Crítica de Premonición (Et après...)

[Publicada a Tu Peli (25/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Ni ahorrando en adornos innecesarios, ni aplicando las dosis justas de cada ingrediente, ni intentando crear formas nuevas, ni esquivando los productos más delatadores, ni quitándole las velas. Un pastel es un pastel porque para eso está concebida su base, sea de lo que sea. Más empalagosa o menos, su naturaleza azucarada y copiosa coartará siempre su existencia, y por mucho que aspire a ello nunca será apta para diabéticos. Premonición, del francés Gilles Bourdos, da la sensación de ser un pastel insatisfecho con su condición, de aspirar a algo más, a convertirse en una Tarta Tatin con una notable dirección artística y actoral como máximos argumentos. Se olvida, no obstante, que en su misma base está su mayor limitación.

Tin sí, Tin no (Crítica de Les aventures de Tintin i el secret de l'Unicorn)

[Publicada a La Garriga Digital (24/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

No tot el que llueix és or, i el Tintin d’Steven Spielberg i Peter Jackson n’és una clara mostra. El fet que públic i crítica siguin unànimes quant a una pel·lícula és, com a mínim, significatiu; no es dóna sovint, i quan passa se sol tractar de pel·lícules que són quelcom més que un entreteniment ociós i planer. Un gran exemple el tenim amb Toy Story 3 (Lee Unkrich, 2010): va agradar a la gran majoria perquè, a banda de ser una comèdia perfectament animada –en tots els sentits de la paraula-, tenia un guió exacte que feia que persones de qualsevol edat hi sentissin empatia i deixava un pòsit nostàlgic que dotava al film d’una sensibilitat sense floritures. Aquest Tintin, de la mateixa manera, ha despertat un entusiasme parell en els dos àmbits, sent un espectacle visual i un gran hit capaç d’entretenir a qualsevol. Potser el problema és meu, i no és perquè no m’entretingués. També m’ho vaig passar bé veient la última i descabellada d’Indiana Jones, però això no treu que em semblés una producció més aviat fluixa i directament al·lucinada. Aquesta última obra d’Spielberg és quasi igual d’al·lucinada però té una base més sòlida, les històries d’Hergé, que tanmateix adapta al seu parer en un exercici més que aprovable per la seva intenció –Spielberg modela sense perdre personalitat- però fallit en la seva factura.

Crítica a El gato desaparece

[Publicada a Tu Peli (25/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Ni siendo partidario de las generalizaciones puede negarse la buena calidad de las exportaciones cinematográficas argentinas, su oficio para el séptimo arte. Campanella encabeza una notable lista de nombres con nacionalidad argentina que han pasado últimamente por nuestras salas: thrillers como Carancho, de Pablo Trapero, o Sin retorno, de Miguel Cohan, dramas como XXY, de Lucía Puenzo , o comedias como Un cuento chino, de Sebastián Borensztein, han recibido el visto bueno de crítica y público, que tiene la ocasión, esta vez, de dejarse seducir por la última película de Carlos Sorín, que se establece naturalmente en la ambigüedad de géneros. El gato desaparece es una obra estimable en tanto que película de intriga sosegada, de andar por casa; un The Shining contenido que si bien mantiene la incertidumbre en todo su metraje, éste no devuelve al espectador una respuesta suficientemente estimulante.

Piscar o no piscar (Crítica a Panique au village)

[Publicada a La Garriga Digital (18/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Desmarcar-se dels cànons establerts en el cinema sol ser una maniobra poc rendible, en el sentit econòmic i també en el qualitatiu. L’atreviment és risc, i la conseqüència del risc es correspon proporcionalment a la dimensió d’aquest, per bé o per mal. Dit en d’altres paraules: si qui no arrisca no pisca, qui arrisca pisca o molt o gens ni mica. I és que si la tendència general és l’auto contenció, refugiar-se en la ferma estructura dels gèneres cinematogràfics i seguir els meandres predissenyats de la narrativa més convencional, hi ha també corrents alternatives que es desvien naturalment cap a noves interpretacions sovint imbevibles i excepcionalment interessants.

Hambuster és l'(obès) Curt de la setmana!

Efectivament, acabem amb el cicle Atacs a la ciutat amb Hambuster, un curtmetratge dels francesos Paul Alexandre, Maxime Cazaux, Dara Cazamea, Romain Delaunay i Bruno Ortolland espectacularment facturat.
´

Ataque de pánico és l'(impactant) Curt de la setmana!

Impressionant curtmetratge de l'uruguaià Federico Álvarez. La trama és tan simple com complexes els efectes, acurats i precisos. Álvarez, gràcies aquest curt, i de la mà de Sam Raimi, serà l'encarregat de dirigir el remake de Posesión Infernal, i posteriorment la conversió a llargmetratge del film que aquí proposem, rapapolvo ciutadà amb homenatge a Potemkin inclòs. Segona part del cicle Atacs a la ciutat!

Llums, càmera, bisturí i acció (Crítica a Contagion)

[Publicada a La Garriga Digital (04/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

És ben sabut que en la promoció d’un producte rau gran part del seu èxit, i que conèixer l’objectiu i guanyar-se’l és igual a triomf, més enllà de la posterior satisfacció (o insatisfacció) del consumidor. Tan obvi és que saber-se vendre quelcom bàsic com ho és que en la majoria dels casos el que el consumidor compra no té res a veure amb el que en primera instància li havien venut. Bon exemple d’això ho són les hamburgueses del McDonald’s, i ho és també el cas que s’ha donat als Estats Units, a on una espectadora decebuda ha demandat als productors de Drive (Nicolas Winding Refn), per presumpta publicitat enganyosa; ella havia comprat una entrada per un blockbuster a l’ús, per a un succedani de The Fast and the Furious (Rob Cohen, 2001) i companyia, i es troba amb una pel·lícula sòbria, amb les dosis justes d’acció, que res té a veure amb el que esperava.

Pixels és el (genial) Curt de la setmana!

Mini cicle d'Atacs a la ciutat, que inaugura l'excel·lent Pixels, de Patrick Jean.

De replicantes y remakes (Crítica a The Thing)

[Publicada a Tu Peli (05/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

La confusión gobierna en el panorama cinematográfico actual, en el cual es cada vez más difícil distinguir las ideas originales de los clones y los refritos, que se camuflan con mayor o menor disimulo en las salas de todo el mundo. Como en Blade Runner, cada vez están más extendidos, ocultos entre la masa, unos replicantes de irregular factura entre los cuales es difícil encontrar propuestas que se desmarquen de una tendencia general destinada al consumo masivo, sin un atisbo de personalidad artística. Y es que igual que ignoramos si los androides sueñan con ovejas eléctricas, sabemos que las productoras sí sueñan con infinitas recaudaciones, demasiado a menudo en detrimento de la calidad de sus productos, y con esto del respeto a sus originales.

Cartells i més cartells, disseny i menys disseny!

Curiós Post en el qual podem veure fins a quin punt els cànons del disseny descriuen les pel·lícules que anuncien. Molt interessant!

Tot l'article AQUÍ!

Al mal temps, bona cara (Article sobre el cinema a Catalunya actualment)

[Publicat a La Garriga Digital (28/10/2011)]

És impossible no referir-se a “la crisi” quan es parla d’un context com l’actual, a priori desfavorable en gairebé tots els aspectes de la quotidianitat i encara més en tot el que no sigui imprescindible pel dia a dia. Això és, entre altres, la cultura de consum, que tanmateix es beneficia d’una selecció natural que incentiva tant el seu paper més comercial i explotable com la creativitat, l’enginy i la perícia per a solucionar de manera efectiva totes les traves del seu procés de realització. El cinema, en aquest sentit, parteix amb l’inconvenient de ser un art aparatós, que viu lligat de mans i peus per una cadena d’elements llarga i consistent. Direcció, producció, distribució, etc., i tot el factor humà que això implica, dificulta notablement la independència econòmica de qualsevol projecte cinematogràfic. No obstant, parteix també amb l’avantatge d’un precedent d’incalculable valor com ho són el cinema de baix pressupost, el cinema B, o el més independent que, a l’ombra del cinema de masses, han sabut fer del factor econòmic quelcom menys determinant en la concepció de noves obres.

Western Spaghetti és l'(extraordinari) Curt de la setmana!

Preciós Stop-motion, de PES, que en el seu dia vam poder gaudir al Metro de Barcelona. Pop Art culinari!