Puntuació: ★★★★★
Pocs temes estan actualment en un estat tan candent com l'econòmic. L'arxiconeguda crisi, que es va expandint com una pandèmia, dóna la sensació de no tenir fi. La culpa la té, sembla, la inestabilitat dels mercats i les borses, l'augment descontrolat del deute estatal de molts països, quasi tots, i l'esclat de bombolles com aquí la immobiliària. Tots aquest conceptes, que per molta noció que en tinguem, segueixen sent pretextos abstractes i aliens en el dia a dia de la majoria de nosaltres, són els que es presumeixen com a responsables de les penúries que sí, que de mica en mica van envaint el carrer que tots trepitgem.
Desnonaments, expedients de regulació i pèrdues econòmiques tan en l'àmbit públic com en bona part del privat en són les conseqüències, que no poden frenar ni els particulars ni els governs, que semblen incapaços de frenar un mecanisme que fa massa temps que funciona a tota màquina. Davant un viacrucis d'aquest calibre, i en més mesura que en anteriors ocasions, la gent vol informar-se, vol saber què passa, què passarà. Aquesta corrent innegablement positiva es veu reflectida, en part, amb el cas d'Inside Job, el documental de Charles Ferguson guanyador d'una estatueta de l'Acadèmia en la seva categoria, i que es troba aquesta setmana a la cartellera del Cinema Alhambra.
Com ja vaig citar breument en un anterior escrit, Inside Job és el paradigma, l’exemple de que si bé la població standard i la gran massa social és la principal afectada per en fenomen del que a penes ha pogut participar, més que sotmetent-se a unes normes i mesures desproporcionades, aquesta no ha mantingut una actitud passiva. Que films com aquest, o que llibres com els de l’economista Niño Becerra, l’Indigneu-vos de Hessel, etc., tinguin tan bona acollida és significatiu, i demostra aquesta voluntat general de perdre la innocència en pro de la veritat, o si més no d’un bé més comú, més col·lectiu. Explicava, en aquest escrit precedent, que l’estrena d’Inside Job a Espanya va sorprendre a totes les sales de projecció pel seu èxit. De 5 cinemes van passar a 13, i encara avui es manté a moltes cartelleres, havent recaptat una més que notable quantitat d’entrades.
I és que la gràcia, la qualitat d’aquest documental és que posa els punts sobre les is; no s’estalvia ni un nom propi, ni un detall pudorós. Els responsables de la desestabilització, de la requalificació del deute, i de jugar en definitiva amb foc i calers són desemmascarats, donant també les claus de la situació mundial en una lliçó lúdica i per tots els públics d’economia. Amb això, la capacitat de desenvolupar un llenguatge prou seriós com per parlar sense eufemismes ni pal·liatius, extrapolant-lo alhora a un públic ample i amb coneixements bàsics, és un dels principals mèrits de la pel·lícula, que esdevé a la fi una eina pedagògica més en un moment com l’actual, pel què és tan caduca com necessària, tan contundent com instructiva i tan amena com ho podria ser amb tal allau de xifres i dades. En definitiva, és una obra de visionat gairebé obligatori per l’enteniment i la conscienciació davant d’un desequilibri que dia a dia s’aguditza i no dóna símptomes de millora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada