El cinema i les guerres

[Publicat a La Garriga Digital (30/04/2011)]

Puntuació: ★★★★★

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de veure per primera vegada La jaqueta metàl·lica (Full Metal Jacket, 1987), d’un dels directors capitals en el món del cinema, el nord-americà Stanley Kubrick. El meu sentiment, aleshores, va ser paradoxal. Per una part era conscient d’estar presenciant una obra tècnicament impecable, ben resolta. Per l’altra, hi va haver quelcom que em va incomodar. El film, que parla de la guerra del Vietnam en dos capítols molt diferenciats, ens situa primer en un camp de reclutament, a on joves futurs combatents són víctimes d’uns duríssims entrenaments, mentre que posteriorment, a la segona part de la pel·lícula, la trama transcorre a primera línia de foc, on els reclutes entren en acció, en plena guerra. L’obra té un to antibel·licista més implícit i ambigu del què cabria esperar, sense que això comporti cap dubte respecte a la posició del seu director quant a confrontaments armats es refereix; des de Senders de glòria (Paths of Glory), de l’any 1957, queda esclarida la seva postura d’oposició cap aquests.

En tot cas, no és aquesta falta d’evidència la que em va impedir el ple gaudi al llarg del film. Pel·lícules com El caçador (The Deer Hunter, 1978), de Michael Cimino, són similars en aquest aspecte, sense que això tingui per què llastrar el resultat. El meu problema amb Full Metal Jacket és la intencionalitat, des del meu punt de vista frívola, amb la que Kubrick desenvolupa el film. Tot ell, en especial l’esmentada segona meitat, està concebut quasi exclusivament com un pur espectacle cinematogràfic, com un entreteniment massa amè, massa allunyat de la profunditat discursiva, o si es vol la solemnitat, que un conflicte com la Guerra del Vietnam hauria de despertar. Efectivament, frivolitat és la paraula que descriu el perquè del meu malestar: no és en absolut rebuig a la utilització de l’acte bèl·lic com a escenari vàlid per a discernir i abordar diversitat de plantejaments, és únicament una puntualització; en casos com el que planteja aquí el director és fàcil caure en la frivolitat, més encara quan és una pel·lícula produïda per una gran Major (la Warner Bros) d’un país directament implicat en el conflicte i implicat també de molt a prop en la mort de gairebé sis milions de vietnamites.

És més, parlant encara de milions, prop de cinquanta són els que aquesta obra va recaptar només als Estats Units. Això és, sent els Estats Units un país en bona part responsable d’un drama humà de tan enormes dimensions, és notable el benefici cultural que n’extreu, i aquí és potser a on volia arribar, perquè és sobretot aleshores quan per compromís social, obres com la de Kubrick han d’esquivar la futilitat a tota costa, han de ser importants. I és que filtrar un drama humà real i recent d’escala colossal i obtenir un resultat acord amb la transcendència dels fets en qüestió és una missió difícil que des del meu punt de vista el director novaiorquès no arriba a consumar, relegant així una història terrible al terreny del cinema d’entreteniment. Un entreteniment bo, molt bo, però lleuger, mancat de pes. No és una qüestió tant de posicionament com de responsabilitat presentar aquests fets com a quelcom més que un gran espectacle pirotècnic.

Sigui com sigui, Full Metal Jacket és només un exemple destacable per el renom que té, però films com la recent En terra hostil (The Hurt Locker, 2008) de Kathryn Bigelow, que va guanyar els Oscar més importants de la penúltima edició, pateixen del mateix mal manifestament i sense cap tipus de complex, obviant la magnitud dels fets a favor d’una desdramatització potser no pretesa però sens dubte denunciable.