Els oblidats: Els mons lletjos de Korine (part 1 de 2)

[Publicat a Cinergia (13/02/2012)]

Amb tots vostès… Un geni foll treu el cap, tímid, al món de la gran pantalla. Escriu, skate, claqué i monstres, i funciona. Un nou engranatge es posa en marxa i comença així un procés creatiu insòlit, inevitablement marginal però immediatament apreciable. Redacta primer per a rodar després, un personatge condemnat al segon pla cinematogràfic per la seva absoluta animadversió cap a Spielberg, Cameron o Scorsese; formalment és lleig, antònim a qualsevol academicisme i enemic del gran cinema. Grava com vol i els actors el creuen, muses disgracioses del seu circ de freaks, d’imatges inquietants, sensorials i horroroses.

La seva raresa comença pel seu nom, Harmony Korine, clar reflex de la seva personalitat i el seu cinema. Korine neix l’any setanta-tres a l’estat de California, creix a Tennessee i pel camí s’empassa –podríem dir, prematurament– Godards, Herzogs, Cassavetes i Malicks, encisat pel setè art. Ben jove deixa la llar familiar per a dirigir-se cap a la gran ciutat, Nova York, a on coneix al fotògraf Larry Clark, qui farà dels textos del jove californià la seva òpera prima. Kids n’és el resultat, i s’estrena l’any noranta-cinc, amb una resposta airada i dispar de crítica i públic. La història, d’adolescents, marihuana, violència, sexe i sida, tenia tots els papers per l’escàndol i la controvèrsia, obra equilibrista entre la denúncia social i l’impuls post adolescent de la polèmica per la polèmica (Korine tenia dinou anys quan va escriure el guió) que es surt amb la seva per la naturalitat amb la que es tracta la història, «això podria estar passant aquí i ara». És després d’aquesta primera incursió que Korine s’acaba de submergir a l’oceà de l’art i el cinema, arrossegat per una marea tèrbola que el remolca fins a l’Estats Units profund per a rodar la seva primera pel·lícula com a director, Gummo (1997).



S’obre el teló. Amb aquesta primera obra, Korine es destapa com a un creador diferent, d’un estil ràpidament distingible i una notable desimboltura. Si l’argument de Kids podia prendre’s com quelcom fàcilment real, en contacte directe amb el context social en el que es situa, el de Gummo, en certa manera, se’n desmarca. Aquesta primera obra com a director de Korine és una marcianada terrenal, la descripció d’un poble d’interior decadent, assotat anys abans per un tornado, trauma col·lectiu que el director exposa amb trama i imatges sense més ordre que breus flashos de la vida quotidiana dels seus habitants. L’aspecte físic de tots ells és estrany, com distorsionat per un filtre invisible que entela també els seus quefers al llarg del metratge i que contagia a l’espectador d’una estrafolària sensació, entre el desassossec i l’aversió. La quotidianitat a Gummo és fantasia, un món lleig d’éssers grotescs que pul·lulen per la pel·lícula durant noranta minuts, però que ho podrien fer durant nou-cents.

I és que els caràcters de Korine pateixen d’una agorafòbia implícita, enclaustrats de per vida en un microclima malaltís, sense sortides d’aire que els regenerin. Gummo és la primera funció d’un extens espectacle al circ dels monstres, que segueix després amb Julien Donkey Boy (1999), Mr. Lonely (2007) i Trash Humpers (2009). El constant flirteig del director amb el monstruós més humà, aquest laboratori del Dr. Frankenstein particular, dóna peu, més enllà de les pròpies criatures, a unes imatges que brillen, quasi documentals, retratant líricament la simbiosi entre aquestes i el seu entorn, igualment lleig, igualment pertorbador. I aquí radica tot l’interès. ¿No resulta admirable fer de la lletjor poesia, com Antonio Machado amb el seus versos a les mosques, i delectar al públic amb una oda dissonant però ben afinada sense caure en l’etiquetatge de cinema de terror, resposta fàcil a la proposta estètica de Korine? Retrats similars, menys subtils, els han fet directors com Wes Craven o Rob Zombie, amb sengles notables Hills Have Eyes (1977) i House of 1000 Cropses (2003), forçant la trama cap al gènere dels horrors. Aquí no: el terror hi és com hi és la comèdia absurda, o el drama, i tot plegat deixa impagables imatges. Werner Herzog –qui col·laborarà amb Korine en següents treballs– en veure el film, diu: «Quan vaig veure el tros de bacó fregit enganxat a la paret del bany, em vaig caure de la butaca. Korine és una veu destacada d’una generació de directors que estan prenent una nova posició formal. No dominarà el món del cinema, però tan se val». Aquest és, en síntesi, el valor afegit de Korine; pel·lícules d’estampes i ambients, de bona literatura i una narració sempre supeditada a la resta d’elements.

Quant a aspectes tècnico-artístics, Gummo és també un cas apartat de les tendències comuns. S’empra en el seu rodatge una càmera bellugadissa que recorda en certs moments, i no per casualitat, al moviment Dogma 95 encapçalat per Thomas Vinterberg i Lars von Trier. Tan és així que la següent obra del director, Julien Donkey-Boy, és inclosa a la llista de títols submisos a les acotacions d’aquesta corrent cinematogràfica, apropant-se al cinema europeu. Aquesta segona pel·lícula de Korine és un pas natural en la seva carrera cinematogràfica, que no obstant perd pel camí el realisme màgic –podríem definir-ho així– que caracteritzava la primera obra. Julien Donkey-Boy parla d’un jove esquizofrènic i la convivència amb la seva família, desestabilitzada i òrfena de la figura materna. Breus episodis dels seus components, amb especial atenció cap a Julien, van succeint sense a penes cronologia ni més patrons que el caràcter descriptiu del guió, lliure en tant que mancat d’un nus i desenllaç clars. Korine es desprèn de l’ús de la música o qualsevol adulteració visual i roda una obra crua, sender pedregós per a caminants curiosos que, hipnotitzats per la celebrada òpera prima, transiten durant cent minuts cercant imatges, les postals de l’inquietant que Gummo traspuava. És potser per la mateixa actitud fonamentalista del moviment Dogma, per l’absència d’acords sonors i la seva simbiosi amb el visual, que Julien Donkey-Boy no supera la seva predecessora. Ni en l’aspecte estètic ni en la seva implícita definició d’un infern és tan efectiva com la de la primera collita, sort del principiant pels escèptics.

Continua amb la segona part.