Oda al sanglot (Crítica a la guanyadora d'un Oscar En un mundo mejor)

[Publicada a La Garriga Digital (01/11/2011)]

Puntuació: ★★★★★

La primera crítica que vaig escriure aquí parlava de les celebracions i festejos a Dinamarca i la singularitat d’aquests que es reflectia, entre altres, a la pel·lícula Després de la boda, en la que un casament acabava desembocant en una inesperada situació. Aleshores em cridava l’atenció la unificació temàtica, propera a la unanimitat, amb la què molts dels realitzadors danesos abordaven l’assumpte en qüestió: de la festa al rancor i les males intencions, dels somriures als sanglots, de l’alegria al drama. Precisament el drama és el gran protagonista, de principi a fi, de la nova producció de la directora danesa Susanne Bier, que si bé en aquest cas no podem relacionar amb cap celebració, sí que podem entreveure-li, de nou, un marcat i estricte seguiment dels cànons que el cinema danès contemporani va emmotllant. Primer amb el Dogma 95, un dels moviment més radicals del cinema europeu de les últimes dècades, i posteriorment, fins a l’actualitat, amb drames de caràcter minimalista, familiar, costumista i actual, Bier ha aconseguit establir-se com una directora capdavantera dintre d’un cinema en el què s’hi troba més que còmode sense perdre mai de vista l’àmbit més internacional, i amb això també sovint més comercial. No en va, el seu film Germans (Brødre, 2004) va ser premiat al Sundance i a San Sebastián, i comprats els seus drets pel remake nord-americà del 2009, no en va Després de la boda (Efter brylluppet, 2006) va ser nominada a l’Oscar, i no en va tampoc, l’obra de la que avui parlem, En un món millor (Hævnen, 2010), va guanyar finalment l’estatueta d’aquest any a millor film de parla no anglesa.

Wishery és l'art del... muntatge!

Gran i no hase falta desir nada más

Saw 5.0 (sí, Saw) és el curt de la setmana!

Amb el curtmetratge d'avui comencem un cicle de films que han estat el preludi d'un llargmetratge basat en aquest. El primer és Saw, artífex de la saga (en la que només la primera es salva), que, la veritat, té la seva gràcia.
Aquest cicle s'anirà ampliant amb els preludis de, per exemple, Toy Story de Lasseter o Tesis d'Amenabar.

El cinema i les guerres

[Publicat a La Garriga Digital (30/04/2011)]

Puntuació: ★★★★★

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de veure per primera vegada La jaqueta metàl·lica (Full Metal Jacket, 1987), d’un dels directors capitals en el món del cinema, el nord-americà Stanley Kubrick. El meu sentiment, aleshores, va ser paradoxal. Per una part era conscient d’estar presenciant una obra tècnicament impecable, ben resolta. Per l’altra, hi va haver quelcom que em va incomodar. El film, que parla de la guerra del Vietnam en dos capítols molt diferenciats, ens situa primer en un camp de reclutament, a on joves futurs combatents són víctimes d’uns duríssims entrenaments, mentre que posteriorment, a la segona part de la pel·lícula, la trama transcorre a primera línia de foc, on els reclutes entren en acció, en plena guerra. L’obra té un to antibel·licista més implícit i ambigu del què cabria esperar, sense que això comporti cap dubte respecte a la posició del seu director quant a confrontaments armats es refereix; des de Senders de glòria (Paths of Glory), de l’any 1957, queda esclarida la seva postura d’oposició cap aquests.

En tot cas, no és aquesta falta d’evidència la que em va impedir el ple gaudi al llarg del film. Pel·lícules com El caçador (The Deer Hunter, 1978), de Michael Cimino, són similars en aquest aspecte, sense que això tingui per què llastrar el resultat. El meu problema amb Full Metal Jacket és la intencionalitat, des del meu punt de vista frívola, amb la que Kubrick desenvolupa el film. Tot ell, en especial l’esmentada segona meitat, està concebut quasi exclusivament com un pur espectacle cinematogràfic, com un entreteniment massa amè, massa allunyat de la profunditat discursiva, o si es vol la solemnitat, que un conflicte com la Guerra del Vietnam hauria de despertar. Efectivament, frivolitat és la paraula que descriu el perquè del meu malestar: no és en absolut rebuig a la utilització de l’acte bèl·lic com a escenari vàlid per a discernir i abordar diversitat de plantejaments, és únicament una puntualització; en casos com el que planteja aquí el director és fàcil caure en la frivolitat, més encara quan és una pel·lícula produïda per una gran Major (la Warner Bros) d’un país directament implicat en el conflicte i implicat també de molt a prop en la mort de gairebé sis milions de vietnamites.

Tango és el curt de la setmana!

Curiosíssim curtmetratge polonès, guanyador de l'Òscar al millor curtmetratge d'animació de l'any 1981.

Planet of Dinosaurs: L'art del tràiler 10!

Tres hurras per aquesta pel·lícula, i tres més pel tràiler!

Dimensions del diàleg és el curt de la setmana!

Curiosíssim curtmetratge d'animació artesanal d'alt nivell, dividit en tres parts, procedent de Txèquia, un país de referència en cinema d'animació.

El cinema B o la virtut de la inventiva. Una breu història de l'altra cara del setè art. (2)

[ve de l'altre post amb el mateix nom]
[Publicat al Serra d'Or (03/2011)]

Aquesta creativitat i imaginació implícites en cada una de les produccions, per molt irregular que sigui el resultat final, exhalen un encant que les fa sobreviure a hores d’ara, i suposen un precedent visual i argumental que a l’actualitat, en segons quins casos i malgrat ens pot semblar relativament naïf, és emprat o homenatjat reiteradament en multitud d’obres. Figures com la d’Ed Wood –considerat el pitjor director de la història del cinema pels seus treballs, amb un Bela Lugosi en decadència al capdavant–, retratat cinematogràficament l’any 1994 per Tim Burton en el film homònim, no fan si no evidenciar la rellevància, o si més no l’afecte de molts cineastes cap a unes figures que no ompliran els llibres d’història del setè art però sí que hi deixaran importants petjades.