Lo épico y lo menguante (Crítica al clàssic Napoleón, d'Abel Gance)

[Publicada a Filmaffinity (13/11/2010)]

Puntuació: ★★★★★

No podría sino escribir esta crítica desde un punto de vista de simple aficionado al cine, y no solamente porque se trata de un clásico mayúsculo, sino también porque es una obra muy compleja, tanto argumental como técnicamente. Por lo tanto, y en este caso sobretodo, no osaría adentrarme en demasía en los aspectos que sólo buenos conocedores del tema tienen la potestad, desde mi punto de vista, de valorar.
Haré mi crítica, por lo tanto, como perfecto espectador; atento, interesado y sin prejuicios.

B

Això és B, i la resta tonteries.

De simplificacions i tòpics (Crítica a El último bailarín de Mao)

[Publicada a La Garriga Digital (21/01/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Quan hom descriu vivències des de primera persona, ho fa, òbviament, des del punt de vista més subjectiu possible. De fet, segurament no hi ha fórmula narrativa basada en la realitat amb més dret a la subjectivitat que la autobiografia; cadascú capta el sentit de llur vida amb total llibertat, sense més acotacions que la pròpia interpretació dels fets que s’han viscut.

La cosa canvia quan aquestes vivències es narren des de tercera persona i no estan directament dictades pel seu protagonista. El punt de vista varia, i la llibertat amb la què un autor o autora podria firmar la seva autobiografia esdevé una llibertat, molt més coartada, d’aquest segon narrador, que si bé s’ha de regir forçosament per uns fets concrets i irrefutables, té en el seu poder la capacitat de conduir o tergiversar les esmentades interpretacions, portant-les –més o menys voluntàriament– a un port o a un altre. Com a clar exemple cinematogràfic tenim la arxiconeguda figura del Che, enaltida per uns (que serveixi el moderat i recent biopic de Soderbergh 2008) i rebaixada per uns altres (per exemple Che!, de Robert Fleischer, l’any 1969). El mateix passa amb tants altres personatges que, pel seu poder d’influència, han estat traslladats a la gran pantalla o a qualsevol altra vessant per a una finalitat determinada, transgredint en qualsevol cas la pura expressió artística per a influenciar en l’opinió pública.

The Girlfriend Experience: L'art del tràiler 1!

Steven Soderbergh és un d'aquells directors que ha sabut compaginar el cinema més comercial amb el més personal, donant així un equilibri clau a la seva carrera com a cineasta. Director de films tan comercials (però sempre ben facturats) com la saga dels lladres d'Ocean's Eleven (2001) o obres mestres com Traffic (2000) l'avalen com a director de masses, però obres minimalistes com la seva notable òpera prima, Sexo, mentiras y cintas de vídeo (1989) o la excel·lent i contingudíssima Bubble (2005) el fan ser, alhora, un personatge més que rellevant en el cinema d'àmbit més independent nord-americà. La última pel·lícula d'aquest realitzador bipolar que ha arribat als cinemes (i que malauradament ja no es troba a cartellera) pertany al segon grup; cinema d'autor. Penjo aquí el tràiler, que ja de per sí és una petita obra d'art.

¿Hostel? ¿No es ese sitio donde viven los Teletubbies? (Crítica a la polèmica pel·lícula A Serbian Film)

[Publicada a Tu Peli (01/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

“Vamos a hacer que Hostel parezca Teletubbielandia”. Éste parece el propósito del novel director Srdjan Spasojevic cuando se dispuso a grabar semejante circo de atrocidades. Censura y autocontrol no son conceptos que contemple esta película que se recrea en lo feo, en lo más cruento y oscuro del ser humano.

Cuando uno se dispone a verla, teniendo en cuenta el revuelo mediático que ha tenido, sabe que afronta la ardua tarea de visualizar, una tras otra, escenas donde la violencia no se limita, ni se deja nada a la imaginación. De hecho se trata, ni más ni menos, de un festival in crescendo, desenfrenado, de aberraciones y torturas físicas y psíquicas insoportables para quien las sufre e igualmente insoportables para el espectador. Entonces, ¿vale la pena? ¿Tiene algún interés? Sinceramente, creo que es un film absolutamente prescindible. No solamente porque técnicamente es correcto, pero nada más, sino también porque en cuanto al argumento y el guión, qué decir... ¿Qué sentido tiene, a estas alturas, plantear que no tendría que hacer falta ser tan absolutamente crudo y visceral para mostrar o explicar algo? En este caso, ninguno.

Els premis Gaudí o la disjuntiva del cinema català

[Publicat a La Garriga Digital (19/01/2011)]

Pa negre va ser la gran triomfadora dels Premis Gaudí d’enguany, amb ni més ni menys que catorze premis, entre els quals el de millor direcció, millor pel·lícula en llengua catalana, millor guió, etc. Potser, i com sempre passa amb els premis cinematogràfics d’aquest caire, els premis s’haurien repartit més de no ser pel pes mediàtic de cada producció; Pa negre era la gran candidata als Gaudí, però també s’erigeix com a una de les tres propostes més nominades als premis Goya, per sobre fins i tot de la internacionalment celebrada Buried (Rodrigo Cortés), juntament amb También la lluvia (Icíar Bollaín) i Balada triste de trompeta (Álex de la Iglesia), cosa que la enalteix notablement, i pot propulsar-la a fora d’unes fronteres a les que quasi sempre sucumbeixen tantes altres pel·lícules interessants. No és en va que degut a aquest èxit en forma de candidatures el film s’hagi reestrenat als cinemes de tota Espanya, provocant també una nova fornada d’ingressos que ajuda, i molt, a potenciar el cinema en català que tant debat ha suscitat aquest últim any.

Porque hay cosas que nunca se olvidan

Avui presentem un curtmetratge que, per sobre de qualsevol altra característica, sobresurt pel fet d'ostentar el rècord Guiness al més premiat de la història del cinema. Amb quasi 300 premis, aquesta entretinguda i ben realitzada obra d'humor negre es converteix així amb el trampolí pel seu director, Lucas Figueroa, cap al cinema de llarg metratge. Aquí va:


Porque hay cosas que nunca se olvidan

Tu, jo i el cinema independent (Crítica a Tu, yo y todo lo demás)

[Publicada a La Garriga Digital (01/12/2010)]

Puntuació: ★★★★★

Els Estats Units són, en matèria cinematogràfica, un indiscutible referent en tots els àmbits i en totes les seves èpoques. Per un context històric determinat i unes situacions favorables, des del principi han estat els pioners en l’aportació de noves propostes i obres en el món del setè art, i, de moment, segueix sent així. Per això, quan veiem un film d’aventures o una superproducció de ciència-ficció doblada –o en versió original– importada del nord d’Amèrica no només ens sembla normal sinó que, fins i tot, podríem dir que forma part de la nostra identitat. Amb això vull dir que aquí –i a bona part del món– el cinema de Hollywood s’ha assentat de tal manera que ja el veiem com a quelcom nostrat, inseparable del concepte cinematogràfic. En cert manera, resulta curiós que sovint ens sembli més exòtica una pel•lícula europea que una que ens arriba creuant l’Oceà Atlàntic. Això és; els registres de les grans productores yankees són per a la immensa majoria de l’auditori cinematogràfic mundial els fonaments d’un art que, tanmateix, ofereix unes possibilitats i unes propostes que tan sols s’aprecien travessant la seva epidermis més superficial i endinsant-se en un inesgotable embull de cintes, pel·lícules, i obres d’art en definitiva.

2.0!

A partir d'avui, el Teclèclic Blog es converteix en l'espai a on penjaré les meves crítiques i escrits principalment cinematogràfics publicats a Serra d'Or, lagarrigadigital.cat, o filmaffinity.com, així com altres textos relacionats amb el món de l'art i companyia.
Així doncs, dono lloc a les lletres en detriment de la il·lustració i el disseny, que passaran a pàgines-portafoli, molt més pràctiques quant a visualització i gestió d'imatges. Són les següents:

IL·LUSTRACIÓ:
http://shownd.com/tariqpa

DISSENY:
http://tariqpa.carbonmade.com/

Salut i aquí ens veiem!