Cultura, cinema, internet

[Publicat a Serra d'Or (06/2012)]

El cinema, en tant que element social i cultural, ha estat sempre un ens feixuc de moure, tan reticent com susceptible a segons quins canvis o evolucions. La seva agilitat com a art contrasta amb el seu conservadorisme com a industria, caminant sempre sobre segur, enemiga tant de camins feréstecs com d’autopistes recentment asfaltades. Desconfiada, circula per les transitades rutes comercials amb la seva infinita caravana mentre les ments inquietes exploren cruïlles i dreceres, i no és fins que no hi ha una resposta gairebé unànime que no obre les seves portes per a ventilar conceptes i percepcions. Ja sigui en la seva faceta tècnico-artística o en la promoció, difusió i distribució, el canvi és constant, i l’evolució, malgrat pors i recels, gairebé sempre positiva.

Ho il·lustrava molt bé el mític musical Singin’ in the Rain, o la recentment oscaritzada The Artist; ja la transició del cinema mut al sonor va ser una mesura presa a contracor, impulsada per la predisposició del públic cap a una nova dimensió audiovisual. Figures com les de Chaplin o Eisenstein encapçalaven una ferma oposició cap al què consideraven una tendència que prendria protagonisme a la imatge com a conductor narratiu i a la que auguraven una curta vida, volàtil com el nitrat de plata. Però els canvis són inevitables, i el cinema parlat s’instaurà i permeté a Eisenstein filmar un Ivan el terrible parlat, permeté a Chaplin pronunciar un dels millors discursos de la història del cinema, i permeté en definitiva obrir un enorme ventall al cinema, que amb aquesta innovació, com amb l’arribada del color, esdevenia més gran i ric en possibilitats.

Quelcom similar passa actualment amb internet; si amb el so o el color era la concepció cinematogràfica la que variava, ara és la seva difusió i distribució el que està canviant, lentament i sovint a despit. I és que la xarxa virtual ha agafat el món de la cultura a contrapeu, i aquest, com a indústria, no ha sabut trobar el to i la posició adient en el que és, fins a la data, el millor mitjà de comunicació existent. En els seus inicis, la parsimoniosa velocitat de la transferència de dades i el seu alt cost no induïen a pensar en un mitjà tan poderós, font inacabable de documents de tot tipus que condicionaria la concepció cultural. Descarregar-se arxius a principis de mil·lenni era qüestió d’hores, espera agònica que depenia, a més, d’una línia telefònica que podia caure en qualsevol moment. Una dècada més tard podem descarregar-nos un disc musical en dos minuts, una pel·lícula en cinc, i un videojoc en deu. La progressió de l’internet domèstic ha crescut de manera exponencial, i amb això també l’intercanvi de fitxers, els programes P2P –Peer to peer, xarxa d’ordinadors interconnectats per a compartir arxius–, i en definitiva les facilitats per a trobar el que es vulgui i quan es vulgui pagant tan sols una tarifa telefònica. Tot plegat ha transcorregut davant una actitud a vegades passiva i a vegades agressiva, però gairebé sempre poruga, dels principals agents culturals, incapaços de trobar una fórmula efectiva de niar a la xarxa. Tan sols aquells amb més perícia han sabut treure tot el suc d’un mitjà primer menystingut i després temut.

I aquest temor, lluny de cercar concilis i compatibilitats, s’ha traduït en projectes de llei profundament conservadors que coarten el què, enfocat correctament, suposa un escenari idoni per a l’exhibició d’art i cultura des de la seva més diminuta dimensió –novells, aspirants i minoritaris– fins a la més gran escala –consolidats, històrics i majoritaris–. A hores d’ara, amb un internet encara alliberat i no regularitzat, ¿quants artistes han emergit, s’han donat a conèixer, han trobat el seu públic? ¿I per quants ha estat un handicap mortal a les seves carreres, que han vist truncades per l’assot d’internet? Qui fins ara perd la batalla són, sobretot, els mecenes: productores, distribuïdores i marques, que veuen com ja no cal passar pel seu ostentós filtre per arribar a un creador, ja sigui gràfic, musical, cinematogràfic o literari. S’arriba a l’artista i aquest se’n beneficia de forma directa: si agrada molt un grup, es va al concert, si agrada molt un cineasta, es va al cinema, si agrada molt un dibuixant, es compra un original, etc. La clau és ser conegut, i no hi ha millor eina per això que la xarxa virtual. No obstant, tot això és a la fi difícilment compatible amb el model econòmic predominant, insostenible en la seva situació actual. La cultura de la gratuïtat té un risc inherent que és tan perjudicial com ho eren abans els abusos de segons quins intermediaris i representants culturals: l’automàtica infravaloració d’uns treballs que ja no es compren, ans s’obtenen sense càrrec econòmic.

Amb això que fa pocs mesos va arribar al congrés dels Estats Units una llei amb nom de plat, la SOPA (Stop Online Piracy Act), que pretenia regular el trànsit il·legal de continguts amb drets d’autor. Aquesta llei, que afectaria a totes les pàgines registrades al país nord-americà, castigaria no només als portals web que emmagatzemessin tals continguts, sinó també a qui els enllacés, ja fos un mer bloc particular, una pàgina sense ànim de lucre com Wikipedia, o un cercador general tipus Google o Yahoo. Aquest projecte, que donava carta blanca per a clausurar dominis sense ordre judicial, va trobar-se amb l’oposició frontal de gran part dels gegants d’internet així com de milions d’internautes, que mitjançant xarxes socials i mobilitzant la xarxa van deixar palesa la seva posició majoritària. I malgrat haver aconseguit congelar el projecte, tant la SOPA com la PIPA (Protect Intelectual Propierty Act) mantenen intactes les seves possibilitats de ser una realitat. Mentrestant, quelcom similar va passar aquí amb la col·loquialment anomenada Llei Sinde (Llei d’economia sostenible), que parlava en l’apartat cultural en clau similar a la SOPA i companyia, i tenia el suport dels més potents lobbys culturals espanyols, encapçalats per l’SGAE de l’aleshores president, Teddy Bautista. Així és que tant la SOPA com la llei Sinde, impulsada ara pel ministre Wert i finalment aprovada, han esdevingut la resposta forçada a un problema que no hauria de ser-ho. 

I és que el que suposen aquestes lleis és en definitiva un important retrocés, tornada a un model d’indústria obsolet que vol combatre amb fórmules caduques uns fets igualment rebatibles com és lucrar-se de labors alienes. Però és ara quan el mercat cultural té l’oportunitat de reinventar-se, conciliar la difusió massiva amb el valor real de la producció artística, i amb això cinematogràfica. Experiències com la dels reproductors en streaming (a temps real) Spotify o Grooveshark, que proporcionen a l’usuari un immens catàleg musical gratuït amb la condició de la inclusió de publicitat entre cançons –i amb l’opció d’estalviar-se-la a canvi d’una petita quota mensual– assenten un precedent essencial de cara a aquesta reestructuració comercial. Del que es tracta, amb tot, és d’equilibrar la capacitat de divulgació d’un mitjà de comunicació d’enorme abast sense que això desmereixi el cost real de les obres. Productes de qualitat, sense despeses materials, que per preus ajustats, ni gratuïts ni abusius, arribin a qualsevol a qui li pugui interessar.

Això es tradueix, en el cinema, en portals com els que progressivament van apareixent a les nostres contrades, que segueixen un principi similar al de Spotify o Grooveshark per a oferir un videoclub a casa senzill, econòmic, i amb centenars de títols. La bona rendibilitat d’aquest tipus de negoci és altament positiva, perquè advoca tant pel propi interès com pel què de veritat el sustenta: el cinema. Pàgines com Filmin.es, Filmotech.com o Adnstream.tv, entre altres, són una cara de la moneda que fins fa poc ni s’havia contemplat i es revelen com a model a seguir, respostes modernes a disjuntives modernes de qui creu en la cultura però també creu en internet. Bona mostra d’això són els incipients festivals de cinema online que pàgines com les esmentades comencen a organitzar, des d’on es poden mirar pel·lícules que d’altra manera serien invisibles per la immensa majoria, i que es veuen beneficiades econòmicament alhora que es donen a conèixer sense necessitat d’infraestructura física.

Enrique Gonzalez Macho, President de l’Acadèmia de cinema espanyola, deia en el seu discurs la nit dels Goya que internet no forma part de l’activitat econòmica del cinema. Argumentava el productor i distribuïdor càntabre, en unes afirmacions molt simptomàtiques, que «internet no és una alternativa, ni un substitut, ni tan sols un complement a l’enorme esforç econòmic que suposa fer cinema». I doncs, ¿a què s’està esperant? És veritat, la xarxa no és encara prou potent per a sostenir una industria com aquesta, ni per a ser-ne un pilar bàsic, i precisament això és el que hauria de canviar dràsticament. Que a hores d’ara internet no sigui un element recaptatori i divulgatiu cultural essencial és quelcom fatídic que posa de manifest la inoperància, passivitat i poca astúcia amb la que s’ha tractat un mitjà tan potent. Replicava Álex de la Iglesia a Gonzalez Macho, amb molt encert, en un article a El País: «Enrique [G. Macho] pensa que el canvi és prematur i que no es pot permetre un salt al vuit, però el vuit ja està als nostres peus. [...] S’ha de fer el primer pas o el faran per nosaltres». Justament, ara ja no es tracta de fer-ho o no, sinó de fer-ho a temps o massa tard. 

Alternatives com les pàgines web de cinema en streaming han de ser la punta de llança d’una sèrie de mesures que trenquin per fi aquest punt d’inflexió entre el que ja és passat i un present que costa massa d’assimilar. Consensos amb companyies de telecomunicacions –parts actives i responsables d’aquest conflicte–, regulacions menys restrictives  i amb més al·licients, i foment de la cultura sostenible són opcions tan urgents com insuficientment explorades. Al cap i a la fi, cine, art i cultura són comunicació, i internet és transmissió en el sentit més global, pel que sembla descabellat que no es retroalimentin des del primer instant.

Amb tot, i retornant al cinema i l’internet: la simbiosi és inevitable i es donarà, i l’única incògnita ara és saber com. La industria cultural sempre serà un negoci rendible, però necessita uns agents intel·ligents que sàpiguen avançar-se a unes circumstàncies que, com ara, posin en entredit la fórmula de concepció i difusió cultural vigent. Ja és hora que aquesta caravana s’atreveixi a transitar per la carretera virtual perquè, com diria De la Iglesia, ara mateix es troba caminant sobre el vuit i sembla no assabentar-se’n. Internet és futur però sobretot present, i és només assumint aquesta premissa que s’assolirà un concili definitiu entre creadors, consumidors, i tots els elements socials i culturals implicats.