21 de juny 2013

L’estiu, el cinema i l’IVA

[Publicat a Serra d'Or (10/2012)]

Al llarg d’aquest estiu hem pogut gaudir a Barcelona, i a tota Catalunya, d’innumerables actes i iniciatives cinematogràfiques d’alt nivell i baix cost per a un públic darrerament sofert al qual cada vegada li suposa un esforç econòmic major anar al cinema. Sessions a la fresca, petits festivals, projeccions alternatives a les sales..., han estat proposades a un auditori que ha respost amb unànime entusiasme, assistint multitudinàriament a totes elles. Entre l’oferta hem pogut veure diversos films que per major o menor sorpresa del respectable han destacat i val la pena mencionar, no sense abans felicitar a les organitzacions que les acollien.

Algunes pel·lícules d'estiu. Com ja fa deu estius, i durant tot juliol i part de juny i agost, el Castell de Montjuïc acollia l’anomenada Sala Montjuïc, una cita amb el millor cinema de l’any i de la Història condimentada amb concerts i la projecció de curtmetratges, ineludible per a tot aquell que estigués patint les sufocants xafogors barcelonines. Entre moltes altres produccions interessants –s’hi va veure des d’El tercer home (Carol Reed, 1949) fins a El discurs del rei (Tom Hooper, 2010), des de La llavor del diable (Roman Polanski, 1968) fins a Gran Torino (Clint Eastwood, 2008)– van passar Incendies (2010), pel·lícula que havia tingut un discret pas per les cartelleres i que, contràriament, sí que va tenir una bona acollida als teatres catalans de la mà d’Oriol Broggi, potser perquè l’obra original de Wajdi Mouawad és un text teatral. L’adaptació cinematogràfica que vam tenir l’oportunitat de veure a la fresca a Montjuïc és pura dinamita emocional que deixa tocat a qualsevol pel seu enrevessat, gairebé retorçat argument. El film es situa al Canadà actual però la història beu del conflicte religiós al Líban dels anys setanta, en una revisió no verídica però sí realista de les atrocitats a civils que allà es van cometre, allunyada del positivisme de Nadine Labaki i la seva curiosa ¿Y ahora a dónde vamos? (2012). Incendies advoca per la memòria històrica i traça un relat basat en la reconstrucció d’uns fets que repercuteixen directament en la vida personal i familiar dels dos protagonistes, fills d’una libanesa que després de trenta anys de mutisme decideix trencar el silenci. Parteix d’aquesta premissa el text de Mouawad i la desenvolupa Denis Villeneuve, director i guionista juntament amb Valérie Beaugrand-Champagne, amb estructura de thriller, dosificant dramatisme i intriga per a mantenir un ritme constant i in cescendo que culmina amb un clímax que va deixar Montjuïc gelat, murmurant entre impressió i estupor davant les paraules que les últimes escenes deixen anar, concloent el particular passeig de Mouawad pels horrors del passat recent.


