19 de des. 2011

La fi és el principi (Crítica de Cinema a la Fi)

[Publicada a La Garriga Digital (07/12/2011)]

Puntuació: 

El diumenge de la setmana passada es presentava al cinema Alhambra la pel·lícula i òpera prima de Meritxell Soler i Julián Vázquez Cinema a la Fi, en un entranyable acte de metacinema que va comptar amb la presència del productor executiu, el realitzador Ventura Pons, un públic prou multitudinari, i la mateixa directora, Meritxell Soler. El film, una road movie documental, personal i poc ortodox, consisteix bàsicament en un viatge, la recerca d’antigues sales de cinema des de La Garriga fins a Argentina, i la reivindicació de la funció d’aquestes com a indrets de divulgació i encontre social. De fet, el que Soler i Vázquez ens proposen és una oda al cinema com a mitjà de comunicació en tant que forma artística i estímul a la reunió. En la significança de cada antiga sala, en la seva implícita aportació, és a on rau el centre del metratge, que ens transporta per algunes sales remotes, fins a la fi.

El film comença a La Garriga, al mateix cinema des d’on el vèiem projectat, l’últim dels cinemes de poble. Tancàvem així un cercle que començava amb la gravació i les converses de la directora amb en Miró i llurs sentències lapidàries, a l’Alhambra, intermitents amb la crònica de la migració de Soler cap a Argentina i les seves primeres sensacions i vivències allà. Arranca després l’odissea cinèfila dels realitzadors, cap al sud, coralment acompanyada d’una fotografia evocadora, descriptiva però allunyada del documentalisme més aliè; les imatges que capta Julián Vázquez dibuixen magnificència o nimietat, quietud o moviment amb subtilesa, mentre la veu fràgil de Meritxell Soler endreça poc a poc les peces del metratge.

Cinema a la fi és, com deia, un homenatge al cinema absent de referències directes, sense mencions especials als arxicitats John Ford o Fritz Lang, sense ni una al·lusió més que la del propi cinema, missatger global, que troba en cada petita sala que ens descobreix Soler un indret de vida i mort. Amb tot això, tanmateix, no ens enganyem; el que busquen els directors aquí no és la rigorosa documentació de sales de cinema al món. La proposta de Julián Vázquez i Meritxell Soler és l’exhibició d’un viatge de per vida, el diari d’un èxode feliç cap a  l’últim racó de l’abast del setè art, una troballa personal recitada en veu baixa però als quatre vents que declara la seva íntima estima i predilecció cap al llenguatge cinematogràfic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada