El clàssic cinema: El naixement d’una nació

[Publicat a Cinergia (05/03/2012)]

Ve al cas preguntar-se, quan parlem de la generació artística, fins a quin punt ha d’influenciar en la nostra percepció com a espectadors no tan sols l’aspecte formal d’una obra sinó també el significant d’aquesta, i la nostra empatia cap al seu missatge. ¿Pot ser castigada una creació sòlida tècnicament i artística per motius aliens al seu plantejament formal? ¿Hem d’obviar la nostra major o menor afinitat cap al discurs que emet l’obra en qüestió a l’hora d’analitzar-la? És evident que és impossible, fins a cert punt, no decaure en una subjectivitat condicionant d’aquest anàlisi, però en cap cas pot ser un argument de pes en la valoració del mateix com a peça artística. De la mateixa manera que als quadres de Gauguin no se’ls pot retreure la predilecció del pintor per l’erotisme púber, tampoc seria acceptable desestimar la capacitat documental de Riefenstahl pel seu enaltiment del nazisme, que al cap i a la fi, i encara que en ocasions pugui ser sociològicament inacceptable, no deixa de ser inherent a l’artista com a comunicador.

El mateix passa amb El naixement d’una Nació (1915), pel·lícula de contrastos entre el profund conservadorisme del seu realitzador i el seu missatge implacablement racista, i l’aleshores novíssim tractament de la narrativa visual; film pioner per la seva coherència argumental i capacitat explicativa, no només intel·ligible sinó bella i de plena intencionalitat estètica. David Wark Griffith roda una obra de pur cinema, ja no experimental ans eficient en tots els seus aspectes: la trama s’entén perfectament gràcies a un discórrer complex però comprensible, aconseguint a més posicionar a l’espectador diferenciant diàfanament els bons dels dolents. En aquest sentit, i coneixent la mentalitat del director, es podria retreure tant com aprovar l’evident maniqueisme del que fa ús per a relacionar els personatges negres amb el paper antagonista, en un exercici exempt de subtilitats que si bé és en essència trampós, no deixa de facilitar a l’espectador l’assimilació d’una història que en altres circumstàncies acceptaria de bon grat. Més enllà del seu discurs, cal destacar el sentit compositiu del film i la grandiloqüència de segons quines fotografies i enquadraments, precedents d’enormitats èpiques com el Napoleó (1927) d’Abel Gance que posen de manifest l’ambició de Griffith en la creació cinematogràfica. Plans generals que abracen exèrcits i paisatges s’intercalen amb l’intimisme familiar que arribarà al seu esplendor posteriorment amb Lliris trencats (1919), pel·lícula tan càndida com allunyada de les ostentoses primeres incursions al llargmetratge del director, com la mateixa The Birth of a Nation o Intolerance (1916).



Quant a context històric, em remeto al professor de cinema Jose Enrique Monterde, qui insta al seu alumnat ometre en l’anàlisi cinematogràfic qualsevol sentència tipus: «per l’època en la que es va fer…». I és que l’atemporalitat forma part de l’obra artística, sempre construïda en un context concret però enemiga del pas del temps, jutge del que perdura i el que s’esmuny. En el cas de El naixement d’una Nació, no és descabellat preguntar-se fins a quin punt arriba als nostres dies com a obra d’art per se, independentment de la seva condició de precursora, o ho fa en tant que fonament del muntatge i expressió cinematogràfica. Així com la citada Broken Blossoms té un registre ja marcat i plenament identificable –la seva poètica visual i naturalesa minimalista estan narrades des d’un discurs artístic desenvolupat i consolidat–, The Birth of a Nation sobresurt més per la seva tècnica i enginy narratiu, i en definitiva pels aspectes formals dels què Griffith n’és progenitor.

En tot cas no té massa sentit a hores d’ara obrir un debat per a determinar el valor artístic d’El naixement d’una Nació, perquè és quelcom que està fora de tota discussió. La seva importància és majúscula en tant que peça cinematogràfica, i en conseqüència com a obra d’art.

Per últim, i com a apunt, em plau aventurar-me en una hipòtesi més curiosa que transcendent que m’assaltava mentre contemplava l’obra del director nord-americà. L’any mil nou-cents seixanta-vuit, George A. Romero dirigeix la seva més que notable òpera prima, crítica social disfressada de film de terror que es centra en un reducte de supervivents que, assetjat per un exèrcit de zombis, resisteix com pot en una caseta de camp. La progressiva invasió dels morts vivents i la cada vegada més reduïda oposició dels inquilins en front de l’amenaça exterior és no tan sols metafòrica sinó argumentalment paral·lela a la coneguda darrera escena de The Birth of a Nation. Si al film de Griffith és la resistència blanca la que aguanta com pot davant l’hostilitat afroamericana, a Night of the Living Dead és precisament un negre el que planta cara davant l’amenaça d’uns éssers insensibles a qualsevol impuls humà. Voluntària o involuntàriament, la de Romero és la rèplica perfecta; no només rendeix homenatge a un moment clau de la història del cinema, també s’hi enfronta amb ironia modernitzant el seu missatge en una volta de rosca tan intel·ligent com digne de menció.