El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona també programava com cada any, a la que ja és la desena edició del festival Gandules, films molt diversos entre els quals destacaven Bullhead (Michael R. Roskam, 2011), Diamond Flash (Carlot Vermut, 2011), i una cirereta molt especial escollida pel públic: El ángel exterminador de Buñuel (1962). Entre elles es van projectar també algunes rareses, i l’especialment peculiar The Ballad of Genesis and Lady Jaye (Marie Losier, 2011), film documental que segueix els passos de l’artista britànic Genesis P-Orridge, i que explica entre altres la controvertida decisió que, juntament amb la seva muller Lady Jaye, va prendre: adoptarien el mateix aspecte físic a base d’operacions estètiques com a irrefutable prova d’amor. Sona tan estrafolari com és, i és tan difícil de congeniar-hi com sembla, però tot i així és un film fresc que, sonarà tòpic, no va deixar a ningú indiferent.
A diferència dels dos anteriors festivals, que després de deu anys es poden considerar ben consolidats, les sessions de Cinema lluire, a la platja de la Barceloneta, obrien un cicle que tan de bo tingui continuïtat i que aposta per un cinema per a tots els gustos, amb títols més coneguts i acompanyats, com a la Sala Montjuïc, de curtmetratges diversos. Vam poder gaudir en aquesta ocasió de notables obres de producció catalana, com Mientras duermes (Jaume Balagueró, 2011) o Eva (Kike Maíllo, 2011), i europea, com El Havre (Aki Kaurismäki, 2011) o Attack the Block (Joe Cornish, 2011). I precisament és aquesta darrera –que ja havia guanyat el Premi del públic a Sitges 2011– la que va despertar més entusiasme per l’enèrgic de la seva proposta. Tota la trama del film es desenvolupa a un barri marginal de l’extraradi londinenc, a on un petit grup d’adolescents que s’endevinen futurs delinqüents de baixa estofa es topen de cara amb un ésser hostil que sembla venir d’un altre món. Efectivament, es tracta d’un extraterrestre al que els joves i inconscients protagonistes planten cara, desfermant una batalla de barri caòtica entre alienígenes i adolescents que té tots els ingredients necessaris i ens remet a un Spielberg rejovenit o a una Super 8 assilvestrada. Attack de Block és pura pólvora, guió intel·ligent i acció trepidant, humor perspicaç i crítica social en un còctel que, a la fresca vespertina de la platja, va ser com un bàlsam per a tot aquell qui la va poder gaudir. 


I seguim amb pel·lícules destiu passant per una de les varies sales que oferien programacions i preus especials, iniciatives que probablement tinguin continuïtat donada la creixent dificultat d’aquestes per omplir cinemes a preus estàndard. En aquest cas, era el cinema Floridablanca el que oferia una selecció de les millor pel·lícules de lany, ja fora de cartellera, per a menys de la meitat del preu duna entrada convencional. Durant tot l’estiu es van projectar grans films com The Artist (Michel Hazanavicius, 2011), La invenció d’Hugo (Martin Scorsese, 2011), o la menystinguda Indomable del sempre interessant Steven Soderbergh, una pel·lícula dintriga gravada en part a Barcelona que compta amb un repartiment de luxe i una protagonista atípica i rotunda. I és que sempre val la pena parlar d’un realitzador com Soderbergh, amant de l’estètica elegant i sibarita dels bons elencs, que fitxa aquesta vegada a noms cèlebres com Michael Douglas, Ewan McGregor, Antonio Banderas o Michael Fassbender però cedeix el protagonisme a la novell Gina Carano, experta en arts marcials que debutava amb Indomable a la gran pantalla. El film de Soderbergh no perd ni un bocí de personalitat respecte a les seves anteriors obres i roda acció seca i vibrant, fent cas omís als clixés audiovisuals del gènere per a explotar al màxim la tècnica i força bruta de Carano i l’ofici d’uns actors que funcionen sols. D’argument simple i text concís, Indomable suposa un pas potser discret però ferm en l’extraordinària carrera cinematogràfica del director holandès.

Per altra banda, seria injust no citar altres excel·lents iniciatives que shan anat donant darrerament, com el Festival Nits de cinema oriental de Vic, que aquest any arribava a la novena edició i la dedicava al cinema hongkonguès, projectant des de les produccions més recents fins a clàssics contemporanis com Infernal Affairs (Andrew Lau, Alan Mak, 2002), film en la que es basa la celebrada Infiltrats de Martin Scorsese, o Chungking Express, del director de referència Wong Kar-Wai. Altres actes com el cicle Cine Low Cost al Centre d’Arts Santa Mònica, amb passis i conferències –s’hi van veure cares conegudes com les de Juan Antonio Bayona, Isaki Lacuesta o Joaquín Reyes–, o les Nits d’estiu del Caixafòrum, entre altres, completaven un extens catàleg d’alternatives cinèfiles en un estiu que probablement doni per finalitzada una etapa en l’exhibició i producció cinematogràfica a Catalunya i el conjunt d’Espanya per entrar-ne en una més incerta.

