Sitges 44: Tastets d’un festival en la seva maduresa

[Publicat a Serra d'Or (01/2012) per Martí i Tariq Porter]

El proppassat octubre, la ciutat de Sitges tornava a acollir el que és, hores d’ara, un dels festivals de cinema de gènere més importants del món, amb un cartell heterogeni que comptava tant amb títols de renom com amb altres que convidaven a la sorpresa o, senzillament, despertaven la curiositat. Aquesta cita, però, es presentava especialment interessant quant a produccions catalanes, presents en un nombre important i amb una inusual i més que positiva rellevància. També destacava per alguns títols com Melancholia, l’ última obra del danès Lars von Trier, Contagion, de Steven Soderbergh, la celebrada Attack the Block, de Joe Cornish, premi del públic, i Mientras Duermes, de Jaume Balagueró, entre d’altres. I per la temàtica, quasi simptomàtica, d’aquesta 44ª edició del festival: la intel·ligència artificial i una nova manera de captar el món, un conjunt de films que reflecteixen, com sempre, les inquietuds socials de cada època. Contagion, Melancholia, Another Earth, de Mike Cahill, 4:44, d’Abel Ferrara, i tants altres títols com Bellflower, Carré Blanc, The Divide, o Hell, basen la seva trama en aquest context de trencament, de canvi de percepcions, en un moment en què els giravolts són constants i imprevisibles. Tot seguit, un tastet d’alguns dels treballs més notables que s’han projectat aquests dies al Festival internacional de cinema fantàstic de Catalunya 2011.

Eva

El sol fet que un film català, fruit de la ja consolidada i prestigiosa escola de cinema ESCAC i de la seva productora associada Escándalo films, tingui l’honor d’erigir-se en sessió inaugural del festival de Sitges, és, en si mateix, una bona notícia. Que la pel·lícula en qüestió, Eva, dirigida per Kike Maíllo sigui una notable opera prima, perfectament homologable a qualsevol producte nord-americà de gran pressupost --en un gènere, el de la ciència ficció, que semblava vetat a la nostra cinematografia-- és motiu de doble satisfacció. Eva és un petit gran film artesà, una cinta futurista però alhora intimista, amb uns efectes especials que no pretenen, com passa sovint, enlluernar l’espectador i dissimular la manca d’idees, sinó il·lustrar la trama que se’ns proposa: sense escarafalls, però amb talent i una sàvia dosificació, mèrit que cal atribuir als tècnics, però també als guionistes i al director. Aquesta aparent discreció dels efectes, de les màquines, dels robots, lluny d’empobrir el film, l’enriqueix, fent possible el que probablement pretenia Kike Maíllo: la presència androide era indispensable per a la trama imaginada, però el que de debò interessa és la reflexió que se’n deriva i la intensitat dels conflictes vitals que han de resoldre els protagonistes: Daniel Brühl, Marta Etura i Albert Amman. Sense ser una obra mestra, Eva aconsegueix tots els seus propòsits: és prou apta per al consum massiu, pot tenir una magnífica trajectòria comercial, però no sacrifica una certa ambició creativa i artística.

 
Tannöd, The murder farm

Imagineu un cocktail explosiu, resultat de barrejar, a terços iguals, una dosis de La cinta blanca (Alemanya, Michael Haneke, 2009), una de A sang freda (Estats Units, Richard Brooks, 1967)  i una de Pa negre (Catalunya, Agustí Villaronga, 2010). Agiteu la coctelera, serviu el combinat a l’Alemanya dels anys cinquanta del segle XX, i tindreu una idea bastant aproximada del que proposa Tannöd, film alemany de Bettina Orbeli Com a La cinta blanca, els silencis culpables i col·lectius denoten una putrefacció social avançada i una terrible agressivitat latent; com a A sang freda, l’extrema violència d’un crim múltiple sembla no tenir explicació lògica. Com a Pa negre, una postguerra brutal en un context rural miserable no són les úniques desgràcies que han d’afrontar els actors del drama. Tannöd, que s’inspira en fets reals que van tenir lloc el 1922 a Veiren (Alemanya), probablement no sigui tan rodona com cap dels tres films esmentats. La fredor cirúrgica de Haneke, la precisió narrativa de Brooks i Capote i l’extrema sensibilitat dels nens traumatitzats de Villaronga posaven el llistó molt amunt. Però el film de Orbeli funciona: el fred no t’abandona, l’olor de misèria és sempre present, i no pots més que maleir i compadir-te alhora de la col·lecció de personatges que, l’un rere l’altre, provoquen, pateixen i callen aquest drama col·lectiu. La matança no és més que un gra que supura en un cos definitivament malalt, i només ben lluny d’aquesta comunitat rodejada de boscos inquietants hi ha, potser, esperança de salvació.

Contagion

Steven Soderbergh va aconseguir ser internacionalment reconegut quan era un jovenet de 26 anys, i, armat de la poderosa Sexe, mentides i cintes de vídeo, va competir al festival de Cannes de 1989 i va guanyar-ne la palma d’or. Després, la seva feina a Traffic li va valdre l’oscar al millor director, i, des d’aleshores, pràcticament cadascuna de les seves propostes s’acaba convertint en un èxit rotund. Tot fa augurar que el mateix passarà amb Contagion, que, un dia abans de la seva presentació a Sitges, fora de concurs, s’estrenava amb èxit als Estats Units. En el moment d’escriure aquesta crònica ja es podia veure a les pantalles catalanes i espanyoles. Com tots els productes Soderbergh, Contagion és un treball ben fet, talentós i meticulosament elaborat. El director sembla comptar amb la confiança cega de tots els astres de Hollywood, com ja va quedar clar amb la nissaga Ocean, i això li permet presentar  un reguitzell d’actors de luxe en el seu màxim esplendor: Marion Cotillard, Matt Damon, Laurence Fishburne, Jude Law i Gwyneth Paltrow donen vida als protagonistes d’un drama molt dels nostres dies, en forma de pandèmia mortal i de la seva fulminant expansió arreu del món. També com sempre, Soderbergh manté una distància pràcticament inhumana respecte de la tragèdia que va explicant amb ritme contundent: semblen no interessar-li gaire les reaccions dels personatges, de les que només apunta, en cada cas, una pinzellada; sembla no estar gaire interessat en el devenir de les criatures que exposa a la terrible malaltia; li interessa més el conjunt que les parts, la pandèmia com a fenomen que altera vides humanes, i, fins i tot des d’aquesta distància, es mostra fred i, es diria, indiferent. El problema és que, enmig de tanta asèpsia narrativa, acaba no discernint entre comportaments i reaccions, de manera que, per moments, el seu film resulta, a banda de terrible pel tema plantejat, extremadament individualista i conservador. Una doble malaltia i una doble desolació.

Bellflower

Bellflower, pel·lícula independent que ens arribava dels Estats Units, partia amb l’aureola de favorita després de despertar vàries crítiques entusiastes que la comparaven amb obres com Fight Club pel seu peculiar guió i tractament psicològic dels protagonistes. Tanmateix, és una obra irregular, i en tant que pel·lícula indie, té uns tics més que recognoscibles, uns personatges excèntrics, imprevisibles, quasi inversemblants, juntament amb una trama esbojarrada, pretesament mancada de cap disciplina cinematogràfica mínimament academicista. La història d’uns joves californians de comportament nihilista que es dediquen a esperar la fi del món fabricant llançaflames i cotxes al més pur estil Mad Max era l’aposta del seu director-actor, Evan Glodell, destinada a ser una de les revelacions d’enguany. Té interès, pel creixent enrariment de l’ambient que es genera escena a escena, fruit d’una  influència evident de realitzadors com David Lynch, i per l’atreviment de la proposta i l’originalitat del seu plantejament, que, com si d’un encantament es tractés, generen en l’espectador una angoixa colpidora, quasi abstracta. Però l’excés d’irreverència i unes actuacions massa histriòniques fan del resultat final una obra fallida en el seu conjunt que, tot i així, es va endur el premi especial del jurat Carnet Jove.

The Yellow Sea

Una altra de les favorites era The Yellow Sea, del coreà Na Hong-jin, que es va endur, merescudament, el guardó a millor director. El film ens situa en una zona morta entre les fronteres de Corea del Nord, la Xina i Rússia. Un taxista, jugador endeutat que malviu per a mantenir a la seva família, és contactat per la màfia local per a que cometi un assassinat a canvi d’una gran suma de diners. Finalment el taxista accepta, sense saber fins a quin punt es veurà arrossegat per una corrent nociva de crueltat, assassinats i traïcions. Més enllà del seu interès sociològic, que en té, i molt, el més remarcable del film és la intensitat amb la que està rodada, amb unes escenes d’acció i suspens a l’abast de pocs realitzadors, pel seu sentit del ritme i energia, per la seva potència i agressivitat, que fan que els 157 minuts de metratge passin volant, com una exhalació. The Yellow Sea és, de fet, un excel·lent exemple de la tendència que s’està donant i de la que el Festival de Sitges n’és un perfecte mirall. El cinema asiàtic i en especial el coreà guanyen terreny per mèrits propis en el cinema més heterogeni, produint thrillers i films d’acció com el que ens ocupa i joies de tot tipus. Sense anar més lluny, aquest any es presentaven també obres com la comèdia The Day He Arrives o el drama de reminiscències fantàstiques Night Fishing, ambdues ben rebudes pel públic i per la crítica, que va guardonar a aquesta última amb el premi Noves Visions.

Melancholia

La nova pel·lícula de Lars von Trier arribava al festival mesos després de la seva controvertida i sobredimensionada roda de premsa a Cannes, en les que el director, amb la seva habitual capacitat per polemitzar, va afirmar que entenia a Hitler. Sembla que el danès té una capacitat comunicativa bipolar: quan es tracta de dirigir és un creador en tota regla, està dotat per fer art. Quan, per contra, es tracta d’explicar-se, tira per la borda tot el seu savoir-faire i sembla perdut, incapaç de defensar-lo. Deixant de banda rodes de premsa, s’ha de dir que el film és extraordinari, sens dubte del millor del festival. Un guió intel·ligent –amb algun daltabaix més que disculpable– i ambigu, juganer entre la ciència-ficció i el drama familiar i ple de metàfores, segueix les peripècies de dues germanes, Justine i Claire, en un període convuls, tan personalment com global. Situacions d’envergadures incomparables com una boda i l’imminent impacte d’un planeta contra la Terra són aquí relativitzades, en un exercici de poesia visual i sonora avassallador. Kirsten Dunst, màxima guardonada per la seva interpretació a Cannes, fa seu el personatge, igualment Charlotte Gainsbourg, sublims ambdues.

Twixt

Un altre dels grans noms amb els que ens retrobàvem en aquesta edició era el del veterà director Francis Ford Coppola, que presentava un film de gènere com ho és Twixt, basat en un conte escrit per ell mateix. Coppola, que ja s’havia endinsat en el cinema de terror amb Dràcula, reobria la seva faceta fantàstica amb aquesta història gòtica de vampirs i pobles encantats, d’ànimes en pena i fantasmes del passat. El que podria haver estat un dels descobriments –o redescobriments– d’aquest any cau pel seu propi pes. Aquest últim treball de Coppola té un problema, i és que no queda clar a qui està destinada l’obra; és massa ingènua pel públic adult, desfasada pel públic adolescent i violenta pel públic infantil, i per acabar-ho d’adobar fa un ús paupèrrim d’un 3D que més que innecessari és molest. Tampoc deixa de sorprendre que un cineasta majúscul caigui en segons quins tòpics i estereotips... No obstant se salva del sinistre total gràcies a uns apunts humorístics que s’agraeixen i unes notables actuacions, amb Val Kilmer en el paper d’escriptor fracassat i la jove actriu de moda Elle Fanning de nena fantasmal. Sigui com sigui, retorn de Coppola a Sitges tristament mediocre.

Drive i Killer Joe

Cal destacar també un parell de thrillers a la americana que van animar l’últim dia de festival, abans del diumenge maratonià. Per una banda, Drive, de Nicolas Winding Refn –guardonat enguany a Canes com a millor director–, és un film que sobresurt. Per la seva condició de pel·lícula d’intriga noir podria ser una obra a l’ús, i és que l’argument, basat en una novel·la de James Sallis, no és res que no s’hagi vist abans. El que diferencia aquest thriller de tants altres és un tractament dels personatges, de la imatge i del so curós i delicat. Drive és un reeixit exercici d’amor al cinema, una obra que mima tots els seus detalls i que malgrat no s’estalvia esclats espontanis d’acció i violència, mai perd el nord ni la sensibilitat ni el realisme, i és que l’obra de Winding Refn va ser, indiscutiblement, un altre dels grans títols del festival.

L’altre thriller, Killer Joe, del mític director de L’Exorcista William Friedkin, és més cru, més violent, i més brutal en definitiva. El jove d’una família desestructurada de l’interior dels Estats Units sol·licita els serveis d’un policia que es guanya un salari extra com a assassí a sou per a que es desfaci de la seva mare, qui té una temptadora assegurança de vida... El director no s’estalvia en aquest film ni un gram de virulència, i el protagonista, un sorprenent Matthew McConaughey es posa al servei del guió i clava el seu personatge i la seva dualitat; la d’un policia i assassí, de ment freda i comportament proper, de gran sensibilitat i unes predileccions perverses. Amb tot, la maldat no té pudor en aquesta obra, i malgrat que en ocasions la violència eclipsa la trama, aquesta està molt ben conduïda, amb nervi i intensitat.  

Livide

Tot i que la història que ens proposen Bustillo i Maury a Livide acabarà furgant en els tòpics més gastats del gènere –casalot abandonat, adolescents imprudents, portes que es tanquen, etc--, el punt de partida del film és, si no original, com a mínim, diferent. Enlloc dels habituals estudiants universitaris de casa bona, la jove protagonista de Livide és una aprenent de cuidadora de gent gran que està fent les seves pràctiques amb una veterana desagradable; el seu company fa de pescador amb son pare, i el seu amic es guanya la vida en un bar familiar. Tots ells, classe treballadora que es deixarà temptar per la riquesa fàcil, en un poble del litoral, al nord de França, possiblement a Bretanya o a Normandia. Tot el tram de presentació del film i dels seus personatges està ben resolt i elegantment filmat. Després es va entrant en el terreny més banal del terror de cases encantades, però, fins i tot aleshores, la pel·lícula sap mantenir un cert interès mitjançant flashbacks cap a la vida anterior dels residents de la casa i la relació de la cuidadora amb els seus estranys clients, i gràcies, també, a una estètica que combina amb bon criteri la dels films de vampirs més clàssics i el gust més modern pels efectes gore i les càmeres en constant moviment. En qualsevol cas, i sense tractar-se d’un film rodó, Livide supera en molt la immensa majoria dels subproductes, habitualment clònics,  de temàtica similiar.

Exraterrestre

Extraterrestre, que no competia a la secció oficial, va ser una de les sorpreses agradables del festival. El jove Nacho Vigalondo construeix un relat divertit a partir d’un despertar pesat després d’una nit de festa, en el decurs de la qual s’ha produït una invasió extraterrestre. Amb un humor fresc i diàlegs enginyosos que no busquen sistemàticament l’acudit fàcil, Extraterrestre és una reflexió lleugera en què els protagonistes –esplèndids Julián Villagrán, Michelle, Carlos Areces, Raúl Cimas i Miguel Noguera--, tancats a casa, s’enamoren, s’enganyen, es menteixen i es reconcilien mentre esperen que les naus alienígenes es decideixin a entrar en acció. Tot plegat en un context tan falsament inofensiu com surrealista. Extraterrestre no pretén ser cap genialitat artística ni meravellar per la seva transcendència, però és, sense dubte, un film intel·ligent, original i agradable de veure, molt en la línia de l’anomenada nova comèdia espanyola.

Momo e no Tegami

El cinema japonès d’animació segueix gaudint de bona salut, i Momo, una obra artesanal de Hiroyuki Okiura llargament treballada –l’autor hi va dedicar fins a set anys de la seva vida!--, n’és una bona mostra. De gran bellesa formal i plena de la imaginació pròpia de la cultura japonesa, on humans, monstres i divinitats conviuen sense problemes, relata la difícil acceptació de la mort del pare per part d’una adolescent. Si bé, per moments, la sensibilitat de tot plegat ens pot semblar una mica exagerada i ensucrada, els cent vint minuts del metratge passen volant, senyal inequívoc que el film ens interessa prou. I és que les illes on es traslladen a viure la vídua i la seva filla arran de la mort del pare tenen una gran força evocadora i una bellesa oriental que Okiura tracta amb autèntica devoció –cada fotograma és un quadro ple de delicadesa--, alhora que la majoria dels personatges són rics en personalitat i plens de matisos.

Hara Kiri: Death of a Samurai

Hara-Kiri: Death of a Samurai, és un remake del director japonès Takashi Miike, molt estimat pel públic de Sitges. És una pel·lícula sòbria, rodada amb ofici, sense piruetes ni més pirotècnies que un 3D innecessari. Drama d’època, l’interès del film radica, sobretot, en una descripció històrica del Japó medieval, i de la misèria i decadència samurai. El guió, una al·legoria de la venjança, l’honor, i la dignitat, demostra, amb la seva senzillesa, la coherència d’un conjunt que no es veu faltat de res, i potser per això, per aquesta austeritat, no arriba a commoure ni de quallar. Sigui com sigui, és una obra carregada de qualitat cinematogràfica que ens deixa un parell d’excel·lents escenes pel record.

Carré blanc

Carré blanc és un film extremadament dur, no tant per la seva violència, que també, com per la seva gèlida narrativa i estètica. Presenta un món del tot deshumanitzat, on el suïcidi és una forma raonable de fugir de l’infern, on les relacions humanes semblen abocades a la desaparició i on la indiferència dels uns envers els altres conviu amb els blancs bruts, els grisos i els negres d’un paisatge urbà del tot depriment. I, malgrat tot, podria dir-se que Carré blanc és una història d’amor, una lluita desesperada per sortir-se’n. Així, en una impossible convivència amb la crueltat més sòrdida i amb l’humor més despietat, la dona d’un executiu farà mans i mànigues per salvar una relació que ve de lluny i que el pas dels anys ha refredat i alienat fins a extrems insuportables.

Red State

Plantejada, gairebé, com un documental sobre els resultats esfereïdors del fanatisme sectari, Red State és una pel·lícula vigorosa i rabiüda, que denuncia sense matisos les perilloses derives religioses als Estats Units i la seva perniciosa relació amb el món de les armes i de la violència. Brillantment interpretat per Melissa Leo, John Goodman, Michael Parks, Stephen Root i Ralph Garman, el film va endinsant-se en la bogeria ultra agressiva d’un grup de gent malalta que pretén purificar les ovelles escarriades de la societat a base de tortures i assassinats. Mitjançant l’ús d’una estètica tan bruta i lletja com ho són els seus protagonistes, Red State ens va incomodant fins a l’angoixa, però el que ens corprèn no són els esporàdics excessos d’una història que no deixa de ser una ficció, sinó, al contrari, les moltes estones en què les barbaritats que es diuen i es fan ens resulten plausibles i fins i tot familiars. D’alguna forma, i probablement d’aquí li ve la força, el film ens parla de les mil i una formes del Tea Party...

Més cinema de producció catalana

Retornant al cinema de producció catalana, i més enllà d’Eva, es presentava un panorama engrescador. Per començar, Balagueró presentava el seu nou llargmetratge, Mientras duermes, que compta amb el sempre extraordinari Lluis Tosar i Marta Etura –que feia el doblet amb Eva–. La nova obra del director lleidatà el consolida com a principal referent en el cinema de terror del país amb la que és la seva obra més rodona i madura. Per altra banda, el jove director Carles Torrens projectava la seva destacable òpera prima, Emergo, escrita i produïda per Rodrigo Cortés, que ara roda Red Lights amb Robert DeNiro i que l’any passat va aconseguir la difícil proesa de provocar una unànime bona acollida per part de públic i crítica amb la claustrofòbica i original Buried. En aquest cas, Emergo no aporta res nou a un subgènere que comença a inflar-se de propostes des de que la pionera The Blair Wich Project va sortir a la llum. El fals documental de fets paranormals que aquest primer film explotava troba cada dia més propostes, i una d’elles és la de Torrens. És poc original, però s’aprecia una bona mà per fer cinema, amb un control de la tensió i capacitat del suspens més que destacable. Altres films no menys interessants amb segell català que es van presentar aquests dies van ser Open 24 h, de Carles Torres, que ja s’havia preestrenat al Festival de Màlaga, Ushima-Next, obra de ciència-ficció de Jesús Manuel Montané i Joan Frank Charansonnet,  Amanecidos, de Yonay Boix i Pol Aregall, i Vlogger, curiosa però fallida obra de Ricard Gras que compagina actors de carn i ossos amb la realitat virtual de Second Life.

Premis per a tots els gustos

Un dels possibles defectes de Sitges és la sobredosi de premis. A banda dels que ja s’han mencionat, per no entrar en totes les modalitats i categories, i per no seguir abusant de l’espai que ens concedeix generosament Serra d’Or, s’esmenten a continuació, només, els premis atorgats pel jurat de la secció oficial a competició, integrat per J. A. Bayona, Quim Casas, Lisa Marie, Ryoo Seung-Wan, i Richard Stanley: millor curtmetratge, ex aequo a Dirty Silverwear, de Steve Daniels, i The Unliving, d’Hugo Lilja; millor disseny de producció, Marc Thiébault per Livide; millors efectes de maquillatge, Steven Kostanski per The Divide; millors efectes especials, Lluís Castells i Javier García per Eva; millor banda sonora original, Steven Price per Attack the Block; millor fotografia, Markus Förderer i Tim Fehlbaum per Hell ; millor guió, Lucky Mckee i Jack Ketchum per The Woman; millor actriu, Brit Marling per Another Earth; millor actor, Michael Parks per Red State; millor director, Na Hong-jin per The Yellow Sea; Premi Especial del Jurat, Attack the Block, de Joe Cornish; i, finalment, millor pel·lícula, Red State, de Kevin Smith.

La impossibilitat d’abastar-ho tot.

A guisa d’epíleg, només esmentar que, com passa a la majoria dels grans festivals, per ben organitzats que estiguin, també a Sitges era impossible veure tots els films proposats a les diferents seccions, de manera que calia organitzar-se, prioritzar, assistir al màxim nombre de sessions possibles i resignar-se a perdre’s algunes desenes de films. La grandesa del certamen català és que ofereix un reguitzell infinit de possibilitats, en un marc allunyat de la pompositat d’altres latituds. Hi ha dies que, si vols veure-ho tot, ni esmorzes, ni dines, ni berenes ni sopes, però t’ho passes bé, i veus un munt de gent passant-s’ho bé, i fins i tot al seu apassionat director fent tertúlia pels passadissos. Pel camí es van quedant un bon nombre de curtmetratges, d’animacions, de seccions paral·leles del tot inabastables, que et sap greu no gaudir perquè ets conscient que, en molts cassos, és o ara o mai. I amb tot, una vegada més, s’acaba l’edició 2011 i ja penses, ple de melancolia , en la que farà quaranta-cinc... Llarga vida!