1 de des. 2011

Tin sí, Tin no (Crítica de Les aventures de Tintin i el secret de l'Unicorn)

[Publicada a La Garriga Digital (24/11/2011)]

Puntuació: 

No tot el que llueix és or, i el Tintin d’Steven Spielberg i Peter Jackson n’és una clara mostra. El fet que públic i crítica siguin unànimes quant a una pel·lícula és, com a mínim, significatiu; no es dóna sovint, i quan passa se sol tractar de pel·lícules que són quelcom més que un entreteniment ociós i planer. Un gran exemple el tenim amb Toy Story 3 (Lee Unkrich, 2010): va agradar a la gran majoria perquè, a banda de ser una comèdia perfectament animada –en tots els sentits de la paraula-, tenia un guió exacte que feia que persones de qualsevol edat hi sentissin empatia i deixava un pòsit nostàlgic que dotava al film d’una sensibilitat sense floritures. Aquest Tintin, de la mateixa manera, ha despertat un entusiasme parell en els dos àmbits, sent un espectacle visual i un gran hit capaç d’entretenir a qualsevol. Potser el problema és meu, i no és perquè no m’entretingués. També m’ho vaig passar bé veient la última i descabellada d’Indiana Jones, però això no treu que em semblés una producció més aviat fluixa i directament al·lucinada. Aquesta última obra d’Spielberg és quasi igual d’al·lucinada però té una base més sòlida, les històries d’Hergé, que tanmateix adapta al seu parer en un exercici més que aprovable per la seva intenció –Spielberg modela sense perdre personalitat- però fallit en la seva factura.

No sóc ni especialment nostàlgic ni molt menys purità, però aquest Tintin no té massa a veure amb la meva idea del periodista belga. Potser és qüestió d’afinitats, però el cas és que em quedo amb els VHS que regalaven fa anys amb els diaris, amb la seva introducció comiquera, la seva excel·lent banda sonora i la seva duració de no més d’una hora. Però sobretot, em quedo amb la seva animació neta i lineal, amb els ulls negres, un punt de tinta, i amb l’estil net i poc recarregat de l’animació en dues dimensions. Aquest Tintin, el d’Spielberg i Jackson, és una més que digna pel·lícula d’aventures però en cap cas la fidel adaptació que vol ser. Tintin era caràcter i també grafisme, i aquí tenim part d’aquest caràcter però ni rastre del grafisme. Així és, s’ha amputat l’estètica d’Hergé i se l’hi ha aplicat una pròtesi de barroquisme visual antònima a la seva original pulcritud pel que, ja no l’essència sinó la identitat de Tintin, es parteix en dos, i una part sobreviu mentre que l’altra queda limitada als crèdits inicials d’una pel·lícula que podria estalviar-se un ‘Tin’ i quedar-se amb l’altre. De fet, amb un títol com “Les aventures de Tin” ens faríem més aviat una idea de com és la última obra del director d’Extraterrestre i companyia. Més enllà d’això, no es pot negar l’esperit aventurer i el sentit de l’espectacle del seu cinema; Spielberg controla a la perfecció els tempos, plans, i demés elements, per a la creació del trepidant i de la perfecta imantació entre els seus films i l’atenció del públic, que gairebé sempre es fica a la butxaca.

Tintin sí, Tintin no, aprofiteu aquesta setmana que la fan al cinema Alhambra i vejam què us diu. Passar una bona estona està garantit per la firma del seu director, que al cap i a la fi és el màxim exponent del bon cinema a gran escala. I si sou fanàtics de les aventures del reporter amb tupé no us ofengueu per les llicències que s’han permès, perquè efectivament el Tintin aquí té els ulls blaus, el Milú no parla i el Capità Haddock és més ridícul que entranyable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada