Puntuació: ★★★★★
Ahir, a Sitges, vaig tenir una cita amb algú que no coneixia. Aquesta cita, malgrat no ser la millor de la meva vida, em va ser de gran ajut per expulsar algunes idees, alguns prejudicis, alguns costums que està bé trencar de tant en tant. Ella es deia Eva, i encara que li queda un llarg camí per recórrer, tenia quelcom en el seu haver que denotava importància, un interès especial.
Aquesta cita va ser, efectivament, més important pel què arrossegava, pel seu significat intrínsec, que per la cita en sí, entretinguda, però massa donada al sentimentalisme, a un melodrama que sincerament intento esquivar, encara més a les primeres cites. Potser perquè l’Eva és més jove del que volia aparentar, potser perquè encara no sap amortitzar la totalitat de les seves virtuts, l’hora i mitja que vaig passar amb ella va acabar i jo vaig sentir el sabor agredolç de qui no assoleix la plena satisfacció havent tingut la mel als llavis. La mel hi és i només falta refinar-la, contenir-se a vegades, o deixar-se anar, resseguint aquest camí que per fi comença a virar cap a quelcom nou, cap a un indret al que no estem habituats a anar.
I és que acostumats a l’imaginari futurista cinematogràfic, amb gratacels infinits, cotxes voladors i viatges interestel·lars, coneixem a l’Eva. Acostumats a relacionar el cinema català i espanyol amb la manca de recursos i d’interès pel cinema pirotècnic i els efectes especials, coneixem a l’Eva. Acostumats a entendre el segell Escac com a sinònim d’obres minimalistes, contingudes i costumistes, coneixem a l’Eva. I acostumats a veure la firma de Kike Maíllo en una sèrie tan austera, tan lleugera com Arròs covat, coneixem l’Eva.
Eva no és una pel·lícula majúscula, ni el millor film de l’any, però sí que té una aurèola especial, de pionera, gairebé, en la consolidació del cinema ‘de casa’ amb un gènere que massa sovint ha obviat, deixant-lo automàticament en mans de la gran indústria, i aquesta és la nord-americana –o la única que, en teoria, pot afrontar la carregosa tasca de produir i crear efectes realistes i solvents-. Aquí, els efectes especials són inapel·lables, i casen a la perfecció amb l’estètica preciosista amb la que Maíllo explica aquesta història d’amor i robots, pròxima a Intel·ligència Artificial de Spielberg pel seu component familiar, intimista. L’hàbil posta en escena d’un futur més o menys proper esdevé creïble gràcies a una decoració gens ostentosa, en un estètic còctel de robòtica avançada i una ciutat qualsevol coberta de neu. És una llàstima que aquesta neu acabi convertida en sucre en un guió –firmat, curiosament, per ni més ni menys que quatre noms propis; Sergi Belbel, Cristina Clemente, Martí Roca i Aintza Serra-, que no es pot desfer de segons quins tòpics, eclipsant bona part del metratge amb una història d’amor que sona massa familiar, a melodrama sentimental de manual.
Sigui com sigui, aquesta cita no em deixa les mans buides, ans al contrari. L’Eva és, potser, més important pel que representa que pel que és en sí, i és per això, i pel que vindrà, un punt i apart decisiu i un pas endavant potent, efectiu, necessari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada