Enter the Void: L'art del tràiler 4!

Avui és el torn d'un cineasta amb una marcadíssima personalitat i un sentit de l'estètica amb ben pocs precedents. Aquest és el franco-argentí Gaspar Noé, que des de la seva òpera prima Carne (1994) ha sabut traçar un discurs tan singular com coherent, tan particular com brutal. Aquest és el tràiler del seu darrer film, Enter the Void (2009), que per desgràcia no ha arribat a estrenar-se a Espanya més enllà del Festival de Sitges.
Aquí en tenim un tastet de dos minuts a on s'adverteix fins a quin punt està cuidat el disseny de producció.

Parlem dels Coen: parlem de cine (Crítica a True Grit)

[Publicada a La Garriga Digital (18/02/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Quan parlem dels germans Coen, parlem indubtablement de bon cinema. Joel i Ethan Coen són uns dels realitzadors més rotundament potents de l’actualitat en tots els sentits, doncs la regularitat quant a qualitat de les seves obres no deixa en cap cas lloc a discussions. Endemés, com molts altres grans directors –llegeixis Stanley Kubrick, llegeixis Steven Spielberg, etc.– toquen amb fortuna molts dels grans gèneres del setè art: el drama i la comèdia com a pilars però també el cinema negre, el cinema romàntic, el thriller, i ara el western. Segurament fruit de la seva meticulositat en tots els camps en els què treballen, les seves pel•lícules sempre deixen quelcom inexplicable en l’espectador (més o menys interessat en el contingut de la mateixa); un regust a gran cinema, la impressió d’haver presenciat una obra d’art.

La isla de las flores és el curt de la semana!

Aquesta setmana toca un curiosíssim curtmetratge documental, que malgrat estèticament parlant ha envellit considerablement (més enllà de la qualitat YouTube), fa un ús de la ironia i l'humor (a priori) absurd més que encertat, produint-se una crítica social directa i sense més floritures que les del seu propi títol. La isla de las flores, producció brasilera del realitzador Jorge Furtado, va ser guanyadora de l'Ós de plata del Festival de Berlín de l'any 1989 en la categoria de millor curtmetratge. Aquí va!

El drama com a virtut (Crítica a Osama)

[Publicada a Tu Peli (26/10/2010)]

Puntuació: ★★★★★

Que el director –o directora– d’una pel·lícula que parla d’un indret procedeixi d’aquest mateix indret dóna, indubtablement, valor al seu discurs. Que Woody Allen parli de Manhattan, Nova York, i Estats Units, fa que el que expliqui, per molt hilarant que sigui, ens sembli creïble, o si més no coherent. Que el mateix Woody Allen parli de Barcelona ens pot semblar divertit i entretingut, però el seu discurs perd valor i sobretot credibilitat i realisme. No obstant, és veritat que si es tracta d’una historia amena i poc pretensiosa, això no té per què ser res negatiu. S’hi torna quan es vol explicar quelcom sense prou coneixement de causa amb un to seriós i moralista.

Els millors (i pitjors) cartells de cinema 1

Ja que fem una selecció de bons tràilers, fem-ne una també de bons i mals cartells. El disseny gràfic és un element clau en la promoció d'una pel·lícula, ja que no només és el primer contacte que hom té amb una pel·lícula quan la veu anunciada pel carrer, si no que és també el primer peatge que ha de passar cap a uns resultats més o menys positius. Per aquest motiu, centrem ara l'atenció als cartells de cinema, preferentment d'actualitat, per citar-los i comentar-los breument.

Miel / Sin retorno

El cartell de Miel és un quadre estètic i bonic per ell sol. Es suporta bé amb un color descriptiu (sí, color mel) i amb pocs elements i aconsegueix transmetre el què és el film, que no és més que un retrat senzill i en to serè de la vida d'un nen. El cartell de Sin retorno, en canvi, acusa, i molt, la combinació entre el motiu principal (els tres personatges en tonalitats blanca-roja) i la línia horitzontal d'enmig, que trenca no només l'escala de colors amb una fotografia manifestament retocada i innecessària sinó també l'harmonia tipogràfica de la resta del cartell.

Contra la crisi del cinema? Terminator!

[Publicat a La Garriga Digital (11/02/2011)]

Actualment, omplir un cinema sembla quasi utòpic, quelcom impossible. Contades són les ocasions en les què, aquests últims anys, les taquilles han penjat el cartell d’“entrades esgotades”. Ni amb pel·lícules com la més taquillera de la història, Avatar, hi ha hagut manera d’alleugerir, encara que sigui en petita mesura, la crisi que pateix el sector, que compta amb una gran capacitat d’acció, proporcional a una imaginació tan minsa com condemnatòria a l’etern patiment. La falta d’iniciatives és tan evident que quan se’n dóna una, aquesta té un èxit, quasi sempre, rotund. I Rotunda i avassalladora és la resposta que ha obtingut el projecte del cineasta Nacho Cerdà, que ha esdevingut en tan sols tres mesos una cita ineludible per a molta gent. Concretament, més 1800 persones són les que, una vegada al mes, omplen el que és, si no m’erro, el cinema amb més aforament de Catalunya i si no el més gran, dels més grans de l’estat espanyol; el Cinema Urgell.

Phantasmagoria: The Visions of Lewis Carroll: L'art del tràiler 3!

Si alguna cosa sap fer l'excèntric d'en Marilyn Manson, aquesta és torbar. A base de sons, a base de música, però també a base d'imatges -vegi's per exemple el videoclip de The Nobodies-, crea atmosferes absolutament genuïnes alhora que fosques, malaltisses, i pertorbadores en definitiva. Manson va fer un primer tempteig amb el cinema amb el seu estimable però fallit curtmetratge Doppelherz, així com alguns papers secundaris en algunes pel·lícules, però fins fa poc no s'havia endinsat més que això en el món del cinema. Amb això, fa uns quatre anys va començar a desenvolupar un projecte de llargmetratge que sembla que de moment resta estancat -presumeixo per falta d'interès de les productores fruit de la poca rendibilitat comercial que a priori tindria el projecte, així com per la polèmica suscitada a partir de què l'artista pengés el primer tràlier- però que amb aquestes primeres imatges no fa si no augmentar l'interès cap a l'hipotètic film, que es basa en la figura de l'escriptor d'Alicia en el país de les meravelles, Lewis Carroll. Malauradament sembla que s'ha cancel·lat la producció, així que en aquest cas més que mai, la obra d'art queda tan sols en forma de tràiler.
Aquí va.


Phantasmagoria The Visions Of Lewis Carroll- Trailer [VO-HD]

Un mal rated (Crítica a Unrated, probablement una de les pitjors pel·lícules de la història)

[Publicada a Filmaffinity (05/11/2010)]

Puntuació: ★★★★★

Quizás no estaba preparado. Quizás es que lo que pensaba que iba a ver era cine B, o Z. Quizás es que no imaginaba que a lo que iba a dedicar ochenta minutos de mi vida pensando que aún malo y casposo sería entretenido resultaría no ser ni cine.

Quizás por eso escribo esta crítica, que más que crítica es una advertencia; un aviso para navegantes. Sinceramente, Unrated es una enorme pérdida de tiempo, un completo engaño. Ya no sólo por no ser cine, si no por no ser nada. Ni una sola aportación positiva, ni un solo momento de mínimo interés. De todos los incentivos que en principio se nutre ni uno es saciado con un atisbo de dignidad. ¿Gore? Escaso, pésimo. ¿Erotismo? Paupérrimo y antierotizante. ¿Terror? Cero.
Con esta carta de presentación se da a conocer ésta pseudopelícula, que se pasa la estación de las cualidades artísticas por falta de interés. No es necesario concretar porque se nos agotarían los adjetivos para cada uno de los datos técnicos, pues no hay ni un aspecto mínimamente relevante aquí.

De hecho, una única recomendación: mirad el cartel de la película no más de un minuto. ¿Ya? ¡Felicidades, os habéis ahorrado 79 minutos de vuestra vida!

La vida per webcam (Crítica a Blog)

[Publicada a La Garriga Digital (04/02/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Passa –ara per ara– amb tots els llargmetratges de la productora de l’Escac, Escándalo Films: el costumisme és l’element clau, l’índex en totes les seves propostes. Fins i tot amb la reeixida sèrie d’animació de Juanjo Sáez, Arròs Covat, l’eix central és una (desgraciada) vida a la Barcelona actual, amb un entorn pròxim i conegut per pràcticament tots els seus seguidors. Així és també amb El millor de mi (Roser Aguilar, 2007), així és també amb Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009), així és també amb Trash (Carles Torras, 2009), i així és també amb Blog (Elena Trapé, 2010). Climes propers, històries a priori simples, contextos fàcilment identificables, són senyes que Escándalo Films ha fet seves, configurant així amb escassos títols una marcada personalitat artístico-comercial, especialitzada en una manera de treballar oberta però tanmateix sempre emmarcada. Primer aixopluc per a joves cineastes, és ben notable el trampolí que segurament suposa per la gent que hi ha treballat, així com el reconeixement que la productora ha assolit a base d’òperes primes, totes elles estimables, de cuidada realització.

Rubber: L'art del tràiler 2!

Després de Soderbergh i la seva Girlfriend Experience, toca Dupieux amb la seva excèntrica però excelent Rubber. Aquí va el tràiler, breu però tan singular com la pel·lícula:

Skhizein és el curt de la setmana!

Penjo aquí un magnífic curt d'animació francès, del per mi fins ara desconegut realitzador Jérémy Clapin. 13 minuts excel·lentment invertits, ho garanteixo.

Tant de bo! (Crítica a Monsters)

[Publicada a La Garriga Digital (28/01/2011)]

Puntuació: ★★★★★

El fàcil en una producció amb baix pressupost i altes pretensions econòmiques, i encara més si es tracta d’un film de ciència-ficció, és anar pel camí de propostes com Skyline (Colin Strause, Greg Strause, 2010); molts efectes especials, molt poc guió, i la quantitat d’acció que calgui per a omplir noranta minuts de metratge. El fàcil, com passa amb molts dels antecessors, és aclaparar a l’espectador amb un non-stop d’explosions, persecucions, sang i aliens per a què passi una hora i mitja d’entreteniment igual d’amè com d’irrellevant, fet que és sens dubte tan positiu com ho és que de cop i volta una obra ens sorprengui no pel triple mortal que fa el cadàver d’una víctima dels extraterrestres si no per l’interès que, de sobte, copa un pla singular, o una escena suggerent.

Algú volia acció?

Doncs aquí té acció. Que Terminator i Matrix eren impressionants? Doncs ala, aquí tenim una combinació que deixarà a l'auditori de pasta de moniato. Sense més dilació... ROBOT!