crítica a Noche de fin de año

[Publicada a Tu peli (23/12/2011)]

Puntuació: ★★★★★

En la era de la globalización las exportaciones e importaciones están a la orden del día, tan inevitables como necesarias para colmar la voluntad y necesidades de unos seres, nosotros, tan borrachos de posibilidades por las que optar que el criterio, nublado, nos lleva a menudo por el camino fácil, basado en la impoluta apariencia del producto. Este producto, que nos llama uno por uno en el nombre del sentido común, obvia cualquier traza de individualismo intentando atraernos la atención, cual señuelo, para después desentenderse del resultado como si la cosa no fuera con él.

The Bycicle Animations és l'(artesanal) Curt de la setmana!

És més una animació abstracta que un curt, i recorda molt als origens del cinema i l'animació amb zootrop, però en tot cas està ben facturat i és molt estètic. Papers retallats sobre rodes, i bon any nou!

Crítica a Arthur Christmas: Operación Regalo

[Publicada a Tu peli (07/12/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Los tics navideños están a la vuelta de la esquina y por eso todo empieza, desde hace unos días, a oler a turrón. La parafernalia papanoelísticofindeañera, reyesmaguna y pesebrística acarrea, como siempre, los benditos valores confraternales que suscitan estas fechas, en las que también los mayores tópicos tienen cabida. Cuentos de Navidad a mansalva inundan pantallas de todos los tamaños, y entre ellos lo difícil no es encontrar uno que se desmarque, si no uno que lo haga con éxito. Efectivamente, hablamos de películas, algunas más ingeniosas que otras en su interpretación de las fiestas de la sonrisa automatizada y la felicidad por antonomasia. Las hay que consiguen reformular los relatos, léase Pesadilla antes de Navidad, léase Rare Exports, las hay que lo intentan, El Grinch o Bad Santa, y las hay que se limitan a reseguir la misma línea previamente trazada una y otra vez. Arthur Christmas se pasea entre el primer y el segundo grupo como Pedro por su casa; flirtea con lo original sin desprenderse de su eslogan impolutamente navideño, en una conjugación irregularmente formulada entre el cuento de Navidad al uso y su pertinente modernización.

La fi és el principi (Crítica de Cinema a la Fi)

[Publicada a La Garriga Digital (07/12/2011)]

Puntuació: ★★★★★

El diumenge de la setmana passada es presentava al cinema Alhambra la pel·lícula i òpera prima de Meritxell Soler i Julián Vázquez Cinema a la Fi, en un entranyable acte de metacinema que va comptar amb la presència del productor executiu, el realitzador Ventura Pons, un públic prou multitudinari, i la mateixa directora, Meritxell Soler. El film, una road movie documental, personal i poc ortodox, consisteix bàsicament en un viatge, la recerca d’antigues sales de cinema des de La Garriga fins a Argentina, i la reivindicació de la funció d’aquestes com a indrets de divulgació i encontre social. De fet, el que Soler i Vázquez ens proposen és una oda al cinema com a mitjà de comunicació en tant que forma artística i estímul a la reunió. En la significança de cada antiga sala, en la seva implícita aportació, és a on rau el centre del metratge, que ens transporta per algunes sales remotes, fins a la fi.

Adress Is Aproximate és la (monada) de Curt de la setmana!

Aquesta setmana és el torn d'un curtmetratge minimalista, molt mono. Dirigit per Tom Jenkins, és una pel·lícula que aprofita la tecnologia del Google Street View i la tècnica de l'stop-motion per a descriure les aventures d'un ninotet d'oficina.

El diàleg com a aval (Crítica a Copia certificada)

[Publicada a La Garriga Digital (10/12/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Clàssics com La soga (Alfred Hitchcock, 1948), o clàssics més moderns com L’arca russa (Alexander Sokurov, 2001) impressionaven per la seva incontestable tècnica artística i fotogràfica, delitant l’espectador amb sengles plans seqüència que ja formen part de la història del cinema. Tant el primer, més minimalista i auster, com el segon, absolutament grandiloqüent i avassallador, aconseguien que la càmera no deixés anar a l’auditori ni un segon, fent que durant els 80 i 96 minuts de metratge dels que respectivament compten no hi hagués ni un tall, ni un canvi sobtat de pla, ni una fissura, ni un descans.