Al mal temps, bona cara (Article sobre el cinema a Catalunya actualment)

[Publicat a La Garriga Digital (28/10/2011)]

És impossible no referir-se a “la crisi” quan es parla d’un context com l’actual, a priori desfavorable en gairebé tots els aspectes de la quotidianitat i encara més en tot el que no sigui imprescindible pel dia a dia. Això és, entre altres, la cultura de consum, que tanmateix es beneficia d’una selecció natural que incentiva tant el seu paper més comercial i explotable com la creativitat, l’enginy i la perícia per a solucionar de manera efectiva totes les traves del seu procés de realització. El cinema, en aquest sentit, parteix amb l’inconvenient de ser un art aparatós, que viu lligat de mans i peus per una cadena d’elements llarga i consistent. Direcció, producció, distribució, etc., i tot el factor humà que això implica, dificulta notablement la independència econòmica de qualsevol projecte cinematogràfic. No obstant, parteix també amb l’avantatge d’un precedent d’incalculable valor com ho són el cinema de baix pressupost, el cinema B, o el més independent que, a l’ombra del cinema de masses, han sabut fer del factor econòmic quelcom menys determinant en la concepció de noves obres.

En aquest sentit, Steven Spielberg n’és un extraordinari exemple; entre els seus primers telefilms, molt abans de saltar a la fama, hi trobem una pel·lícula com Duel (1971), en la que, amb un ús òptim dels recursos, una persecució d’hora i quart entre el protagonista i un camioner misteriós esdevé trepidant i supura talent per a tot arreu. Com a exemple més recent, la notable Buried (2010), del gallec Rodrigo Cortés, va donar la volta al món essent una obra d’un sol actor i un sol i minúscul escenari, casant la simplicitat d’elements amb una trama d’intriga vibrant i entretinguda com la que més.

És curiós el fenomen que s’està donant amb el cinema català, que viu un moment dolç tant de portes en dins com enfora. I és que malgrat aquest escenari de pessimisme i impediments, les produccions cinematogràfiques amb segell català no només no ho acusen en la seva qualitat sinó que, en la seva generalitat, estan sobreposant-s’hi i sobresortint. El proppassat Festival de Sitges 2011 ha estat un bon exemple al respecte. Per començar, Eva, de Kike Maíllo inaugurava el festival poc després d’haver-se projectat amb una grata acollida a Venècia, fet sens dubte significatiu: ciència ficció marca de la casa és quelcom ben escàs, encara més en aquestes dimensions. Amb ella, arribaven les austeríssimes Ushima-Next (Jesús Manuel Montané, Joan Frank Charansonnet) i Vlogger (Ricard Gras) seguint aquesta mateixa estela, i Emergo (Carles Torrens), Open 24h (Carles Torras), Amanecidos (Yonay Boix, Pol Aregall) i la última i més madura obra de Jaume Balagueró, Mientras duermes, ampliant el ventall de gèneres i completant una selecció més que notable. Menció especial per aquesta última obra, thriller potent i consolidació definitiva del director lleidatà i els seus protagonistes, Luis Tosar i Marta Etura, i també per la òpera prima de Carles Torrens amb producció i guió del mateix Rodrigo Cortés, en una proposta que si bé no és massa original –evoca massa a obres com Paranormal Activity i companyia– sí que és efectiva en la seva naturalesa de film de terror.

Més enllà del Festival, cal mencionar l’èxit rotund i inesperat de l’obra d’Agustí Villaronga, que porta un any d’èxits que es podria arrodonir, el pròxim febrer, amb un Oscar que seria el colofó d’un recorregut triomfal. Arrasant als Premis Gaudí i posteriorment als Goya, Pa negre és el primer llargmetratge en català nominat –merescudament tenint en compte les dues obres amb les que rivalitzava– per a representar a Espanya als premis de l’Acadèmia. Sense poder encabir-ho tot, també hem de mencionar la proximitat d’estrenes de films com Animals, de Marçal Forés, produïda per Escándalo Films, o la primera pel·lícula catalana en 3D: XP3D (Sergi Vizcaíno), terror en tres dimensions, per què no dir-ho, de vocació comercial, que compta amb un repartiment farcit de cares conegudes.

Amb tot, al mal temps bona cara, i així el cinema català avança prou ferm i mantenint un equilibri insòlit entre la qualitat i la quantitat, amb obres de desigual dimensió temàtica, en una oferta tan heterogènia com meritosa. Com dèiem, les crisis accentuen l’enginy, i aquest s’aprecia fàcilment en Buried, Eva, Pa negre, però també en tantes altres com Blog (Elena Trapé), Herois (Pau Freixas) o Chico y Rita (Fernando Trueba, Javier Mariscal, Tono Errando), i un satisfactori i feliç etcètera.