21 de des. 2011

Crítica a Arthur Christmas: Operación Regalo

[Publicada a Tu peli (07/12/2011)]

Puntuació: 

Los tics navideños están a la vuelta de la esquina y por eso todo empieza, desde hace unos días, a oler a turrón. La parafernalia papanoelísticofindeañera, reyesmaguna y pesebrística acarrea, como siempre, los benditos valores confraternales que suscitan estas fechas, en las que también los mayores tópicos tienen cabida. Cuentos de Navidad a mansalva inundan pantallas de todos los tamaños, y entre ellos lo difícil no es encontrar uno que se desmarque, si no uno que lo haga con éxito. Efectivamente, hablamos de películas, algunas más ingeniosas que otras en su interpretación de las fiestas de la sonrisa automatizada y la felicidad por antonomasia. Las hay que consiguen reformular los relatos, léase Pesadilla antes de Navidad, léase Rare Exports, las hay que lo intentan, El Grinch o Bad Santa, y las hay que se limitan a reseguir la misma línea previamente trazada una y otra vez. Arthur Christmas se pasea entre el primer y el segundo grupo como Pedro por su casa; flirtea con lo original sin desprenderse de su eslogan impolutamente navideño, en una conjugación irregularmente formulada entre el cuento de Navidad al uso y su pertinente modernización.

19 de des. 2011

La fi és el principi (Crítica de Cinema a la Fi)

[Publicada a La Garriga Digital (07/12/2011)]

Puntuació: 

El diumenge de la setmana passada es presentava al cinema Alhambra la pel·lícula i òpera prima de Meritxell Soler i Julián Vázquez Cinema a la Fi, en un entranyable acte de metacinema que va comptar amb la presència del productor executiu, el realitzador Ventura Pons, un públic prou multitudinari, i la mateixa directora, Meritxell Soler. El film, una road movie documental, personal i poc ortodox, consisteix bàsicament en un viatge, la recerca d’antigues sales de cinema des de La Garriga fins a Argentina, i la reivindicació de la funció d’aquestes com a indrets de divulgació i encontre social. De fet, el que Soler i Vázquez ens proposen és una oda al cinema com a mitjà de comunicació en tant que forma artística i estímul a la reunió. En la significança de cada antiga sala, en la seva implícita aportació, és a on rau el centre del metratge, que ens transporta per algunes sales remotes, fins a la fi.

16 de des. 2011

Adress Is Aproximate és la (monada) de Curt de la setmana!

Aquesta setmana és el torn d'un curtmetratge minimalista, molt mono. Dirigit per Tom Jenkins, és una pel·lícula que aprofita la tecnologia del Google Street View i la tècnica de l'stop-motion per a descriure les aventures d'un ninotet d'oficina.



15 de des. 2011

El diàleg com a aval (Crítica a Copia certificada)

[Publicada a La Garriga Digital (10/12/2011)]

Puntuació: 

Clàssics com La soga (Alfred Hitchcock, 1948), o clàssics més moderns com L’arca russa (Alexander Sokurov, 2001) impressionaven per la seva incontestable tècnica artística i fotogràfica, delitant l’espectador amb sengles plans seqüència que ja formen part de la història del cinema. Tant el primer, més minimalista i auster, com el segon, absolutament grandiloqüent i avassallador, aconseguien que la càmera no deixés anar a l’auditori ni un segon, fent que durant els 80 i 96 minuts de metratge dels que respectivament compten no hi hagués ni un tall, ni un canvi sobtat de pla, ni una fissura, ni un descans.

14 de des. 2011

Amb G de Gilliam (Crítica a 12 Monos)

Puntuació: 

Confusió! Eclecticisme! Paranoia! Bogeria! Trastorns! Futur, passat, present! Supervivència! Mort!... Tots ells són termes constants en la peculiar producció de ciència ficció d’un dels directors més singulars i heterodoxes del panorama cinematogràfic de gènere. Efectivament, parlem del nord-americà, ex Monty Python, Terry Gilliam, que firma amb Twelve Monkeys una de les seves produccions més rodones i trepidants, a la par que serioses i absents de l’humor que predomina en gran part de la seva filmografia –fet del que posteriorment es redimiria amb la histriònica Fear and Loathing in Las Vegas–. 

La pell d'Almodóvar (Crítica a La piel que habito)

[Publicada a La Garriga Digital (16/09/2011)]

Puntuació: 

Que els prejudicis són dolents no és cap descobriment, i que tanmateix són inevitables, tampoc. Tan inevitables com evitable podria ser el procés d’insuflació publicitària al que sovint, com a consumidors, ens veiem sotmesos. Aquestes noves patates fregides tenen autèntic sabor a ceba caramel·litzada, aquesta nova obra d’Almodóvar és terrorífica. Les nostres expectatives cap a un producte s’alimenten d’una promoció que juga amb els desitjos el més globalitzats possible, indiferentment de si aquest producte és acord amb una descripció quasi sempre adulterada. I és que la nostra percepció és, fins que ens topem cara a cara amb l’article en qüestió, superficial, simple, tan sols emparada per la propaganda; un discurs que indueix a l’adquisició, al tast, a l’experiència.

13 de des. 2011

The Paranormal Project of the Activity of the Sitges Witch (Crítica a Atrocious)

[Publicat a Filmaffinity (15/10/2010)]

Puntuació: 

(¡Sí sí, pero es que cuando hace pop, ya no hay stop!)

No negaremos que todo esto suena a refrito. De hecho reconoceremos que muchos de los recursos de los que se sirve este film son ya reciclados, aprovechando el boom de películas rodadas cámara en mano desde El proyecto de la Bruja de Blair hasta Paranormal Activity, pasando por Cloverfield o Rec. Pero el caso es que ésta... tiene algo. Y es que aún oliendo a chamusquina, sale una buena tarta.

Prupru tras tras glaglagla bori bori (Crítica a Rubber)

[Publicat a Filmaffinity (11/10/2010)]

Puntuació: 

–Sabes, estoy escribiendo el guión para mi primera película
–¿Ah sí? ¿Y de qué va?
–De un neumático asesino.
–Propropro
–Calamar. Globo volando en círculos. Corre, corre, que no puedes escapar.

12 de des. 2011

Una vida de pel·lícula, o una pel·lícula de vida (Crítica a Entrelobos)

[Publicat a La Garriga Digital (31/12/2010)]

Puntuació: 

Quan una obra audiovisual vol explicar quelcom, ha d’afinar totes les seves peces al màxim per a tenir prou coherència en el resultat final, oferint a l’espectador un generador de sensacions afí amb el que el creador hagi volgut transmetre. En el cas del cinema, són molts els elements que, en conjunt, han de funcionar per a obtenir la fórmula, l’encantament que enlluerni al gran auditori; actuacions, imatge i fotografia, so i banda sonora, guió i direcció artística, i un extens etcètera, tot sota la mà del director.

11 de des. 2011

The Gift és el (curiós) Curt de la setmana!

Curiós curtmetratge de producció anglesa (de la productora de Ridley Scott), de bella factura i bons efectes, similar en concepte i escenari a Eva (ciència-ficció costumista, futur proper, espai fred...) que ens explica la historia d'una misteriosa capsa, i la seva odissea per un Moscou robòtic i desangelat. El director, Carl Erik Rinsch, ja ha estat reclutat per Hollywood per a dirigir una pel·lícula en 3D de samurais amb Keanu Reeves...



9 de des. 2011

I després de la boda... (Crítica a Después de la boda)

[Publicat a La Garriga Digital (19/10/2010)]

Puntuació: 

Si algun dia us trobeu a Dinamarca, i algú us convida a una festa o celebració, sigueu cauts, no us precipiteu, i penseu-vos-ho bé, abans de donar una resposta. Si al final, després d’un moment de reflexió, us decidiu a anar-hi, estigueu atents, vius, perquè de ben segur que succeirà quelcom, més perceptible o menys, més subtil o menys, que us deixarà fora de joc, descol·locats. I és que les festes daneses són sorpresa segura; xocar, impressionar, commoure al convidat és a l’ordre del dia, és protocol, quasi obligació. Moment de sentències i de declaracions, de confessions, d’obrir cartes confidencials que, potser, parlen de tu.

8 de des. 2011

Una cita amb l'Eva (Crítica a Eva)

[Publicat a La Garriga Digital (07/10/2011)]

Puntuació: 

Ahir, a Sitges, vaig tenir una cita amb algú que no coneixia. Aquesta cita, malgrat no ser la millor de la meva vida, em va ser de gran ajut per expulsar algunes idees, alguns prejudicis, alguns costums que està bé trencar de tant en tant. Ella es deia Eva, i encara que li queda un llarg camí per recórrer, tenia quelcom en el seu haver que denotava importància, un interès especial.

7 de des. 2011

Visca el cinema d'entreteniment! (Crítica de Super 8)

[Publicat a La Garriga Digital (09/09/2011)]

Puntuació: 

Avui dia la paraula oci està lligada, gairebé intrínsecament, al cinema. Dintre d’aquest, i de cada diferenciació i acotació que se li pugui assignar, hi ha una varietat poc menys que incalculable, ja no per la infinita quantitat de títols que s’acumulen any rere any, sinó per la difusa línia que delimita unes fronteres etèries i traspassables que són els cànons d’un art, el setè, que comença a gaudir de certa veterania, i amb tot d’una llibertat creativa in crescendo. És cert, però, que aquestes fronteres no són tan fàcils de creuar, perquè a banda de que en l’art, com tot, els canvis són feixucs i beuen d’un geni que no sempre hi és, no podem oblidar que el cinema és, al cap i a fi, i a la par que expressió artística, un mitjà lucratiu destinat al consum massiu.

6 de des. 2011

Com un bon còctel (Crítica a También la Lluvia)

[Publicat a La Garriga Digital (10/01/2011)]

Puntuació: 

Fa ja uns quants anys, i amb tendència in crescendo, que el cinema espanyol i català que se’ns ofereix a cartellera setmana rere setmana s’està destapant, obrint-se camí cap a indrets que fins ara amb prou feines havia tret el cap i que, tanmateix, tenen infinites possibilitats. En certa manera, aquest cinema s’està desacomplexant, fugint de clixés i de fórmules excessivament reiterades. La productora catalana Escándalo Films, corresponsable de les fantàstiques Lo mejor de mi (Roser Aguilar, 2008) i Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009), és un clar exemple de modernitat i frescor, així com la celebrada Celda 211 (2009) del mallorquí Daniel Monzón, o Buried (2010) del gallec Rodrigo Cortés, i un llarg etcètera. Tampoc és en va que l’actual director de l’acadèmia espanyola de cinema sigui Álex de la Iglesia, cineasta no precisament conservador, realitzador de la recent i premiada Balada triste de trompeta. Amb això, aquesta tendència, tan positiva com necessària, dóna com a resultat propostes arriscades i innovadores, en l’àmbit formal i també en el narratiu, que és, sens dubte, la gran basa del film que avui tractarem; También la lluvia, d’Icíar Bollaín.

5 de des. 2011

Retorns arreu (Crítica de La prima cosa bella i White Material)

 

[Publicada a La Garriga Digital (01/09/2011)]

Puntuació [La prima cosa bella]: 
Puntuació [Una mujer en África]: 

Tan aviat com deixen de ressonar en els nostres timpans les cançons estiuenques i els cants de sirena de mil i una agencies de viatges, comença el Retorn amb un bombardeig tan indiscriminat com depriment que insta al nostre sentit més oví a resseguir la traçada, suada, línia ascendent de setembre. Retorna i afronta la realitat, petit mortal, que tot el que has gastat aquest estiu, per molt que sigui poc segueix sent molt, i ho has de compensar. Retorn, retorn i retorn, és el que resa a tots el mitjans, seguidors acèrrims de les tendències i monotemàtics fins a dir prou. Retorn a la feina, retorn a casa, retorn, arxiconegut, al col·legi, i retorn a la rutina en definitiva; aquesta despietada reiteració que ens mengem amb patates és el que fa odiós quelcom que pot ser grat; torna el dolent i també torna el bo.

4 de des. 2011

Festival Julius 2011

El Cineclub Vic presentava aquest any una nova edició del festival Julius, amb la temàtica 'La rosa als llavis', poema de Papasseit. La selecció oficial, amb 24 curtmetratges a concurs, partia amb aquest poema com a base, i van destacar quatre o cinc curtmetratges en especial. Servidor va tenir l'oportunitat de formar part del Jurat Miquel Porter Moix, juntament amb Joan Salvany i Andreu Roca, que va atorgar el premi al curtmetratge que a la fi es va alçar com a guanyador de la present edició; La finestra, de Laura Sisteró. Aquí van unes foticos i la pel·lícula guanyadora!



I el curt:



2 de des. 2011

Crítica de Premonición (Et après...)

[Publicada a Tu Peli (25/11/2011)]

Puntuació: 

Ni ahorrando en adornos innecesarios, ni aplicando las dosis justas de cada ingrediente, ni intentando crear formas nuevas, ni esquivando los productos más delatadores, ni quitándole las velas. Un pastel es un pastel porque para eso está concebida su base, sea de lo que sea. Más empalagosa o menos, su naturaleza azucarada y copiosa coartará siempre su existencia, y por mucho que aspire a ello nunca será apta para diabéticos. Premonición, del francés Gilles Bourdos, da la sensación de ser un pastel insatisfecho con su condición, de aspirar a algo más, a convertirse en una Tarta Tatin con una notable dirección artística y actoral como máximos argumentos. Se olvida, no obstante, que en su misma base está su mayor limitación.

1 de des. 2011

Tin sí, Tin no (Crítica de Les aventures de Tintin i el secret de l'Unicorn)

[Publicada a La Garriga Digital (24/11/2011)]

Puntuació: 

No tot el que llueix és or, i el Tintin d’Steven Spielberg i Peter Jackson n’és una clara mostra. El fet que públic i crítica siguin unànimes quant a una pel·lícula és, com a mínim, significatiu; no es dóna sovint, i quan passa se sol tractar de pel·lícules que són quelcom més que un entreteniment ociós i planer. Un gran exemple el tenim amb Toy Story 3 (Lee Unkrich, 2010): va agradar a la gran majoria perquè, a banda de ser una comèdia perfectament animada –en tots els sentits de la paraula-, tenia un guió exacte que feia que persones de qualsevol edat hi sentissin empatia i deixava un pòsit nostàlgic que dotava al film d’una sensibilitat sense floritures. Aquest Tintin, de la mateixa manera, ha despertat un entusiasme parell en els dos àmbits, sent un espectacle visual i un gran hit capaç d’entretenir a qualsevol. Potser el problema és meu, i no és perquè no m’entretingués. També m’ho vaig passar bé veient la última i descabellada d’Indiana Jones, però això no treu que em semblés una producció més aviat fluixa i directament al·lucinada. Aquesta última obra d’Spielberg és quasi igual d’al·lucinada però té una base més sòlida, les històries d’Hergé, que tanmateix adapta al seu parer en un exercici més que aprovable per la seva intenció –Spielberg modela sense perdre personalitat- però fallit en la seva factura.