[Publicat a Cinergia (26/02/2012)]
Ziga-zaga. Harmony Korine
és un artista en tant que creador desprès de perjudicis econòmics, no
independent però sí anormalment desentès, temptatiu de la creació
cinematogràfica lliure i emparentada amb el video-art. Així ho avalen
els dos primers treballs dels que parlàvem al primer article, i així ho
fan també les seves incursions en l’art audiovisual no argumental. No obstant, els varis
video-muntatges i submersions que Korine fa abans de rodar Julien Donkey-Boy, a finals de segle XX –destaca Diary of Anne Frank, Part II (2000), o les col·laboracions audiovisuals amb l’il·lusionista David Blaine–,
juntament amb la obra cinematogràfica fins aleshores realitzada,
semblen indigestar el director, que de cop i volta, en el següent
llargmetratge, canvia de registre i s’aixopluga en les estructures
narratives més tradicionals. Plantejament, nus i desenllaç passen a
interessar novament al realitzador californià, elements fins ara
marginals que es donaven només a primerenca Kids. I és precisament el director de Kids, Larry Clark,
el que l’any dos mil dos torna al territori Korine adaptant un guió seu
com ja havia fet amb l’esmentada òpera prima, influenciat aquesta
vegada no només pel text, sinó per l’estètica amb la que el jove
realitzador impregna les seves obres. El film en qüestió, Ken Park, assalta novament el drama adolescent –aquesta ve a ser la temàtica fetitxe de Clark, com ho demostren Al final del Edén (1998) y Bully (2001),
entre altres– i reitera la inclinació de Korine, tics d’identitat
recurrents, cap a l’skate, el sexe, i la joventut turmentada. Emperò,
Clark canalitza tot això cap a un espectacle controvertit, i enfronta
l’implícit del californià amb la seva predilecció cap a la controvèrsia
de l’explícit. Si a Kids era el constant joc amb la infantesa i el
prohibit el que removia estómacs, a Ken Park l’eix de la polèmica és el
sexe real entre actors, també joves, el que desperta la més primària
atenció.
Seguim però amb Korine, qui l’any dos mil set fa us d’aquests nusos i desenllaços amb Mr. Lonely, escrita per ell mateix i pel seu germà, Avi Korine, en un gest interessant i diferenciador que no suposa, tanmateix, cap divorci. Malgrat que arranca de soca-rel l’affair Dogma, Korine segueix sent un abanderat dels personatges subterranis, pastor d’ovelles negres i humanitzador
de monstres. Efectivament, Senyor Solitari compta no només amb un
tractament dels temps estandarditzat i digerible; ho fa també amb un
elenc gens inèdit, de cares conegudes i noms recognoscibles. Més enllà
de Werner Herzog, qui ja tenia un paper a l’anterior pel·lícula, Korine reuneix un repartiment amb el mexicà Diego Luna, la britànica Samantha Morton i el francès Denis Lavant al capdavant. L’obra explica les desventures d’un imitador de Michael Jackson
que resideix a París i que s’assabenta de l’existència d’una comunitat
d’imitadors de personatges cèlebres que es troba a Irlanda. Hi va, i un
cop allà es desenvolupa tota la trama, drama disfressat de somriure
mímic, ocultador de tristor i de recerques d’identitat. Mister Lonely és
més descriptiu que mai de la vida incerta i errant, en la suada i
tanmateix constant disjuntiva existencial per antonomàsia. El «qui sóc»
es planteja aquí una vegada més, però no resulta reiteratiu: Korine no
ofereix respostes ni flirteja amb moralismes, ans discorre l’argument
centrat en la quotidianitat i els seus detalls, aprofitant l’estrambòtic dels caràcters per a fotografiar, una vegada més, imatges insòlites, surrealisme del dia a dia.
És gràcies a aquesta submissió formal que Mr. Lonely es converteix en
l’obra més vista del director, amb una recaptació a les sales
nord-americanes de dos milions de dòlars, que supera amb escreix els
tres-cents mil que sumen Gummo i Julien Donkey-Boy. Aquesta, no obstant,
sembla no ser raó suficient per a Korine, que recau més excèntric que
mai, un parell d’anys després, amb Trash Humpers. Aquesta darrera incursió del realitzador californià desconcerta
pel seu revolt de tres-cents seixanta graus, sobtada revisió d’un fer
previ, ni verge ni ja tan original, que si bé manté els mateixos gestos i
manies, és mancat de frescor, més embafador que interessant. La història d’uns freaks
emmascarats i autoproclamats representants del grotesc que destrossen i
maten i riuen i forniquen i assalten i criden, és excessiva tot i els
escassos setanta-vuit minuts de metratge. L’acudit es repeteix en
demesia, i malgrat remetre’s de nou al cinema europeu –la relació amb Els idiotes (1998) de Lars von Trier
és, voluntàriament o involuntària, evident– i fer una proposta
estèticament valenta i coherent amb aires retro i gravació íntegra en
VHS, el cert és que cansa aviat. I és que l’exempció de diàlegs i
l’arbitrarietat de la seva trama, així com la nul·la voluntat empàtica
cap a l’espectador, dilueixen ràpidament la predisposició d’aquest cap a
la proposta del director.
La de Korine és, amb tot, una història de continues redempcions,
trencaments i retorns, descobriments i recaigudes. Tan aviat com es
desmarca de la narrativa tradicional en els seus dos primers treballs
com a director, s’hi emmotlla plaentment al tercer, per tornar a
desfer-se’n sense miraments al darrer. A més, actualment està treballant
en una nova producció, de nom Spring Breakers, que serà, probablement, la més sofisticada fins el moment, comptant amb un repartiment de renom –destaquen James Franco, Selena Gómez, i Vanessa Hudgens–
i presumiblement abocada a uns cànons més comercials. Aquesta ziga-zaga
creativa, que de fet és només un embrió, no deixa tanmateix de
remetre’ns a casos com els de Clint Eastwood o Steven Soderbergh,
que encara que a una altra dimensió han compaginat sempre grans
produccions d’abast universal amb altres molt més petites i personals.
Mentrestant, però, Korine segueix el sender de la irreverència amb els
recents curtmetratges Snowballs i Umshini Wam, que
podríem considerar annexos de Trash Humpers. Indis rodamóns i aventurers
suburbials amb cadira de rodes, antiherois erràtics i altra vegada
impermeables, no fan sinó donar continuïtat a la faceta més abstracta de
l’autor.
Sigui com sigui, el discurs artístic de Korine és tan
eclèctic com a la fi coherent, i així ho avala el conjunt de l’obra i
les seves fotografies en moviment. Bacons enganxats a la
banyera, dones ballant claqué amb camisó, negres albins recitant rap
cristià, pares de família al llit amb màscara de gas, veient ballet a la
tele, monges en bicicleta caient des d’un avió, Charles Chaplins
hitlerians, Papes banyant-se a la intempèrie, nens obesos destrossant
nines a martellades, rodamóns emmascarats refregant-se a arbres… L’Underground ianqui té en la seva figura un dels seus màxims referents i abanderats, company de controvèrsies de Terry Richardson, Bruce LaBruce o l’esmentat David Blaine, i predilecte de figures capcotes com Makaulay Culkin o Val Kilmer…
Korine és, en definitiva, una mostra més del cinema en tant que art
sense pal·liatius, creador de sensacions i enemic de la indiferència.
Minoritari però reconegut, el director californià i oriünd de Nashville
ha estat guardonat en multitud de festivals –Copenhage, Venècia,
Rotterdam…– i ha esdevingut, per mèrits propis, una de les veus més
singulars i valentes del cinema actual. I, esperem, per molts anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada