21 de des. 2011

Crítica a Arthur Christmas: Operación Regalo

[Publicada a Tu peli (07/12/2011)]

Puntuació: 

Los tics navideños están a la vuelta de la esquina y por eso todo empieza, desde hace unos días, a oler a turrón. La parafernalia papanoelísticofindeañera, reyesmaguna y pesebrística acarrea, como siempre, los benditos valores confraternales que suscitan estas fechas, en las que también los mayores tópicos tienen cabida. Cuentos de Navidad a mansalva inundan pantallas de todos los tamaños, y entre ellos lo difícil no es encontrar uno que se desmarque, si no uno que lo haga con éxito. Efectivamente, hablamos de películas, algunas más ingeniosas que otras en su interpretación de las fiestas de la sonrisa automatizada y la felicidad por antonomasia. Las hay que consiguen reformular los relatos, léase Pesadilla antes de Navidad, léase Rare Exports, las hay que lo intentan, El Grinch o Bad Santa, y las hay que se limitan a reseguir la misma línea previamente trazada una y otra vez. Arthur Christmas se pasea entre el primer y el segundo grupo como Pedro por su casa; flirtea con lo original sin desprenderse de su eslogan impolutamente navideño, en una conjugación irregularmente formulada entre el cuento de Navidad al uso y su pertinente modernización.

19 de des. 2011

La fi és el principi (Crítica de Cinema a la Fi)

[Publicada a La Garriga Digital (07/12/2011)]

Puntuació: 

El diumenge de la setmana passada es presentava al cinema Alhambra la pel·lícula i òpera prima de Meritxell Soler i Julián Vázquez Cinema a la Fi, en un entranyable acte de metacinema que va comptar amb la presència del productor executiu, el realitzador Ventura Pons, un públic prou multitudinari, i la mateixa directora, Meritxell Soler. El film, una road movie documental, personal i poc ortodox, consisteix bàsicament en un viatge, la recerca d’antigues sales de cinema des de La Garriga fins a Argentina, i la reivindicació de la funció d’aquestes com a indrets de divulgació i encontre social. De fet, el que Soler i Vázquez ens proposen és una oda al cinema com a mitjà de comunicació en tant que forma artística i estímul a la reunió. En la significança de cada antiga sala, en la seva implícita aportació, és a on rau el centre del metratge, que ens transporta per algunes sales remotes, fins a la fi.

16 de des. 2011

Adress Is Aproximate és la (monada) de Curt de la setmana!

Aquesta setmana és el torn d'un curtmetratge minimalista, molt mono. Dirigit per Tom Jenkins, és una pel·lícula que aprofita la tecnologia del Google Street View i la tècnica de l'stop-motion per a descriure les aventures d'un ninotet d'oficina.



15 de des. 2011

El diàleg com a aval (Crítica a Copia certificada)

[Publicada a La Garriga Digital (10/12/2011)]

Puntuació: 

Clàssics com La soga (Alfred Hitchcock, 1948), o clàssics més moderns com L’arca russa (Alexander Sokurov, 2001) impressionaven per la seva incontestable tècnica artística i fotogràfica, delitant l’espectador amb sengles plans seqüència que ja formen part de la història del cinema. Tant el primer, més minimalista i auster, com el segon, absolutament grandiloqüent i avassallador, aconseguien que la càmera no deixés anar a l’auditori ni un segon, fent que durant els 80 i 96 minuts de metratge dels que respectivament compten no hi hagués ni un tall, ni un canvi sobtat de pla, ni una fissura, ni un descans.

14 de des. 2011

Amb G de Gilliam (Crítica a 12 Monos)

Puntuació: 

Confusió! Eclecticisme! Paranoia! Bogeria! Trastorns! Futur, passat, present! Supervivència! Mort!... Tots ells són termes constants en la peculiar producció de ciència ficció d’un dels directors més singulars i heterodoxes del panorama cinematogràfic de gènere. Efectivament, parlem del nord-americà, ex Monty Python, Terry Gilliam, que firma amb Twelve Monkeys una de les seves produccions més rodones i trepidants, a la par que serioses i absents de l’humor que predomina en gran part de la seva filmografia –fet del que posteriorment es redimiria amb la histriònica Fear and Loathing in Las Vegas–. 

La pell d'Almodóvar (Crítica a La piel que habito)

[Publicada a La Garriga Digital (16/09/2011)]

Puntuació: 

Que els prejudicis són dolents no és cap descobriment, i que tanmateix són inevitables, tampoc. Tan inevitables com evitable podria ser el procés d’insuflació publicitària al que sovint, com a consumidors, ens veiem sotmesos. Aquestes noves patates fregides tenen autèntic sabor a ceba caramel·litzada, aquesta nova obra d’Almodóvar és terrorífica. Les nostres expectatives cap a un producte s’alimenten d’una promoció que juga amb els desitjos el més globalitzats possible, indiferentment de si aquest producte és acord amb una descripció quasi sempre adulterada. I és que la nostra percepció és, fins que ens topem cara a cara amb l’article en qüestió, superficial, simple, tan sols emparada per la propaganda; un discurs que indueix a l’adquisició, al tast, a l’experiència.

13 de des. 2011

The Paranormal Project of the Activity of the Sitges Witch (Crítica a Atrocious)

[Publicat a Filmaffinity (15/10/2010)]

Puntuació: 

(¡Sí sí, pero es que cuando hace pop, ya no hay stop!)

No negaremos que todo esto suena a refrito. De hecho reconoceremos que muchos de los recursos de los que se sirve este film son ya reciclados, aprovechando el boom de películas rodadas cámara en mano desde El proyecto de la Bruja de Blair hasta Paranormal Activity, pasando por Cloverfield o Rec. Pero el caso es que ésta... tiene algo. Y es que aún oliendo a chamusquina, sale una buena tarta.

Prupru tras tras glaglagla bori bori (Crítica a Rubber)

[Publicat a Filmaffinity (11/10/2010)]

Puntuació: 

–Sabes, estoy escribiendo el guión para mi primera película
–¿Ah sí? ¿Y de qué va?
–De un neumático asesino.
–Propropro
–Calamar. Globo volando en círculos. Corre, corre, que no puedes escapar.

12 de des. 2011

Una vida de pel·lícula, o una pel·lícula de vida (Crítica a Entrelobos)

[Publicat a La Garriga Digital (31/12/2010)]

Puntuació: 

Quan una obra audiovisual vol explicar quelcom, ha d’afinar totes les seves peces al màxim per a tenir prou coherència en el resultat final, oferint a l’espectador un generador de sensacions afí amb el que el creador hagi volgut transmetre. En el cas del cinema, són molts els elements que, en conjunt, han de funcionar per a obtenir la fórmula, l’encantament que enlluerni al gran auditori; actuacions, imatge i fotografia, so i banda sonora, guió i direcció artística, i un extens etcètera, tot sota la mà del director.

11 de des. 2011

The Gift és el (curiós) Curt de la setmana!

Curiós curtmetratge de producció anglesa (de la productora de Ridley Scott), de bella factura i bons efectes, similar en concepte i escenari a Eva (ciència-ficció costumista, futur proper, espai fred...) que ens explica la historia d'una misteriosa capsa, i la seva odissea per un Moscou robòtic i desangelat. El director, Carl Erik Rinsch, ja ha estat reclutat per Hollywood per a dirigir una pel·lícula en 3D de samurais amb Keanu Reeves...



9 de des. 2011

I després de la boda... (Crítica a Después de la boda)

[Publicat a La Garriga Digital (19/10/2010)]

Puntuació: 

Si algun dia us trobeu a Dinamarca, i algú us convida a una festa o celebració, sigueu cauts, no us precipiteu, i penseu-vos-ho bé, abans de donar una resposta. Si al final, després d’un moment de reflexió, us decidiu a anar-hi, estigueu atents, vius, perquè de ben segur que succeirà quelcom, més perceptible o menys, més subtil o menys, que us deixarà fora de joc, descol·locats. I és que les festes daneses són sorpresa segura; xocar, impressionar, commoure al convidat és a l’ordre del dia, és protocol, quasi obligació. Moment de sentències i de declaracions, de confessions, d’obrir cartes confidencials que, potser, parlen de tu.

8 de des. 2011

Una cita amb l'Eva (Crítica a Eva)

[Publicat a La Garriga Digital (07/10/2011)]

Puntuació: 

Ahir, a Sitges, vaig tenir una cita amb algú que no coneixia. Aquesta cita, malgrat no ser la millor de la meva vida, em va ser de gran ajut per expulsar algunes idees, alguns prejudicis, alguns costums que està bé trencar de tant en tant. Ella es deia Eva, i encara que li queda un llarg camí per recórrer, tenia quelcom en el seu haver que denotava importància, un interès especial.

7 de des. 2011

Visca el cinema d'entreteniment! (Crítica de Super 8)

[Publicat a La Garriga Digital (09/09/2011)]

Puntuació: 

Avui dia la paraula oci està lligada, gairebé intrínsecament, al cinema. Dintre d’aquest, i de cada diferenciació i acotació que se li pugui assignar, hi ha una varietat poc menys que incalculable, ja no per la infinita quantitat de títols que s’acumulen any rere any, sinó per la difusa línia que delimita unes fronteres etèries i traspassables que són els cànons d’un art, el setè, que comença a gaudir de certa veterania, i amb tot d’una llibertat creativa in crescendo. És cert, però, que aquestes fronteres no són tan fàcils de creuar, perquè a banda de que en l’art, com tot, els canvis són feixucs i beuen d’un geni que no sempre hi és, no podem oblidar que el cinema és, al cap i a fi, i a la par que expressió artística, un mitjà lucratiu destinat al consum massiu.

6 de des. 2011

Com un bon còctel (Crítica a También la Lluvia)

[Publicat a La Garriga Digital (10/01/2011)]

Puntuació: 

Fa ja uns quants anys, i amb tendència in crescendo, que el cinema espanyol i català que se’ns ofereix a cartellera setmana rere setmana s’està destapant, obrint-se camí cap a indrets que fins ara amb prou feines havia tret el cap i que, tanmateix, tenen infinites possibilitats. En certa manera, aquest cinema s’està desacomplexant, fugint de clixés i de fórmules excessivament reiterades. La productora catalana Escándalo Films, corresponsable de les fantàstiques Lo mejor de mi (Roser Aguilar, 2008) i Tres dies amb la família (Mar Coll, 2009), és un clar exemple de modernitat i frescor, així com la celebrada Celda 211 (2009) del mallorquí Daniel Monzón, o Buried (2010) del gallec Rodrigo Cortés, i un llarg etcètera. Tampoc és en va que l’actual director de l’acadèmia espanyola de cinema sigui Álex de la Iglesia, cineasta no precisament conservador, realitzador de la recent i premiada Balada triste de trompeta. Amb això, aquesta tendència, tan positiva com necessària, dóna com a resultat propostes arriscades i innovadores, en l’àmbit formal i també en el narratiu, que és, sens dubte, la gran basa del film que avui tractarem; También la lluvia, d’Icíar Bollaín.

5 de des. 2011

Retorns arreu (Crítica de La prima cosa bella i White Material)

 

[Publicada a La Garriga Digital (01/09/2011)]

Puntuació [La prima cosa bella]: 
Puntuació [Una mujer en África]: 

Tan aviat com deixen de ressonar en els nostres timpans les cançons estiuenques i els cants de sirena de mil i una agencies de viatges, comença el Retorn amb un bombardeig tan indiscriminat com depriment que insta al nostre sentit més oví a resseguir la traçada, suada, línia ascendent de setembre. Retorna i afronta la realitat, petit mortal, que tot el que has gastat aquest estiu, per molt que sigui poc segueix sent molt, i ho has de compensar. Retorn, retorn i retorn, és el que resa a tots el mitjans, seguidors acèrrims de les tendències i monotemàtics fins a dir prou. Retorn a la feina, retorn a casa, retorn, arxiconegut, al col·legi, i retorn a la rutina en definitiva; aquesta despietada reiteració que ens mengem amb patates és el que fa odiós quelcom que pot ser grat; torna el dolent i també torna el bo.

4 de des. 2011

Festival Julius 2011

El Cineclub Vic presentava aquest any una nova edició del festival Julius, amb la temàtica 'La rosa als llavis', poema de Papasseit. La selecció oficial, amb 24 curtmetratges a concurs, partia amb aquest poema com a base, i van destacar quatre o cinc curtmetratges en especial. Servidor va tenir l'oportunitat de formar part del Jurat Miquel Porter Moix, juntament amb Joan Salvany i Andreu Roca, que va atorgar el premi al curtmetratge que a la fi es va alçar com a guanyador de la present edició; La finestra, de Laura Sisteró. Aquí van unes foticos i la pel·lícula guanyadora!



I el curt:



2 de des. 2011

Crítica de Premonición (Et après...)

[Publicada a Tu Peli (25/11/2011)]

Puntuació: 

Ni ahorrando en adornos innecesarios, ni aplicando las dosis justas de cada ingrediente, ni intentando crear formas nuevas, ni esquivando los productos más delatadores, ni quitándole las velas. Un pastel es un pastel porque para eso está concebida su base, sea de lo que sea. Más empalagosa o menos, su naturaleza azucarada y copiosa coartará siempre su existencia, y por mucho que aspire a ello nunca será apta para diabéticos. Premonición, del francés Gilles Bourdos, da la sensación de ser un pastel insatisfecho con su condición, de aspirar a algo más, a convertirse en una Tarta Tatin con una notable dirección artística y actoral como máximos argumentos. Se olvida, no obstante, que en su misma base está su mayor limitación.

1 de des. 2011

Tin sí, Tin no (Crítica de Les aventures de Tintin i el secret de l'Unicorn)

[Publicada a La Garriga Digital (24/11/2011)]

Puntuació: 

No tot el que llueix és or, i el Tintin d’Steven Spielberg i Peter Jackson n’és una clara mostra. El fet que públic i crítica siguin unànimes quant a una pel·lícula és, com a mínim, significatiu; no es dóna sovint, i quan passa se sol tractar de pel·lícules que són quelcom més que un entreteniment ociós i planer. Un gran exemple el tenim amb Toy Story 3 (Lee Unkrich, 2010): va agradar a la gran majoria perquè, a banda de ser una comèdia perfectament animada –en tots els sentits de la paraula-, tenia un guió exacte que feia que persones de qualsevol edat hi sentissin empatia i deixava un pòsit nostàlgic que dotava al film d’una sensibilitat sense floritures. Aquest Tintin, de la mateixa manera, ha despertat un entusiasme parell en els dos àmbits, sent un espectacle visual i un gran hit capaç d’entretenir a qualsevol. Potser el problema és meu, i no és perquè no m’entretingués. També m’ho vaig passar bé veient la última i descabellada d’Indiana Jones, però això no treu que em semblés una producció més aviat fluixa i directament al·lucinada. Aquesta última obra d’Spielberg és quasi igual d’al·lucinada però té una base més sòlida, les històries d’Hergé, que tanmateix adapta al seu parer en un exercici més que aprovable per la seva intenció –Spielberg modela sense perdre personalitat- però fallit en la seva factura.

30 de nov. 2011

Crítica a El gato desaparece

[Publicada a Tu Peli (25/11/2011)]

Puntuació: 

Ni siendo partidario de las generalizaciones puede negarse la buena calidad de las exportaciones cinematográficas argentinas, su oficio para el séptimo arte. Campanella encabeza una notable lista de nombres con nacionalidad argentina que han pasado últimamente por nuestras salas: thrillers como Carancho, de Pablo Trapero, o Sin retorno, de Miguel Cohan, dramas como XXY, de Lucía Puenzo , o comedias como Un cuento chino, de Sebastián Borensztein, han recibido el visto bueno de crítica y público, que tiene la ocasión, esta vez, de dejarse seducir por la última película de Carlos Sorín, que se establece naturalmente en la ambigüedad de géneros. El gato desaparece es una obra estimable en tanto que película de intriga sosegada, de andar por casa; un The Shining contenido que si bien mantiene la incertidumbre en todo su metraje, éste no devuelve al espectador una respuesta suficientemente estimulante.

29 de nov. 2011

Piscar o no piscar (Crítica a Panique au village)

[Publicada a La Garriga Digital (18/11/2011)]

Puntuació: 

Desmarcar-se dels cànons establerts en el cinema sol ser una maniobra poc rendible, en el sentit econòmic i també en el qualitatiu. L’atreviment és risc, i la conseqüència del risc es correspon proporcionalment a la dimensió d’aquest, per bé o per mal. Dit en d’altres paraules: si qui no arrisca no pisca, qui arrisca pisca o molt o gens ni mica. I és que si la tendència general és l’auto contenció, refugiar-se en la ferma estructura dels gèneres cinematogràfics i seguir els meandres predissenyats de la narrativa més convencional, hi ha també corrents alternatives que es desvien naturalment cap a noves interpretacions sovint imbevibles i excepcionalment interessants.

23 de nov. 2011

Hambuster és l'(obès) Curt de la setmana!

Efectivament, acabem amb el cicle Atacs a la ciutat amb Hambuster, un curtmetratge dels francesos Paul Alexandre, Maxime Cazaux, Dara Cazamea, Romain Delaunay i Bruno Ortolland espectacularment facturat.
´

14 de nov. 2011

Ataque de pánico és l'(impactant) Curt de la setmana!

Impressionant curtmetratge de l'uruguaià Federico Álvarez. La trama és tan simple com complexes els efectes, acurats i precisos. Álvarez, gràcies aquest curt, i de la mà de Sam Raimi, serà l'encarregat de dirigir el remake de Posesión Infernal, i posteriorment la conversió a llargmetratge del film que aquí proposem, rapapolvo ciutadà amb homenatge a Potemkin inclòs. Segona part del cicle Atacs a la ciutat!


11 de nov. 2011

Llums, càmera, bisturí i acció (Crítica a Contagion)

[Publicada a La Garriga Digital (04/11/2011)]

Puntuació: 

És ben sabut que en la promoció d’un producte rau gran part del seu èxit, i que conèixer l’objectiu i guanyar-se’l és igual a triomf, més enllà de la posterior satisfacció (o insatisfacció) del consumidor. Tan obvi és que saber-se vendre quelcom bàsic com ho és que en la majoria dels casos el que el consumidor compra no té res a veure amb el que en primera instància li havien venut. Bon exemple d’això ho són les hamburgueses del McDonald’s, i ho és també el cas que s’ha donat als Estats Units, a on una espectadora decebuda ha demandat als productors de Drive (Nicolas Winding Refn), per presumpta publicitat enganyosa; ella havia comprat una entrada per un blockbuster a l’ús, per a un succedani de The Fast and the Furious (Rob Cohen, 2001) i companyia, i es troba amb una pel·lícula sòbria, amb les dosis justes d’acció, que res té a veure amb el que esperava.

7 de nov. 2011

De replicantes y remakes (Crítica a The Thing)

[Publicada a Tu Peli (05/11/2011)]

Puntuació: 

La confusión gobierna en el panorama cinematográfico actual, en el cual es cada vez más difícil distinguir las ideas originales de los clones y los refritos, que se camuflan con mayor o menor disimulo en las salas de todo el mundo. Como en Blade Runner, cada vez están más extendidos, ocultos entre la masa, unos replicantes de irregular factura entre los cuales es difícil encontrar propuestas que se desmarquen de una tendencia general destinada al consumo masivo, sin un atisbo de personalidad artística. Y es que igual que ignoramos si los androides sueñan con ovejas eléctricas, sabemos que las productoras sí sueñan con infinitas recaudaciones, demasiado a menudo en detrimento de la calidad de sus productos, y con esto del respeto a sus originales.

5 de nov. 2011

Cartells i més cartells, disseny i menys disseny!





















Curiós Post en el qual podem veure fins a quin punt els cànons del disseny descriuen les pel·lícules que anuncien. Molt interessant!

Tot l'article AQUÍ!

4 de nov. 2011

Al mal temps, bona cara (Article sobre el cinema a Catalunya actualment)

http://imagenes-de-peliculas.labutaca.net/wp-content/main/2011_10/eva-pelicula-10.jpg[Publicat a La Garriga Digital (28/10/2011)]

És impossible no referir-se a “la crisi” quan es parla d’un context com l’actual, a priori desfavorable en gairebé tots els aspectes de la quotidianitat i encara més en tot el que no sigui imprescindible pel dia a dia. Això és, entre altres, la cultura de consum, que tanmateix es beneficia d’una selecció natural que incentiva tant el seu paper més comercial i explotable com la creativitat, l’enginy i la perícia per a solucionar de manera efectiva totes les traves del seu procés de realització. El cinema, en aquest sentit, parteix amb l’inconvenient de ser un art aparatós, que viu lligat de mans i peus per una cadena d’elements llarga i consistent. Direcció, producció, distribució, etc., i tot el factor humà que això implica, dificulta notablement la independència econòmica de qualsevol projecte cinematogràfic. No obstant, parteix també amb l’avantatge d’un precedent d’incalculable valor com ho són el cinema de baix pressupost, el cinema B, o el més independent que, a l’ombra del cinema de masses, han sabut fer del factor econòmic quelcom menys determinant en la concepció de noves obres.

1 de nov. 2011

28 d’oct. 2011

20 d’oct. 2011

La millor melancolia (Crítica a Melancholia, de Lars von Trier)

[Publicada a La Garriga Digital (15/10/2011)]

Puntuació: 

Fa un parell de setmanes feia una crítica de la pel·lícula que va triomfar en l’últim festival de cinema de Canes, L’arbre de la vida, en la que destacava l’excés d’un metratge massa emparat en la poètica de les imatges, i amb això poc subjecte a la història en sí, fet que en definitiva debilitava el seu conjunt i l’interès de l’espectador en aquest. Que el llenguatge més abstracte eclipsi l’intel·ligible en una obra de dues hores és tan agosarat com condemnatori a la incomprensió generalitzada: a mesura que ens allunyem dels llenguatges estàndard ho fem també d’una comunicació més efectiva, i per molt que ens puguem remetre a l’evocació dels seus fotogrames, el seu enter gaudi estarà supeditat, per bé o per mal, a la comprensió del missatge.

7 d’oct. 2011

El sopar dels dements (Crítica a El perfecto amfitrión)

[Publicada a La Garriga Digital (30/09/2011)]

Puntuació: 

És difícil per a un artista, en la seva òpera prima, dissimular segons quins gestos, segons quines costums, segons quines pretensions, que si bé no sempre són negatives, sí que solen delatar les primeres obres com a tals. En el cinema resulta especialment vistós tot el que fa olor a novell, a acabat de sortir del forn. Pel·lícules tan diverses com mítiques, com La nit del caçador, de Charles Laughton, Easy Rider, de Dennis Hopper, o Delicatessen, de Jean-Pierre Jeunet, són ara obres capitals que tanmateix no han pogut desenganxar-se aquesta etiqueta invisible –més o menys evident– que totes les operes primes arrosseguen. Sobredosis d’excentricitat artística, usos de la càmera, el so, etc. tan pretesament innovadors com poc efectius, o falta de cohesió en la concepció de l’obra com un tot, són alguns tics freqüents en primeres obres, que en treballs posteriors solen polir-se i equilibrar-se.

4 d’oct. 2011

Los reyes magos és el (graciosíssim) Curt de setmana!

Curtmetratge d'Alberto González Vázquez, presentat al Notodofilmfest d'aquest any passat. Molt divertit, i no hase falta desir nada más!

 

30 de set. 2011

El feliç cim dels freaks

Mai ningú s'ha apropat mai tant a la definició de manual del concepte friki. MAI:



29 de set. 2011

22 mei: L'art del tràiler 14!

Anem fregant-nos les mans pel Festival de Sitges 2011, i mentrestant publiquem aquest potent tràiler de 22 mei, una pel·lícula belga que podrem veure aquests dies al festival.



28 de set. 2011

Alguns veïns desavinguts (Crítica a El hombre de al lado)

[Publicada a La Garriga Digital (04/08/2011)]

Puntuació: 

Quan una novel·la, o pel·lícula, o història en definitiva, pretén arribar amb bon peu a un públic gran i heterogeni, ha de ser capaç d’interessar, de despertar curiositat, d’atraure. Hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho i molts elements amb els quals jugar, però hi ha quelcom que, en major o menor mesura, s’encarrega de mitjançar entre l’espectador i la trama; un ambaixador, un intermediari que és qui caldeja o bé refreda la història, i és en bona part responsable de fins a quin punt aquesta ens sedueix. Aquest fil conductor són els personatges, els protagonistes, i tots els seus mecanismes interns. Això és, la seva personalitat, caràcter, i com responen i es desenvolupen en totes les facetes per les quals el relat es mou. I és que és aleshores, quan comença la narració, quan els personatges han de demostrar que tenen ganxo, que tenen la capacitat, per empatia, per simpatia, o per simple atracció, de ser prou sòlids com per arrossegar-nos fins al final sense que el viatge ens fatigui massa. Per tot això, és quan no existeix un gram d’empatia i els personatges cauen, un per un, sense que cap sigui capaç d’aportar-nos res més que animadversió, quan la història, per molt precisa que sigui, s’ensorra amb ells.

27 de set. 2011

The Lost Thing és el (fantàstic) curt de la setmana!

Codirigit per un dels meus il·lustradors preferits, Shaun Tan, aquest curtmetratge va ser nominat als Òscar 2010. L'imaginari d'aquest il·lustrador, autor del magnífic còmic Emigrants, s'anima aquí amb un resultat que va la pena veure.


26 de set. 2011

El triomf de Terrence Malick (Crítica a El árbol de la vida, guanyadora de la Palma d'or a Canes)

[Publicada a La Garriga Digital (23/09/2011)]

Puntuació: 

La poesia, com a gènere tradicionalment literari, té en la retòrica i en totes les cares d’aquesta les seves úniques eines de treball. Per una banda el significat, manejable, ambigu i metafòric amb el que pot comptar cada mot. Per l’altra, el so, el ritme, el lirisme, d’un conjunt que vol comprendre totes les possibilitats de la comunicació verbal –més implícita o menys- per a expressar amb la màxima precisió quelcom exacte o abstracte, indiferentment. No obstant, l’essencial,  l’important, com sempre en l’acte de la comunicació, és que el receptor rebi el missatge que l’emissor ha enviat amb la màxima claredat. Això és, la comunicació verbal i totes les seves possibilitats al servei d’un resultat que, com un engranatge, si no encaixa prou perd part del seu sentit.

22 de set. 2011

Conan el bárbaro: L'art del tràiler 13

Tornem després de massa temps absents amb un tràiler que, mai millor dit, és la bomba. És el de Cónan el bárbaro, la "joya" de l'estiu protagonitzada per l'amic Jason Momoa, el gran Khal Drogo de la sèrie Juego de Tronos. Tràiler NO oficial, però la millor publicitat per un film com aquest. Aquí va!



4 d’ag. 2011

Trick cyclist és el (prehistòric) Curt de la setmana!

Sens dubte, aquest breu curtmetratge de 1901, rodat per Tomas A. Edison, és, si no el primer, un dels primers vídeos de 'caiditas' que es va fer mai. Atenció a la caiguda final. Espectacular.


Trick cyclist (1901) - Production Edison por HistoireMotion

3 d’ag. 2011

D'un tipus amb sort (Crítica a The Girlfriend Experience)

[Publicada a La Garriga Digital (29/07/2011)]

Puntuació: 

Arribar a dedicar-se a la feina que cadascú desitja és quelcom difícil, molt difícil. Una quimera a l’abast de ben pocs, que la majoria de la gent no ha ni acariciat. El cinema, com molts altres elements del dia a dia, s’encarrega sovint de recordar-nos-ho, amb superproduccions, festivals, i noms propis que primer sonen i després et trobes fins a la sopa. Des dels seus inicis ha estat una font d’ídols i superestrelles infalible, que fins avui no ha deixat de rajar. Ser actor, o actriu, o sortir a la tele, són les aspiracions de milions de nenes i nens que segurament veuen en les joves estrelles el reflex dels seus somnis i aspiracions. Algú que tot això ho sap molt bé és el director de cinema nord-americà Steven Soderbergh, que arrossega a les seves espatlles multitud de films, vàries superproduccions i uns repartiments d’infart a cada una d’elles.

28 de jul. 2011

Sysiphus és el (simplíssim) Curt de la setmana!

Animació de l'any 1974, tan simple com súmmament expressiva, de l'húngar Marcell Jankovics. Inspirada en el mite de Sísif i nominada aquell any com a millor curtmetratge d'animació.



27 de jul. 2011

Per indignar-se (més) (Crítica a Inside Job)

[Publicada a La Garriga Digital (25/07/2011)]

Puntuació: 

Pocs temes estan actualment en un estat tan candent com l'econòmic. L'arxiconeguda crisi, que es va expandint com una pandèmia, dóna la sensació de no tenir fi. La culpa la té, sembla, la inestabilitat dels mercats i les borses, l'augment descontrolat del deute estatal de molts països, quasi tots, i l'esclat de bombolles com aquí la immobiliària. Tots aquest conceptes, que per molta noció que en tinguem, segueixen sent pretextos abstractes i aliens en el dia a dia de la majoria de nosaltres, són els que es presumeixen com a responsables de les penúries que sí, que de mica en mica van envaint el carrer que tots trepitgem.

20 de jul. 2011

Macabra, la mano del diablo: l'art del tràiler 12

Quin gran tràiler! Acompanyat d'uns quants més que es van poder veure en una de les sessions Phenomena! Boníssim! Macabra mata y destruye!



18 de jul. 2011

Un novio de mierda és el Curt de la setmana!

Divertit curtmetratge que firma el realitzador basc Borja Cobeaga, conegut pels seus films Pagafantas i No controles. Aquí va!



13 de jul. 2011

La fórmula Jeunet (Crítica a Micmacs)

[Publicada a La Garriga Digital (01/11/2011)]

Puntuació: 

Un dels objectius més bàsics i primordials que persegueix hom que pretengui dedicar-se a l’art, en la seva més amplia accepció, és el de trobar un llenguatge que li resulti personal, identificable, a la par que efectiu com a transmissor i producte destinat al consum –lucratiu o no– per part de terceres persones. L’assoliment d’un llenguatge propi en el qual l’artista en qüestió es trobi còmode, doncs, és la clau per al desenvolupament artístic, ja que suposa un motlle a mesura sobre el qual recrear-se, la base d’una pizza a on posteriorment es pot jugar amb els ingredients, aplicant-los al grat. Tots els grans noms propis de l’art, des de la literatura fins a la dansa, des de la il·lustració fins al cant, han sobresortit pel fet d’haver trobat un llenguatge tan notori com identificable; individual i subjectiu, i per tant únic.

5 de jul. 2011

Tóxica (Crtítica a Este chico es un demonio y su hermana también (Au Pair))

[Publicada a Filmaffinity (05/08/2010)]

Puntuació: 

No es que no valga como película de entretenimiento familiar, ni valga tampoco como una hora y media de cine ameno. No es que su banda sonora sea hortera y ñoña. No es que caiga en los tópicos más reiterados, ni tampoco es que los actores y el doblaje sean pésimos.

Es que los valores en los que basa el guión son perjudiciales para la sociedad, es que, siendo cine familiar, refleja un punto de vista, unos diálogos y unas conclusiones clasistas y machistas. Es que, según esta película, las mujeres son seres irracionales movidos por los celos y las segundas intenciones. Y es que la viril figura del patriarca familiar y jefe de mil empleados es el eje central en el que se sujeta una familia como Dios manda, en la que el resto; mujeres, niños, y trabajadores de clase media con recursos limitados (es decir, los NO triunfadores) están felizmente supeditados.

Y es por todo eso (y algo más), por lo que esta pseudoproducción de cine familiar tendría que ser, únicamente, un elemento destinado al estudio sociológico.

28 de juny 2011

Zeitgeist, o un dels documentals més importants de la dècada

Grans poders, mitjans de manipulació, guerra i diners, desmontats en un documental que hauria de ser d'obligat visionat. Jesucrist, reduït a un cúmul de tòpics, l'atemptat de l'11S, revelat i deconstruït fins a l'evidència, les guerres mundials i de Vietnam, al descobert. Un document súmmament valuós. Aquí va:



27 de juny 2011

Notre jour viendra: L'art del tràiler 11!

Tràiler del primer llargmetratge de ficció de Romain Gavras, conegut per, entre altres, els seus videoclips del grup d'electrònica Justice, així com també l'últim spot d'Adidas (amb banda sonora dels mateixos Justice). El film en sí no és gran cosa, però el tràiler és molt suggerent. Aquí va!



23 de juny 2011

Impasse és (l'exquisit) vídeo de la setmana!

Subtil fins a l'excel·lència, i súmmament expressiu. Bram Schouw és el director d'aquesta petita peça, que forma part del migmetratge Stories of Human Rights, film que conté obres de varis autors/es.



21 de juny 2011

Qui no arrisca no pisca (Crítica a Todos vós sodes capitáins)

[Publicada a La Garriga Digital (17/06/2011)]

Puntuació: 

No és cap secret que els cinemes i sales de projecció, a nivell de Catalunya i Espanya, mai s’han caracteritzat per unes programacions heterogènies o mínimament agosarades. No és cap secret que per veure segons quina pel·lícula s’ha de “rebuscar” entre pàgines de cartelleres i portals d’internet fins a trobar l’única sala de tota la zona que projecta el film en qüestió. Tant és així que, obres com la singular Tots vosaltres sou capitans (Todos vós sodes capitáins), del gallec Oliver Laxe, que s’estrenava a Espanya el divendres dia 3 de juny, es projecta tan sols en una única sala barcelonina, no pas per falta d’interès d’un públic cada vegada més curiós i ampli a la recerca de produccions singulars i amb finalitats no exclusivament recaptatòries, sinó per falta de voluntat dels intermediaris del cinema; sales de projecció, distribuïdores i productores han presumit que aquest film no tenia cap possibilitat lucrativa, pel què ha quedat descartat sense que pugui, a penes, exhibir-se públicament.

15 de juny 2011

Los hombres que no amaban a las mujeres (Remake de Fincher): L'art del tràiler 10

Sense ser gens partidari dels remakes gratuïts que cada dos per tres ens 'regala' Holliwood, s'ha de dir que aquest de Fincher, repetint banda sonora de Atticus Ross i Trent Reznor, té MOLT bona pinta... Aquí va el tràiler:



14 de juny 2011

Tin Toy és el curt de la setmana!

Després d'uns dies de sequera de posts, reprenc el Blog i el mini cicle de curtmetratges que han donat peu a llargmetratges. El primer va ser Saw, i ara és el torn de Tin Toy de John Lasseter, el precedent de Toy Story, i un dels primers films de l'estudi Pixar, que com es pot apreciar encara li quedava un llarg camí cap endavant... Aquí va!



20 de maig 2011

Oda al sanglot (Crítica a la guanyadora d'un Oscar En un mundo mejor)

[Publicada a La Garriga Digital (01/11/2011)]

Puntuació: 

La primera crítica que vaig escriure aquí parlava de les celebracions i festejos a Dinamarca i la singularitat d’aquests que es reflectia, entre altres, a la pel·lícula Després de la boda, en la que un casament acabava desembocant en una inesperada situació. Aleshores em cridava l’atenció la unificació temàtica, propera a la unanimitat, amb la què molts dels realitzadors danesos abordaven l’assumpte en qüestió: de la festa al rancor i les males intencions, dels somriures als sanglots, de l’alegria al drama. Precisament el drama és el gran protagonista, de principi a fi, de la nova producció de la directora danesa Susanne Bier, que si bé en aquest cas no podem relacionar amb cap celebració, sí que podem entreveure-li, de nou, un marcat i estricte seguiment dels cànons que el cinema danès contemporani va emmotllant. Primer amb el Dogma 95, un dels moviment més radicals del cinema europeu de les últimes dècades, i posteriorment, fins a l’actualitat, amb drames de caràcter minimalista, familiar, costumista i actual, Bier ha aconseguit establir-se com una directora capdavantera dintre d’un cinema en el què s’hi troba més que còmode sense perdre mai de vista l’àmbit més internacional, i amb això també sovint més comercial. No en va, el seu film Germans (Brødre, 2004) va ser premiat al Sundance i a San Sebastián, i comprats els seus drets pel remake nord-americà del 2009, no en va Després de la boda (Efter brylluppet, 2006) va ser nominada a l’Oscar, i no en va tampoc, l’obra de la que avui parlem, En un món millor (Hævnen, 2010), va guanyar finalment l’estatueta d’aquest any a millor film de parla no anglesa.

17 de maig 2011

Saw 5.0 (sí, Saw) és el curt de la setmana!

Amb el curtmetratge d'avui comencem un cicle de films que han estat el preludi d'un llargmetratge basat en aquest. El primer és Saw, artífex de la saga (en la que només la primera es salva), que, la veritat, té la seva gràcia.
Aquest cicle s'anirà ampliant amb els preludis de, per exemple, Toy Story de Lasseter o Tesis d'Amenabar.



14 de maig 2011

El cinema i les guerres

[Publicat a La Garriga Digital (30/04/2011)]

Puntuació: 

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de veure per primera vegada La jaqueta metàl·lica (Full Metal Jacket, 1987), d’un dels directors capitals en el món del cinema, el nord-americà Stanley Kubrick. El meu sentiment, aleshores, va ser paradoxal. Per una part era conscient d’estar presenciant una obra tècnicament impecable, ben resolta. Per l’altra, hi va haver quelcom que em va incomodar. El film, que parla de la guerra del Vietnam en dos capítols molt diferenciats, ens situa primer en un camp de reclutament, a on joves futurs combatents són víctimes d’uns duríssims entrenaments, mentre que posteriorment, a la segona part de la pel·lícula, la trama transcorre a primera línia de foc, on els reclutes entren en acció, en plena guerra. L’obra té un to antibel·licista més implícit i ambigu del què cabria esperar, sense que això comporti cap dubte respecte a la posició del seu director quant a confrontaments armats es refereix; des de Senders de glòria (Paths of Glory), de l’any 1957, queda esclarida la seva postura d’oposició cap aquests.

En tot cas, no és aquesta falta d’evidència la que em va impedir el ple gaudi al llarg del film. Pel·lícules com El caçador (The Deer Hunter, 1978), de Michael Cimino, són similars en aquest aspecte, sense que això tingui per què llastrar el resultat. El meu problema amb Full Metal Jacket és la intencionalitat, des del meu punt de vista frívola, amb la que Kubrick desenvolupa el film. Tot ell, en especial l’esmentada segona meitat, està concebut quasi exclusivament com un pur espectacle cinematogràfic, com un entreteniment massa amè, massa allunyat de la profunditat discursiva, o si es vol la solemnitat, que un conflicte com la Guerra del Vietnam hauria de despertar. Efectivament, frivolitat és la paraula que descriu el perquè del meu malestar: no és en absolut rebuig a la utilització de l’acte bèl·lic com a escenari vàlid per a discernir i abordar diversitat de plantejaments, és únicament una puntualització; en casos com el que planteja aquí el director és fàcil caure en la frivolitat, més encara quan és una pel·lícula produïda per una gran Major (la Warner Bros) d’un país directament implicat en el conflicte i implicat també de molt a prop en la mort de gairebé sis milions de vietnamites.

11 de maig 2011

Tango és el curt de la setmana!

Curiosíssim curtmetratge polonès, guanyador de l'Òscar al millor curtmetratge d'animació de l'any 1981.

5 de maig 2011

Dimensions del diàleg és el curt de la setmana!

Curiosíssim curtmetratge d'animació artesanal d'alt nivell, dividit en tres parts, procedent de Txèquia, un país de referència en cinema d'animació.



3 de maig 2011

El cinema B o la virtut de la inventiva. Una breu història de l'altra cara del setè art. (2)

[ve de l'altre post amb el mateix nom]
[Publicat al Serra d'Or (03/2011)]

Aquesta creativitat i imaginació implícites en cada una de les produccions, per molt irregular que sigui el resultat final, exhalen un encant que les fa sobreviure a hores d’ara, i suposen un precedent visual i argumental que a l’actualitat, en segons quins casos i malgrat ens pot semblar relativament naïf, és emprat o homenatjat reiteradament en multitud d’obres. Figures com la d’Ed Wood –considerat el pitjor director de la història del cinema pels seus treballs, amb un Bela Lugosi en decadència al capdavant–, retratat cinematogràficament l’any 1994 per Tim Burton en el film homònim, no fan si no evidenciar la rellevància, o si més no l’afecte de molts cineastes cap a unes figures que no ompliran els llibres d’història del setè art però sí que hi deixaran importants petjades.

29 d’abr. 2011

8 Bits és el curt de la setmana!

Esplèndid quant a gràfics, simple quant a història, 8 Bits és un repàs de 7 minuts a l'estètica del videojoc des de les màquines recreatives fins a l'actualitat. Frenètic!



26 d’abr. 2011

El cinema B o la virtut de la inventiva. Una breu història de l'altra cara del setè art. (1)

[Publicat al Serra d'Or (03/2011)]

En l’expressió artística, i tal com passa a les societats humanes arreu, existeixen estaments, esglaons, nivells. Com les classes socials, també hi ha, permanentment, diferenciacions i obres que podríem considerar de primer nivell, segon, etc. Aquestes diferenciacions, en certa manera lògiques i probablement inevitables, es regeixen segons diversos criteris; en pintura, l’oli és quasi sempre un nivell superior a l’acrílic. En dibuix, la ploma és un nivell superior al bolígraf, encara que en ambdós casos els materials menys valorats ofereixin possibilitats i tractaments que els altres no contemplin. I com aquests, infinitat d’exemples.

Amb això, quan en el món del cinema parlem de nivells parlem de les grans productores, el que seria l’elit, productores petites i mitjanes i gran part del cinema d’autor i independent, que seria la classe mitja, i les produccions de baix pressupost. Això és; el setè art és el que més es regeix pels diners alhora de diferenciar les obres per estaments: la primera línia sempre serà la més poderosa econòmicament parlant, encara que això no signifiqui, ni molt menys, que també sigui la de més qualitat.
De fet, tenim la sort que amb acrílic es pot fer una excel·lent pintura, amb bolígraf un excel·lent dibuix i amb pocs diners una excel·lent pel·lícula. Si ens allunyem de les majors i del cinema de masses ens trobem automàticament amb una oferta molt més heterogènia i amplia, que si bé no té per què ser automàticament superior, sí que es sol regir menys pels cànons comercials i les fórmules comprovadament rendibles. Tot i això, seria un error afirmar que tot el que no siguin grans produccions i cinema de masses són obres concebudes únicament i exclusiva com a peces d’art sense pretensions econòmiques, ja que no només no és així, sinó que molt sovint és al contrari. Aquest és el dilema, aquesta és la disjuntiva a la què s’enfronta, sobretot, una porció del setè art col·loquialment anomenada sèrie B, particularment bipolar en aquest sentit, que ha esdevingut sense ser-ne massa conscient un subgènere de culte, amb un estil propi i desacomplexat, manifestament auster i exportador constant de talents i obres meritoses.