3 de febr. 2012

Black Bread out, Drive in (Crítica a Drive)

[Publicada a La Garriga digital (20/01/2012)]

Puntuació: 

Cada any per aquestes dates aflora a les cartelleres d'arreu el bo i millor de la temporada, una col·lecta cinematogràfica del més destacat i atractiu, d'ínfules triomfals i anhel indissimulat de fer-se amb alguna de les estatuetes daurades i antropomòrfiques que l'acadèmia per excel·lència atorga cada febrer. Les productores i distribuïdores difonen a corre cuita el que ha donat de sí la seva verema particular amb l'esperança de poder comparèixer a la nit dels Oscars com a imputats directes de l'acte cinèfilosnob més seguit del món. Pel·lícules com The Descendants (Alexander Payne), The Artist (Michel Hazanavicius) o The Tree of Life (Terrence Malick) escalfen motors amb el seu característic estil per a enlluernar en la que presumeix ser una gran nit, mentre que, poc a poc, altres aspirants abaixen el cap perquè a la fi no han estat convidats. És el cas de Pa negre, que s'ha quedat a les portes del certamen i dóna per finalitzat el seu ascens al cel situant-se, tanmateix, en una privilegiada tribuna reservada a les obres amb majúscules; la business class del cinema. Altres obres altament estimables com Le Havre o The Turin Horse també diuen adéu de forma prematura a la cursa cap a l’estatueta, i algunes més resten sigil·losament a l’espera de l’anunci de candidatures, a l’aguait per si el seu nom apareix a les llistes d’aspirants que s’anunciarà aquest proper vint-i-quatre de gener.

És el cas de Drive, una pel·lícula que podria ser carn d’Oscar i de multisala i no ho acaba de ser. La darrera obra del danès Nicolas Winding Refn és mestissa i refinada, un producte atípic, de classe alta però marginal. Cinema negre clàssic i modern, més elegant que mai i centrat en la figura introvertida i romàntica que interpreta Ryan Gosling, un conductor especialista de cine que fa hores extra com a xofer per a atracadors. Passa amb Drive el que passa també amb altres grans films de Lynch o Noé: la historia no és la seva única raó de ser, tan sols un element més en la creació de climes, atmosferes que ho inunden tot, triomf de sensibilitats i intencions. Llums i sons i ritme, rampells d’inusitada violència, amor utòpic però terrenal, acció preciosista i una perfecta conjunció de tot plegat és l’aposta de Winding Refn, que amb Drive s’acaba de proclamar com a director a seguir. Emperò, cal destacar també a Gosling com a conductor idoni –en tots els sentits- d’una obra que requeria dels matisos grisencs que el jove actor proporciona amb el seu caràcter sorrut i afable, com també dels seus companys de repartiment, tots ells avocats, sense fissures.

Amb tot, Drive acabarà, possiblement, vivint des de dins la festa més daurada del cinema, com també ho faran obres insòlites com les citades The Artist o The Tree of Life, en un any en el què les rareses i extravagàncies s’han trobat a bona part de la crítica, el públic, i els jurats festivalers al seu favor. I el nostre Pa, que sense ser el de cada dia, sí que és l’obra més academicista i formal d’Agustí Villaronga, s’ho mirarà de lluny des de la seva tribuna, comentant la jugada en llengua no anglesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada