El clàssic cinema: Temps moderns

[Publicat a Cinergia (12/03/2012)] 

Qualificar a Chaplin de «poc intel·ligent» és quelcom atrevit, probablement erroni, i de ben segur reprovat amb immediatesa per qualsevol amant del setè art. No així per Luis Buñuel, qui considerava a Chaplin algú de la broma, tan abocat a les «encantadores futilitats» com poc donat al pensament reflexiu. Ho afirmava el director espanyol per correspondència al compte Noailles, el seu mecenes, deixant paleses les seves reticències cap al realitzador britànic, així com per l’humor més visual, primari si es vol, del què Charles Chaplin n’és un dels més grans representants. De fet, si repassem la carrera cinematogràfica del director aragonès arribarem ràpidament a la conclusió que, com Haneke o Ripstein –per posar dos exemples aleatoris–, l’element humorístic en la seva obra és poc assidu en tant que extirpador de gravetat i promotor d’intranscendència.

Aquestes apreciacions, que són a la fi anecdòtiques, tenen tanmateix quelcom de patològic, fins i tot insà, fàcilment extrapolable a una percepció global que no veu en la comèdia més que divertiment més aviat banal, entreteniment irrellevant de baixa exigència intel·lectual per mirar, riure i oblidar. Obres còmiques subestimades de grans realitzadors, com Dance of the Vampires (Roman Polanski, 1967) o Direktøren for det hele (El cap de tot això) (Lars von Trier, 2006) –de nou exemples aleatoris–, corroboren aquesta inclinació general cap al cinema dramàtic, quan es tracta d’escollir, en detriment del cinema de la rialla. Charles Chaplin, com posteriorment Billy Wilder o Frank Capra, s’han encarregat de combatre aquesta tendència amb comèdies importants, de somriure orgullós, proporcionant no només personalitats i referències, sinó pes i respecte per un gènere normalment menystingut.

Modern Times (1936) és una d’aquestes referències, nom propi de la comèdia i del setè art que ens brinda amb safata de plata el completíssim geni de Charles Chaplin, confeccionant pràcticament tots els elements del film: escriu, actua, composa, dirigeix i produeix. Els temps moderns de Charlot són l’humor absurd i la sàtira, crítica blanca i esperança en un al·legat tan sovint infravalorat i fàcilment criticat com és el discurs optimista, mai exempt, en el cas de Chaplin, d’una forta implicació social. Modern Times comença amb aquest humor gairebé absurd que si bé provoca inevitables rialles –l’escena de la màquina per menjar no té preu…– no s’estalvia denunciar la galopant explotació laboral, començant el film amb un poc subtil paral·lelisme oví i seguint amb la comiquíssima crisi nerviosa del protagonista. Passat el pròleg, que per bé o per mal és el més hilarant del film, es submergeix plenament al clàssic conte de misèria i bondat que ja havíem llegit amb, per exemple, The Kid (1921): Charlot es topa amb una noia pobra que fuig de les autoritats, i amb la tendresa que el caracteritza l’ajuda (s’ajuden mútuament) a sortir-se’n.

Si bé al llarg del film la dosi de crítica és sempre moderada, en equilibri amb la càrrega còmica, és grat observar com malgrat la propensió de Hollywood i rodalies cap a les històries amb final feliç i ànima de triomfador, Chaplin opta sempre per l’agredolç; no es perd l’esperança però el món segueix sent el mateix, quelcom similar al que constatava vuit anys abans King Vidor a The Crowd, recelós del somni americà. I és que el multifuncional realitzador britànic no és tan desenfadat com semblaria, ni tampoc tan ingenu: la seva comèdia retrata amb simpatia però és conscient de què s’amaga darrera el mirall, formulant una crítica que malgrat no ser al final més que copets compassius a la esquena, deixa veure un interessant cinisme que es filtra curosament disfressat d’innocència.