Ensurt o mort? (Crítica a La mujer de negro)

[Publicada a La Garriga Digital (24/02/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Comença la pel·lícula… tensió, ¡Ensurt! Presentació i llarga calma, tensió, ¡Ensurt! Calma, tensió, i un parell d’ensurts traïdors. Tensió, ¡Ensurts! Traca final de tensió i ensurts amb breus intervals entre uns i altres. Sembla que acaba, ¡Sorpresa! I final. El cinema de l‘esglai comença a ser digne d’estudi en la seva estructura, acotada i programada pel sobresalt de l’espectador que, mai millor dir, no guanya per espants.

The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore és el (merescudament oscaritzat) Curt de la setmana!

Merescut guanyador de l'Oscar a millor curtmetratge d'animació. Dirigit per William Joyce i Brandon Oldenburg, aquesta peça d'excelsa animació s'ha fet, aquesta matinada, amb l'estatueta daurada. Val la pena!

Els oblidats: Els mons lletjos de Korine (part 1 de 2)

[Publicat a Cinergia (13/02/2012)]

Amb tots vostès… Un geni foll treu el cap, tímid, al món de la gran pantalla. Escriu, skate, claqué i monstres, i funciona. Un nou engranatge es posa en marxa i comença així un procés creatiu insòlit, inevitablement marginal però immediatament apreciable. Redacta primer per a rodar després, un personatge condemnat al segon pla cinematogràfic per la seva absoluta animadversió cap a Spielberg, Cameron o Scorsese; formalment és lleig, antònim a qualsevol academicisme i enemic del gran cinema. Grava com vol i els actors el creuen, muses disgracioses del seu circ de freaks, d’imatges inquietants, sensorials i horroroses.

Project X: L'art del tràiler!

Brutal tràiler de la nova producció del director grava juergas més famós, Todd Phillips, conegut per les seves ressaques i festes universitàries. Project X fa franca bona pinta, i el tràiler n'és el responsable. La peli està dirigida per Nima Nourizadeh, director britànic de videoclips d'artistes com Dizzee Rascal o Lily Allen.
Aquí teniu el tastet, aviam què us sembla!

Crítica a Lo mejor de Eva

[Publicada a Tu peli (13/02/2012)]

Puntuació: ★★★★★

«Sé lo que tú quieras ser, haz lo que tú quieras hacer, y no dejes que otros te lo digan», «No sacrifiques la vida en ser como a los demás les satisface que seas, porque lo primero es estar satisfecho con uno mismo». Etcétera. Lo mejor de Eva no es, desde luego, su moralina rimbombante, que suena a libro de autoayuda, enciclopedia de obviedades. Lo mejor de Eva tampoco es su guión, que vive al filo de la fábula más evidente para adultos con frigidez emocional. En definitiva, la de Eva no es, seguramente, la mejor y más original historia que nos habrán contado, por sus inclinaciones hacia la moraleja fácil y su telefílmica narración.

L'Hèrcules del basar és... La pitjor pel·lícula d'animació de l'història!

Ics de de de de de
Graciosíssim

Brutal Relax és el (GORE) Curt de la setmana!

Aquesta setmana tan farcida de bones notícies mereix un curtmetratge que ho celebri. Amb tots vosaltres, Brutal Relax, gore a mansalva en clau d'humor negre i sèrie B. Dirigit per Adrián Cardona, Rafa Dengrá i David Muñoz.

Fórmula malenconia (Crítica a The Artist)

[Publicada a La Garriga digital (03/02/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Al festival de Canes d’aquest 2011 s'escrivia i es parlava de The Artist com una pel·lícula bonica però capritxosa, bona amant d'una nit, oblidada a trenc d'alba. Per la seva lleugeresa, per la seva fi, que no és més que amenitat en escala de grisos, semblava que seria carn de festival i sobres de taquilla. Res més lluny de la realitat, el treball de Hazanavicius ha entrat en una espiral triomfal que sembla difícil de detenir, ressonant arreu els ecos d'aquesta obra muda i incolora que encisa a gairebé tothom amb el seu innegable encant, tan afable que és difícil resistir-se’n.

Skwerl és el (fals anglosaxó) Curt de la setmana!

Curtmetratge rodat en un fals anglès, que ho sembla i no ho és. Algunes paraules soltes s'entreveuen en el conjunt, que fa servir l'accent anglès nord-americà per dir poc més que frases abstractes. Amb tot, s'endevina l'argument sense haver entès ni un diàleg. Dirigit per Brian Fairbairn.

Crítica a Arrugas

[Publicada a Tu peli (28/01/2012)]

Puntuació: ★★★★★

No cabe duda de que la animación española pasa por un momento dulce, no sólo por la candidatura de algunas películas recientes a importantes premios cinematográficos sino porque, de forma progresiva e in crescendo, van aflorando en las carteleras del país más títulos animados, ya sea para público infantil o adulto. Pequeñeces, en ocasiones, o proyectos de más envergadura, copan una proporción cada vez mayor en el cine del país, ya sea en forma de largometrajes, cortos o series de televisión e internet. Prueba de todo ello lo son obras como como Planet 51 (Jorge Blanco, Javier Abad, Marcos Martínez, 2009) o Copito de nieve (Andrés G. Schaer, 2011), que aun ser más bien irregulares revelan un diamante en bruto que va puliendo sus vértices y dejando ver su brillo y cada vez más destellos, como lo son Chico y Rita (Fernando Trueba, Javier Mariscal, Tono Errando, 2010) y la adaptación del cómic de Paco Roca, Arrugas, dirigida por el novel Ignacio Ferreras.

Crítica a J. Edgar

[Publicada a Tu peli (28/01/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Los biopics no se escudan en los matices a la hora de generar afinidades; desde buen principio invitan o no al espectador, sin que este se pierda entre inútiles elucubraciones, «¿Pago la entrada por esta o por aquella?, ¿Invierto cien minutos de mi vida en esa o en la otra?». Si el personaje de Margaret Tatcher no despierta en el espectador ningún interés especial, puede que éste se  ahorre el visionado de La dama de hierro, si Pepe Rubianes no le dice nada es posible que decline ver la película de su vida, y si el fundador del FBI no suscita en él más que impasibilidad, tal vez se resista a pagar una entrada para conocer a J. Edgar.

Black Bread out, Drive in (Crítica a Drive)

[Publicada a La Garriga digital (20/01/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Cada any per aquestes dates aflora a les cartelleres d'arreu el bo i millor de la temporada, una col·lecta cinematogràfica del més destacat i atractiu, d'ínfules triomfals i anhel indissimulat de fer-se amb alguna de les estatuetes daurades i antropomòrfiques que l'acadèmia per excel·lència atorga cada febrer. Les productores i distribuïdores difonen a corre cuita el que ha donat de sí la seva verema particular amb l'esperança de poder comparèixer a la nit dels Oscars com a imputats directes de l'acte cinèfilosnob més seguit del món. Pel·lícules com The Descendants (Alexander Payne), The Artist (Michel Hazanavicius) o The Tree of Life (Terrence Malick) escalfen motors amb el seu característic estil per a enlluernar en la que presumeix ser una gran nit, mentre que, poc a poc, altres aspirants abaixen el cap perquè a la fi no han estat convidats. És el cas de Pa negre, que s'ha quedat a les portes del certamen i dóna per finalitzat el seu ascens al cel situant-se, tanmateix, en una privilegiada tribuna reservada a les obres amb majúscules; la business class del cinema. Altres obres altament estimables com Le Havre o The Turin Horse també diuen adéu de forma prematura a la cursa cap a l’estatueta, i algunes més resten sigil·losament a l’espera de l’anunci de candidatures, a l’aguait per si el seu nom apareix a les llistes d’aspirants que s’anunciarà aquest proper vint-i-quatre de gener.

Shame, cartells prohibits

No prohibits, però sí censurats en alguns països, una sèrie de cartells enginyosos i provocatius per la imminent estrena de la que, gairebé segur, serà una de les pel·lícules de l'any. Aquesta és SHAME, dirigida pel casi novell Steve McQueen i protagonitzada per dos actors de moda, Michael Fassbender i Carey Mulligan. Alguns més agosarats que altres, tots els cartells d'aquest film tenen un afinadíssim sentit de l'estètica. Aquí van.

Crítica a The Yellow Sea

[Publicada a Tu peli (28/01/2012)]

Puntuació: ★★★★★ 

Hace ya algún tiempo que nos llega desde Asia un fuerte olor a sangre y sudor que invade progresivamente nuestras salas de cine, y aunque parece que aún no se ha manifestado con toda su magnificencia, da la sensación que lo puede hacer en cualquier momento. No hablo de terror a la japonesa ni de coreografías bollywoodienses, unos demasiado explotados y los otros demasiado poco. Hablo del cine negro surcoreano, tan negro y tan violento. Efectivamente, poco a poco traspasan el filtro intercontinental más obras de género provenientes de Seúl y cercanías que, como la pirotecnia china, fascinan por su explosividad. Si el año pasado se proyectaba en algunas salas Encontré al diablo, de Kim Ji-woon, manchando de hemoglobina hasta al más insensible y dejando sin respiración al más hiperventilado, este año llega a nuestros cines la enorme The Yellow Sea, una película que fríe los nervios del público con su sentido de la acción y su intensidad, incesantes hasta el último minuto de metraje, y que prueba de forma irrefutable la posición de Corea del Sur como una de las grandes potencias cinematográficas.