L’estiu, el cinema i l’IVA

[Publicat a Serra d'Or (10/2012)]

Al llarg d’aquest estiu hem pogut gaudir a Barcelona, i a tota Catalunya, d’innumerables actes i iniciatives cinematogràfiques d’alt nivell i baix cost per a un públic darrerament sofert al qual cada vegada li suposa un esforç econòmic major anar al cinema. Sessions a la fresca, petits festivals, projeccions alternatives a les sales..., han estat proposades a un auditori que ha respost amb unànime entusiasme, assistint multitudinàriament a totes elles. Entre l’oferta hem pogut veure diversos films que per major o menor sorpresa del respectable han destacat i val la pena mencionar, no sense abans felicitar a les organitzacions que les acollien.

Cultura, cinema, internet

[Publicat a Serra d'Or (06/2012)]

El cinema, en tant que element social i cultural, ha estat sempre un ens feixuc de moure, tan reticent com susceptible a segons quins canvis o evolucions. La seva agilitat com a art contrasta amb el seu conservadorisme com a industria, caminant sempre sobre segur, enemiga tant de camins feréstecs com d’autopistes recentment asfaltades. Desconfiada, circula per les transitades rutes comercials amb la seva infinita caravana mentre les ments inquietes exploren cruïlles i dreceres, i no és fins que no hi ha una resposta gairebé unànime que no obre les seves portes per a ventilar conceptes i percepcions. Ja sigui en la seva faceta tècnico-artística o en la promoció, difusió i distribució, el canvi és constant, i l’evolució, malgrat pors i recels, gairebé sempre positiva.

Sitges 44: Tastets d’un festival en la seva maduresa

[Publicat a Serra d'Or (01/2012) per Martí i Tariq Porter]

El proppassat octubre, la ciutat de Sitges tornava a acollir el que és, hores d’ara, un dels festivals de cinema de gènere més importants del món, amb un cartell heterogeni que comptava tant amb títols de renom com amb altres que convidaven a la sorpresa o, senzillament, despertaven la curiositat. Aquesta cita, però, es presentava especialment interessant quant a produccions catalanes, presents en un nombre important i amb una inusual i més que positiva rellevància. També destacava per alguns títols com Melancholia, l’ última obra del danès Lars von Trier, Contagion, de Steven Soderbergh, la celebrada Attack the Block, de Joe Cornish, premi del públic, i Mientras Duermes, de Jaume Balagueró, entre d’altres. I per la temàtica, quasi simptomàtica, d’aquesta 44ª edició del festival: la intel·ligència artificial i una nova manera de captar el món, un conjunt de films que reflecteixen, com sempre, les inquietuds socials de cada època. Contagion, Melancholia, Another Earth, de Mike Cahill, 4:44, d’Abel Ferrara, i tants altres títols com Bellflower, Carré Blanc, The Divide, o Hell, basen la seva trama en aquest context de trencament, de canvi de percepcions, en un moment en què els giravolts són constants i imprevisibles. Tot seguit, un tastet d’alguns dels treballs més notables que s’han projectat aquests dies al Festival internacional de cinema fantàstic de Catalunya 2011.

Sitges 2010: 43ª edició d’un festival singular

[Publicat a Serra d'Or (01/2011) per Martí i Tariq Porter]

De sempre, el Festival de Cinema de Sitges ha estat un certamen singular. El que va començar responent a la dèria desinteressada de quatre cinèfils enamorats del cinema de terror, segueix en plena forma quaranta-tres anys més tard, i s’ha guanyat el privilegi de ser considerat el principal esdeveniment cinematogràfic del país, i un dels principals del món en el seu gènere. I si el Festival de Sitges és singular, el present article també ho és: escrit a quatre mans entre Martí Porter, fill de Miquel Porter Moix, i Tariq Porter, fill de Martí i nét de Miquel, significa la irrupció de la tercera generació Porter en aquestes pàgines per plasmar-hi les seves reflexions entorn del Festival de Sitges i alguns dels films que s’hi van poder veure. Miquel Porter, que en parlà diverses vegades a Serra d’Or (vegeu, per exemple, els números 359 i 360 de la revista) fou homenatjat pel Festival poc temps després de la seva mort, el desembre de 2004. Sis anys després, fill i nét agafem el relleu.

Planeta Von Trier (2 de 2)

[Publicat a Serra d'Or nº 626 (febrer 2012)]

Consolidació i controvèrsia

Els idiotes, que juntament amb Trencant les ones i Ballant a l’obscuritat forma part de la trilogia Cor daurat, denota també la tendència creixent de Lars von Trier a crear controvèrsia, ja que aquest film trencà amb el consens que havia aconseguit Trencant les ones, i comença aquí a dividir opinions, enfrontant al públic i crítica a un cinema colpidor, absent de concessions de cara a la galeria, que desperta reaccions airades, judicis de moral i debats de tot tipus. La càmera nerviosa, inquieta, i unes imatges crues, absents de retocs, obtenen una resposta de radical disparitat amb la que Von Trier sembla sentir-se còmode. 

Planeta Von Trier (1 de 2)

[Publicat a Serra d'Or nº 626 (febrer 2012)]

De centres i satèl·lits

L’excentricitat ha estat, en tot moment, intrínseca a l’art, i aquest, en tant que terme en continua evolució i davant la manca de fronteres per l’abstracte de la seva naturalesa, l’ha rebut sempre amb els braços oberts; el que es surt del radi central, del sentit comú en la percepció artística –i en tota percepció, al cap i a la fi–, sol cridar l’atenció dels que, de manera més o menys obedient, segueixen una corrent general que a la fi ho absorbeix de nou, en un estira i arronsa inacabable amb infinits noms propis. En aquest sentit, el cinema no és una excepció, i compta amb una llarga llista d’obres i personatges que per la seva singularitat –això és, excentricitat respecte un cànons socialment acceptats, o si més no assimilats– han acabat sent reconeguts –i per tant, absorbits– pel mateix sentit comú del que prèviament s’havien distanciat. Són representatius d’aquest fet noms destacats com els de Luis Buñuel, Andrei Tarkovsky, Jean-Luc Godard, David Lynch, Peter Greenaway, Wong Kar-Wai, Lars von Trier, i un extens etcètera. Cadascun d’ells, a la seva òrbita, ha sobresortit per una forta personalitat expressiva i insubmissió més o menys pretesa a les estructures comunicatives habituals.

El cinema B o la virtut de la inventiva. Una breu història de l'altra cara del setè art. (2)

[ve de l'altre post amb el mateix nom]
[Publicat al Serra d'Or (03/2011)]

Aquesta creativitat i imaginació implícites en cada una de les produccions, per molt irregular que sigui el resultat final, exhalen un encant que les fa sobreviure a hores d’ara, i suposen un precedent visual i argumental que a l’actualitat, en segons quins casos i malgrat ens pot semblar relativament naïf, és emprat o homenatjat reiteradament en multitud d’obres. Figures com la d’Ed Wood –considerat el pitjor director de la història del cinema pels seus treballs, amb un Bela Lugosi en decadència al capdavant–, retratat cinematogràficament l’any 1994 per Tim Burton en el film homònim, no fan si no evidenciar la rellevància, o si més no l’afecte de molts cineastes cap a unes figures que no ompliran els llibres d’història del setè art però sí que hi deixaran importants petjades.

El cinema B o la virtut de la inventiva. Una breu història de l'altra cara del setè art. (1)

[Publicat al Serra d'Or (03/2011)]

En l’expressió artística, i tal com passa a les societats humanes arreu, existeixen estaments, esglaons, nivells. Com les classes socials, també hi ha, permanentment, diferenciacions i obres que podríem considerar de primer nivell, segon, etc. Aquestes diferenciacions, en certa manera lògiques i probablement inevitables, es regeixen segons diversos criteris; en pintura, l’oli és quasi sempre un nivell superior a l’acrílic. En dibuix, la ploma és un nivell superior al bolígraf, encara que en ambdós casos els materials menys valorats ofereixin possibilitats i tractaments que els altres no contemplin. I com aquests, infinitat d’exemples.

Amb això, quan en el món del cinema parlem de nivells parlem de les grans productores, el que seria l’elit, productores petites i mitjanes i gran part del cinema d’autor i independent, que seria la classe mitja, i les produccions de baix pressupost. Això és; el setè art és el que més es regeix pels diners alhora de diferenciar les obres per estaments: la primera línia sempre serà la més poderosa econòmicament parlant, encara que això no signifiqui, ni molt menys, que també sigui la de més qualitat.
De fet, tenim la sort que amb acrílic es pot fer una excel·lent pintura, amb bolígraf un excel·lent dibuix i amb pocs diners una excel·lent pel·lícula. Si ens allunyem de les majors i del cinema de masses ens trobem automàticament amb una oferta molt més heterogènia i amplia, que si bé no té per què ser automàticament superior, sí que es sol regir menys pels cànons comercials i les fórmules comprovadament rendibles. Tot i això, seria un error afirmar que tot el que no siguin grans produccions i cinema de masses són obres concebudes únicament i exclusiva com a peces d’art sense pretensions econòmiques, ja que no només no és així, sinó que molt sovint és al contrari. Aquest és el dilema, aquesta és la disjuntiva a la què s’enfronta, sobretot, una porció del setè art col·loquialment anomenada sèrie B, particularment bipolar en aquest sentit, que ha esdevingut sense ser-ne massa conscient un subgènere de culte, amb un estil propi i desacomplexat, manifestament auster i exportador constant de talents i obres meritoses.