Sitges 2010: 43ª edició d’un festival singular

[Publicat a Serra d'Or (01/2011) per Martí i Tariq Porter]

De sempre, el Festival de Cinema de Sitges ha estat un certamen singular. El que va començar responent a la dèria desinteressada de quatre cinèfils enamorats del cinema de terror, segueix en plena forma quaranta-tres anys més tard, i s’ha guanyat el privilegi de ser considerat el principal esdeveniment cinematogràfic del país, i un dels principals del món en el seu gènere. I si el Festival de Sitges és singular, el present article també ho és: escrit a quatre mans entre Martí Porter, fill de Miquel Porter Moix, i Tariq Porter, fill de Martí i nét de Miquel, significa la irrupció de la tercera generació Porter en aquestes pàgines per plasmar-hi les seves reflexions entorn del Festival de Sitges i alguns dels films que s’hi van poder veure. Miquel Porter, que en parlà diverses vegades a Serra d’Or (vegeu, per exemple, els números 359 i 360 de la revista) fou homenatjat pel Festival poc temps després de la seva mort, el desembre de 2004. Sis anys després, fill i nét agafem el relleu.

“S’està destruint el concepte zombie”

Amb aquesta frase feia la meva particular primera incursió al festival de Sitges. “S’està destruint el concepte zombie” va ser la frase que vaig sentir darrera meu, en una conversa, just abans que comencés la primera projecció. Em va semblar molt adient, quasi semblava preparat amb antelació per situar-me, per saber on em trobava. Després ja va ser tot com havia de ser, sense sorpreses per les que no estigués preparat, i tot a punt per al meu delit. I és que el Festival internacional de cinema fantàstic de Sitges és això, un festival, una celebració: una festa. Més atractiu o menys, depèn de cadascú, i sempre en un marc determinat. Tanmateix, aquest marc –que podria ser petit, estret– és gran i obert, i fa del gènere fantàstic una excusa per a oferir pel·lícules absolutament heterogènies, per a tots els gustos. Només els prejudicis poden frenar-ne el gaudi.

“S’està destruint el concepte zombie”, havia sentit. I no. No s’està destruint, simplement evoluciona; busca noves formes d’expressió, com l’art d’avantguarda, com el mateix festival. Ens equivocaríem si penséssim que del que anem a buscar a la ciutat de la platja, les palmeres i el King Kong se’n diu només por, o només angoixa, o només sang i vísceres. Tot això hi és, i tant que hi és, però també hi ha comèdia, drama, i sobretot varietat temàtica i cultural. Enguany, al festival, s’hi projectaven més de dues-centes pel·lícules, de nacionalitats tan diverses com el Kazakhstan, Finlàndia, Turquia, Uruguai, Tailàndia i un enorme etcètera. La gràcia, més enllà del simple fet de la diversitat, és que si d’aquests països ens arriben films en comptagotes, és ja una proesa que arribi cinema de gènere fins a les nostres sales. Però arriba. A on? Aquí, a la ciutat de la platja, les palmeres i el King Kong.

“S’està destruint el concepte zombie”. Aquesta i tantes altres frases i aplaudiments són proferits pels famèlics espectadors del festival quan servidor es troba a la sala esperant, amb un somriure a la boca, que comenci la funció. La gent té ganes de veure cinema, de seure i esperar, de ser saciada. Quan s’apaguen els llums, apareix el filmet de presentació del festival i comencen els aplaudiments. No són aplaudiments continguts ni protocol·laris; són aplaudiments d’excitació i exaltació. Si en algun moment la pel·lícula es posa en tensió, no se sent ni un sospir, i si de sobte la tensió arriba al seu punt culminant, l’èxtasi no és només fílmic, sinó que és col·lectiu i recíproc. L’auditori aprofita per alliberar tensions cridant, animant, aplaudint. En aquest sentit, segurament té pocs punts de comparació amb festivals com els de Cannes, Venècia, etc., on la formalitat és més a l’ordre del dia. A Sitges no. És una important cita mundial de cinema, i és alhora una trobada d’amics del cinema de gènere. No és en va que, cada dia del festival, hi ha una sala amb programació gratuïta oberta a tothom.

Pel·lícules, parla’m de pel·lícules!

La primera, que ja s’ha estrenat arreu d’Espanya, va ser Los ojos de Julia, de Guillem Morales. Inaugurava el festival una potent producció de Guillermo del Toro que, encara que no volgués, feia olor de El Orfanato. No només per l’esmentada producció, sinó també per, u: l’actriu protagonista: Belén Rueda, i dos: el segell ESCAC. Sigui com sigui, s’ha de dir que la pel·lícula és solvent. Els actors, tots ells, fan un bon paper. El guió no és extraordinari però tampoc massa forçat, i la fotografia és prou precisa i acurada. La banda sonora també compleix bé la seva funció. Tanmateix, en cap dels seus aspectes sobresurt prou. Sortint de la sala tenia la sensació de coitus interruptus, de que el propi director s’ha reprimit, s’ha contingut massa. El que segons com es podria comparar, per certes idees, per certes seqüències, amb obres majúscules com The Silence of the Lambs, queda apagat pel poc atreviment del director, que peca de prudent. Si la seva anterior i òpera prima, El habitante incierto (2005), era innovadora i agosarada, al mateix temps que torbadora i intrigant, aquesta segona es queda en una notable pel·lícula de suspens que, efectivament i per desgràcia, no només fa olor a orfenat, sinó que el gust de boca que deixa també és massa similar al de l’obra de Bayona.

El mateix primer dia de festival es projectava també una de les dues potents pel·lícules sèrbies que ens arribaven amb la maleta de la controvèrsia i la polèmica. No era A Serbian Film, que –com passa cada any amb un film o un altre– ha disparat totes les alarmes i generat debats sobre quins són els límits del cinema, i conseqüentment, de l’art. Era la seva cosina petita, The Life and Death of a Porno Gang. Tracta d’un novell director de cinema serbi, que vol guanyar-se la vida amb quelcom més que la gravació de publicitat barata, i les seves peripècies. Després de caure inevitablement en el món del porno, intentant sense assolir-ho aplicar-li una injecció artística, decideix trencar amb tot i, juntament amb un seguici de personatges marginals, formar una caravana que recorri Sèrbia oferint un espectacle de cabaret amb un afegit porno. La cosa, òbviament, no surt bé, i tant el director com tot el seu equip es veuen submergits, sense sortida, en el món de les snuff movies. A primera vista pot semblar un argument que busca, únicament, la provocació. No és així. La pel·lícula, tot i comptar amb uns personatges tan peculiars, tan estrambòtics, destil·la humanitat, i resulta inquietant. La clau del seu realisme és una càmera curiosa, moguda, pròxima, freda. Res és gratuït, res sembla ficció cinematogràfica. Ho veiem i ens ho creiem, i això ens impacta, ens commou, ens fa por. Deu ser perquè es tracta de la primera incursió en la ficció del director Mladen Djordjevic, que, anteriorment, només havia rodat documentals. 

Com a tot festival, com a tota mostra, a Sitges veiem moltes pel·lícules, de les quals una molt selecta part ens enamora. Aquestes, les escollides, seran el bon record que tindrem del festival. The Life and Death of a Porno Gang seria una d’elles. Una altra és la francesa Rubber, o la celebració de l’absurd. Narra les aventures d’un pneumàtic assassí. Pot tenir cap gràcia, això? Tindria tots els números per ser un experiment fallit, un deliri excèntric inapreciable pel gran públic, però resulta que aguanta el tipus durant noranta minuts, fins a obtenir un resultat insòlit i, sobretot, molt divertit. Des del minut zero, amb un magnífic pròleg en forma de discurs cinematogràfico-existencialista, queda clar que el que es veurà a la sala té uns precedents més aviat difusos, entre els quals el més evident és el de l’humor absurd, per bé que menys surrealista, de directors i guionistes com els germans Zucker. El cas és que el director sap jugar perfectament amb l’espectador i la seva curiositat, fent servir una simple i absurda trama per retre tribut al concepte del “sense sentit”, que tantes vegades es dóna en el cinema, i que tantes altres vegades s’intenta explicar amb rebuscats girs argumentals o tergiversacions de guió massa enrevessades.

Igualment notable, malgrat els excessos de sang i fetge, és Wai Dor Lei Ah Yut Ho, de Pang Ho-cheung, que aborda, amb tanta cruesa com sentit poètic, el problema de l’accés a la vivenda en un Hong Kong deshumanitzat pel creixement accelerat, l’especulació urbanística salvatge i l’absurditat d’un sistema de vida on la robotització de la feina, les presses, l’egoisme, la manca d’espai vital i la incomunicació són omnipresents. Entre crim i crim sanguinolent de la pertorbada protagonista, el director sap introduir elements contundents de crítica social i de nostàlgia de la infància com a paradís perdut, no només de la jove assassina, sinó del conjunt social. Així, el film –tot i la visceralitat de la seva estètica gore—acaba sent un cant a valors individuals (l’amistat, la família, el bon veïnatge) i col·lectius (el mar com a bé comú, el treball artesà, les relacions humanes) i una denúncia brutal d’un món pervertit per la desmesura i l’avidesa econòmica.

Decepcions...

Tanmateix, també hi ha pel·lícules que ens deceben o que, directament, ens desagraden. La més gran de totes: el retorn de John Carpenter, l’afamat director, –sobretot en el món del cinema de sèrie B de terror i ciència-ficció– , que havia firmat cintes tan excel·lents com Halloween (1978) o La cosa (1982). Presentava a Sitges The Ward, que gira al voltant d’una noia ingressada en un hospital psiquiàtric i que es veu assetjada per una misteriosa pacient fantasmagòrica. L’argument per sí sol ja és representatiu del que acaba sent el film; un refregit limitadet que resulta caduc i antiquat. I és que més que uns bons noranta minuts, el que aporta aquest llargmetratge és una firma cèlebre.

Altres pel·lícules, com Amphibious, del polifacètic Brian Yuzna, o R U There, de David Verbeek, van passar per la meva retina sense dir-me absolutament res. La primera perquè no té cap incentiu especialment valuós, i la segona perquè tota ella és tan continguda que no s’arriba a sentir empatia, ni molt menys simpatia, per cap dels seus personatges.

...I aportacions interessants

Interessant era la guanyadora del premi a la millor pel·lícula d’enguany. Rare Exports: a Christmas Tale. Amb un argument francament seductor, aquesta producció finlandesa es va fer amb el premi gran, que l’erigia com a la proposta més destacada de l’edició.

El film ens parla d’un nen, fill d’un ramader i caçador, que viu a les muntanyes de Finlàndia, d’on se suposa que és l’origen del vertader Pare Noël. I dic vertader perquè el que planteja aquesta història és que aquesta figura tan nadalenca, representativa de la bondat i la generositat, és falsa, ben allunyada de la realitat. I aquesta és molt diferent: el Pare Noël és, en realitat, un ermità monstruós que, ajudat per unes peculiars criatures antropomòrfiques, es delecta cruspint nens... L’intrèpid protagonista sospita quelcom i fruit de les seves indagacions es comença a desenvolupar una trama que, encara que acaba caient massa evidentment en els cànons del cinema familiar, és original, interessant i, sobretot, molt entretinguda.

Destacable també l’apocalíptica Fase 7, de l’argentí Nicolás Goldbart, que malgrat tocar un tema tant de moda en el cinema de gènere com les epidèmies i les seves conseqüents quarantenes aconsegueix un resultat ben singular, combinant amb encert el drama de la fi de la humanitat i l’humor en un àmbit veïnal en el que res és el que aparenta. Afinats gags i personatges en una situació límit, a la que aquests no només s’adapten sinó que fins i tot s’hi troben còmodes. Una jove parella inconscient de les greus circumstàncies a les que s’enfronten, un avi hostil de gatell fàcil, un pare de família obsessiu amb la seguretat, etc. Tots ells veïns d’un petit edifici de Buenos Aires hauran de conviure (o no) en un moment transcendental.

Sense ser un gran film, tampoc era desprovist d’interès Super, del nord-americà James Gunn i protagonitzat per Rainn Wilson i Liv Tyler. Planteja la rebel·lió d’un home de classe mitjana, treballador, mediocre, poc agraciat i d’intel·ligència limitada, que veu com la seva bella esposa l’abandona per un atractiu i poderós traficant de drogues. Desconcertat i fàcilment influenciable pels programes de televisió escombraria i pels còmics de súper herois, decidirà convertir-se en justicier de la ciutat, amb l’objectiu d’acabar amb el mal i de recuperar la seva dona. Tractat amb humor, i, per moments, amb una tendresa més que notable envers el protagonista i la seva estrafolària acompanyant –una venedora de còmics tan marginal com ell mateix–, Super constitueix un bon entreteniment no exempt d’intel·ligents reflexions sobre la soledat, l’alienació i l’idealisme. Probablement per fer-ne un producte comercialment atractiu, és, per moments, excessivament ensucrat, i el final és una renúncia clara al radicalisme que al llarg del metratge se’ns proposava. Però no deixa de ser una obra apreciable.

Menció a part mereixen alguns dels curts d’animació que oferia la secció Anima’t del Festival. The astronomer’s sun (Simon Cartwright, Jessica Cope), The cow who wanted to be a hamburguer (Bill Plympton), Danny  Boy (Marek Skrobecki), Fly (Alan Short), Mémoire fossile (Anne-Laure Totaro, Arnaud Demuynck) o Jaulas (Juan José Medina) són petites joies de curta durada, de temàtica molt diversa i de tècniques molt diferents, però que reivindiquen amb talent formats poc reconeguts. El món del curtmetratge és sovint ignorat, i l’animació només interessa a les masses quan se li presenten grans produccions acompanyades de tota la parafernàlia mediàtica. I, no obstant, passar una hora i mitja a la sala contemplant universos que, cada deu minuts, canvien radicalment de fons, de forma, de nacionalitat, de cosmovisió, és un exercici molt saludable que recomano vivament.

Finalment, cal esmentar la també interessant The Perfect Host, de Nick Tomnay. S’hauria de destacar que aquest director, i molts altres, han fet bones aportacions al festival essent novells. Caldria remarcar en aquest sentit que mostres de cinema com aquestes són bons expositors per a propostes fresques i innovadores que d’altra manera difícilment arribarien al públic.

Així doncs, el que ens planteja Tomnay és un història sobre un presumpte delinqüent perillós fugat com a protagonista, que va a parar, quasi per casualitat,  a casa d’un home adinerat que serà un amfitrió d’allò més peculiar. El guió és enginyós i els girs constants, però sempre conserven un punt humorístic que fa que en cap moment defalleixi.

I la gran polèmica

Va passar amb Saló de Pasolini, i amb tants altres films; ha passat i seguirà passant. Aquest any ha estat el torn de A Serbian Film, abans esmentada. Són pel·lícules que causen un gran enrenou allà on es projecten, degut, bàsicament, a la violència de les seves imatges. Sitges no va ser una excepció, i el llargmetratge no va passar desapercebut, provocant que fins i tot a programes televisius d’àmbit estatal com Las mañanas de Cuatro, s’acusés l’organització del festival de criminal per la projecció de la polèmica cinta. El cas és que, sense anar més lluny, el passi programat per a la XXI Semana de Cine Fantástico y de Terror de San Sebastián ha estat cautelarment suspès per decisió judicial.

Cal dir que és, efectivament, una pel·lícula extrema. Violència sense concessions i sense cap marge a la imaginació. És difícil trobar entre tanta sang i duresa un missatge valuós. Des del meu punt de vista, A Serbian Film és una obra perfectament prescindible, que es serveix de la polèmica per a promoure’s –encara que mai s’hauria de perdre de vista que és una obra de ficció–. Tanmateix, també s’ha de tenir en compte el context d’un país que, l’últim segle, ha viscut molts conflictes dramàtics, amb totes les seqüeles que aquests comporten. Gent com el seu propi director, el jove Srdjan Spasojevic, han estat espectadors, en primera persona, de moments com aquests, que de ben segur han tingut la seva repercussió. I és que en certa manera, segurament, tant A Serbian Film com The Life and Death of a Porno Gang tenen, en aquest sentit, una funció de mirall i d’exorcisme. Sigui com sigui, el seu interès decaurà inevitablement quan la polèmica s’esvaeixi. I la polèmica s’esvairà, en gran part, quan es deixi de fer promoció gratuïta d’un film que no passarà a la història pels seus valors artístics i que, en molts cassos, els seus detractors més furibunds ni tan sols han vist.

A guisa d’epíleg

Ja fa anys que passar uns dies a Sitges forma part dels rituals ineludibles de qualsevol cinèfil que en tingui l’oportunitat. La nostra crònica és, evidentment, incompleta, considerant que més de 200 films ens eren proposats, i que el catàleg del Festival compta amb gairebé 300 pàgines. Malgrat tot, esperem haver sabut transmetre al lector el nostre entusiasme i les nostres consideracions: qualsevol gènere cinematogràfic és potencialment interessant, i el cinema fantàstic i de terror són un gènere clàssic i de llarga trajectòria, passada, present i futura; enguany se’ns han regalat un bon grapat de propostes atractives; l’ambient, a Sitges, sempre és particular. Tot plegat converteix aquest esdeveniment cultural en una festa nacional. A partir d’avui mateix, doncs, esperem amb impaciència el 44è aniversari...