I amb el setembre, l’augment de l’IVA. Exemples com els anteriors reflecteixen fins a quin punt el cinema és un mitjà flexible, mal·leable segons les circumstàncies socials en tant que art contemporani implicat que no obstant, i malgrat aquesta capacitat d’adaptació, no és immune al context de crisi global i molt menys a les polítiques d’un país que massa sovint tendeix a menysprear el treball i la difusió cultural. I és que l’augment de l’IVA ja assota el nostre cinema i aquest s’ha d’ajustar, com pugui, a les noves circumstàncies per a tallar l’hemorràgia econòmica que darrerament pateix. Reinventar-se és factible fins a cert punt, i arriba un moment en que és difícil ser constructiu. Segurament és ara l’hora de les iniciatives, però també de l’inconformisme; la gratuïtat de la cultura és positiva però inviable en la majoria de casos, tot té un preu perquè tot té un cost, i de la mateixa manera que s’ha de reivindicar el valor econòmic de la producció cultural, seria nefast que aquesta suposés un cost insostenible per a la majoria de les famílies, perquè aleshores la cultura, en tant que bé innecessari per a la subsistència, deixa de ser prioritari per a esdevenir un luxe, quelcom fora de l’abast de la majoria. 


I amb això que s’acaba l’estiu, arriba setembre i amb aquest l’esmentat augment de l’IVA –d’un 8% al 21% per a pràcticament tots els agents culturals–, en la que serà la pendent ascendent més costosa en molt de temps. Els actes i petits festivals probablement segueixin allà –tot i que també es veuran afectats amb la reducció de subvencions–, però el que realment dóna vida al cinema, que és la producció a gran escala i l’exhibició massiva, és el que corre perill. A la recent clausura dels Renoir Les Corts, a l’insòlit tancament estival dels Verdi Park per falta de públic, ambdós bons cinemes de programació atrevida i interessant, s’afegeix ara una disminució generalitzada dels ingressos, cosa que de ben segur suposarà una forta estocada per a les sales minoritàries i un cop molt dur a la industria de l’exhibició i la distribució. Tampoc en surt indemne la producció i l’impuls de joves creadors, pels qui emigrar comença a ser el pas natural post formació per la falta d’oportunitats aquí. En aquest sentit, és molt simptomàtica l’abolició dels ajuts estatals per a la realització de curtmetratges, punts de partida per a tot aquell qui vol dedicar-se al cinema. Directors joves ja reconeguts com Nacho Vigalondo, Alejandro Amenábar,  o Isabel de Ocampo són el clar reflex de la majúscula importància de les pel·lícules de curta duració, trampolí sense el qual és molt més difícil submergir-se a la piscina cinematogràfica.

I és que el que passa amb el cinema i la producció cultural a Espanya és un fenomen atípic, gairebé il·lògic; a una indústria bàsica d’un país, en un moment que ja es troba a en mal estat, ¿com es pot pretendre que contribueixi més del que ja ho fa, quan amb prou feines es sosté de peu? És com exigir llet a una vaca desnodrida quan a penes en té per alimentar a les seves vedelles. Què resultarà, doncs, de tot això? Una cultura degradada i empobrida, cinemes dedicats exclusivament a les superproduccions, avatars i transformers, nul·la producció pròpia i fuga de talents.

Ara bé, hi ha alternativa, temps per rectificar, i capacitat d’oferir incentius al públic potencial.  De moment, sembla que el preu de les entrades al cinema es manté, gest que de ben segur els espectadors agrairan. Val la pena, però, ampliar horitzons i tractar d’explotar al màxim l’insubstituïble entreteniment que el cinema representa. Sessions com Phenomena, passis dobles de grans pel·lícules dels anys setanta, vuitanta i noranta on shi poden veure, en versió original, joies com Blues Brothers, Terminator o Alien, Trash entre amigos, projeccions de cinema de sèrie B comentades per erudits del tema, o la Festa del cine, que ofereix descomptes i avantatges al espectadors, són projectes als quals convé estar obert. Ara més que mai s’ha d’assolir una simbiosi que beneficiï als agents cinematogràfics i al públic; és raonable plantejar-se això i més –sessions dobles, o tarifes reduïdes per a films menys coneguts o fora de cartellera, potser– perquè a la fi el problema de tot plegat no és la gent, que respon quan se la convoca, sinó del llarg, agònic moment de transició econòmica que ho condiciona tot plegat, amanit amb unes polítiques insensibles i maldestres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada