15 de des. 2011

El diàleg com a aval (Crítica a Copia certificada)

[Publicada a La Garriga Digital (10/12/2011)]

Puntuació: 

Clàssics com La soga (Alfred Hitchcock, 1948), o clàssics més moderns com L’arca russa (Alexander Sokurov, 2001) impressionaven per la seva incontestable tècnica artística i fotogràfica, delitant l’espectador amb sengles plans seqüència que ja formen part de la història del cinema. Tant el primer, més minimalista i auster, com el segon, absolutament grandiloqüent i avassallador, aconseguien que la càmera no deixés anar a l’auditori ni un segon, fent que durant els 80 i 96 minuts de metratge dels que respectivament compten no hi hagués ni un tall, ni un canvi sobtat de pla, ni una fissura, ni un descans.

A la pel·lícula que avui es tracta, Copia Certificada de l’iranià Abbas Kiarostami, no veiem cap pla seqüència d’hora i mitja, ni càmeres fent plans impossibles, ni una tècnica ostentosa que deixi a l’auditori bocabadat. Al que sí que assistim, en canvi, és a un diàleg entre dues persones que avalarà tota una pel·lícula. Això és; un llargmetratge dedicat a una conversa que carrega amb tot el pes d’aquest, i que no s’atura, ni té cap contemplació més enllà d’alguna tercera persona, d’algun element extern, d’algun silenci que, tanmateix, mai trenca l’infinit intercanvi verbal; com a màxim el posposa. Podríem dir, doncs, que aquesta pel·lícula és, en certa manera, un pla seqüència dialectal que –de la mateixa manera que els dos films citats anteriorment juguen amb la mirada de l’espectador imantant-la sense contemplacions– es recrea amb un remolí paraules que s’emboliquen amb el públic de tal manera que aquest queda inevitablement enredat, dubitatiu davant la multitud de motius i significats als que pot evocar tal quantitat de paraules. De fet, la gràcia d’aquesta pel·lícula és que, malgrat tenir la retòrica com a màxim argument, el resultat és profundament ambigu i interpretable, obert a qualsevol lectura o apreciació. No obstant, s’ha de dir que el film pot acabar resultant embafador si el fil conductor no crida prou l’atenció de bon principi, i és que aquest és el seu gran handicap.

Sigui com sigui, es tracta sens dubte d’una obra singular que compta amb un més que notable equip humà –remarcables actuacions de la parella protagonista, especialment la de Juliette Binoche, guardonada a l’últim festival de Cannes pel seu paper–, així com amb un guió innegablement estudiat i treballat. Tant la fotografia com la banda sonora acompanyen plàcidament i sense estridències el conjunt de la història, que es dóna en algun lloc de la Toscana italiana, que si bé és efectiu per a donar la impressió d’indret rural, de bona gastronomia i paisatges bonics, no pot presumir d’ésser massa original.

Per últim, també s’hauria de remarcar que malgrat ser obra d’un realitzador iranià, el producte final és inequívocament europeu, i inequívocament francès, cosa que des del meu punt de vista empetiteix sensiblement l’obra, a la que li manca algun ingredient que potser hom hagués pogut esperar. Altres films francesos recents, com Villa Amalia (Benoît Jacquot, 2009) o Partir (Catherine Corsini, 2009) –tots sortosament projectats al nostre cinema– deixen sensacions massa similars a les que deixa Copia Certificada, que es presenta com a una petita i interessant peça de bijuteria d’un director consagrat que, tanmateix, és plenament conscient del seu prestigi. I es nota.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada