7 d’oct. 2011

El sopar dels dements (Crítica a El perfecto amfitrión)

[Publicada a La Garriga Digital (30/09/2011)]

Puntuació: 

És difícil per a un artista, en la seva òpera prima, dissimular segons quins gestos, segons quines costums, segons quines pretensions, que si bé no sempre són negatives, sí que solen delatar les primeres obres com a tals. En el cinema resulta especialment vistós tot el que fa olor a novell, a acabat de sortir del forn. Pel·lícules tan diverses com mítiques, com La nit del caçador, de Charles Laughton, Easy Rider, de Dennis Hopper, o Delicatessen, de Jean-Pierre Jeunet, són ara obres capitals que tanmateix no han pogut desenganxar-se aquesta etiqueta invisible –més o menys evident– que totes les operes primes arrosseguen. Sobredosis d’excentricitat artística, usos de la càmera, el so, etc. tan pretesament innovadors com poc efectius, o falta de cohesió en la concepció de l’obra com un tot, són alguns tics freqüents en primeres obres, que en treballs posteriors solen polir-se i equilibrar-se.

El perfecte amfitrió, òpera prima de Nick Tomnay, fa sens dubte aquesta flaire inconfusible a acabat d’estrenar. El director perd la virginitat amb aquest llargmetratge ideat primerament com a curt i perllongat finalment fins als noranta minuts amb un excés de girs de guió i piruetes argumentals que, si bé no molesten, acaben resultant un obstacle, diversificant en demesia l’atenció de qui vol assabentar-se de tot. El film ens parla d’un presidiari fugitiu que es refugia a casa d’un excèntric personatge, i a partir d’aquí res és el que sembla, etcètera etcètera. La història, vertaderament original i inèdita, fuig de qualsevol referent massa evident, agafant a l’espectador en un constant i simpàtic desconcert sense traspassar, pràcticament, les quatre parets d’una sofisticada casa de Los Angeles. Aquesta és la seva gràcia: no només descol·loca per l’extravagància dels protagonistes, també ho fa la permanent metamorfosi del seu text, que es disfressa de comèdia negra, de thriller, de drama o de terror amb total llibertat, tot en un mateix escenari ‘multiusos’. Així, la humilitat juga a favor del director, que no necessita més per a narrar el seu peculiar conte, i l’ambició juga en contra, tergiversant-ho tot tant que s’acaba desvirtuant el resultat final.

I és que aquesta pel·lícula, lluny de ser una excepció, és una òpera prima indissimulable, avalada, això sí, per unes actuacions exquisides en el seu histrionisme –especialment la del famós amfitrió, David Hyde Park– en un viatge al·lucinogen amb ganxo, cosí llunyà, potser, d’algun Polanski desenfadat o un Sopar dels idiotes estrafolari, que eleva Tomnay com a director a seguir en obres vinents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada