[REC] 3 és L'art del tràiler!

Aprofitem que avui s'estrena Rec3 per a penjar el tràiler de la peli. Té bona pinta!

Crítica a Cuenta atrás

[Publicada a Tu peli (23/03/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Pasa desapercibida la presencia de Elena Anaya en esta producción francesa como la misma película por nuestras carteleras, repletas últimamente de estimables títulos que, por mucho que se diga en algunos círculos, corroboran el buen momento creativo en que se encuentra el séptimo arte. Tanto es así que obras notables como Cuenta atrás, de agradecido visionado y fácil digestión, quedan en segundo plano, eclipsadas por films de mayor envergadura y similar calidad, léase Drive, Los idus de marzo, o Indomable.

Planeta Von Trier (2 de 2)

[Publicat a Serra d'Or nº 626 (febrer 2012)]

Consolidació i controvèrsia

Els idiotes, que juntament amb Trencant les ones i Ballant a l’obscuritat forma part de la trilogia Cor daurat, denota també la tendència creixent de Lars von Trier a crear controvèrsia, ja que aquest film trencà amb el consens que havia aconseguit Trencant les ones, i comença aquí a dividir opinions, enfrontant al públic i crítica a un cinema colpidor, absent de concessions de cara a la galeria, que desperta reaccions airades, judicis de moral i debats de tot tipus. La càmera nerviosa, inquieta, i unes imatges crues, absents de retocs, obtenen una resposta de radical disparitat amb la que Von Trier sembla sentir-se còmode. 

Planeta Von Trier (1 de 2)

[Publicat a Serra d'Or nº 626 (febrer 2012)]

De centres i satèl·lits

L’excentricitat ha estat, en tot moment, intrínseca a l’art, i aquest, en tant que terme en continua evolució i davant la manca de fronteres per l’abstracte de la seva naturalesa, l’ha rebut sempre amb els braços oberts; el que es surt del radi central, del sentit comú en la percepció artística –i en tota percepció, al cap i a la fi–, sol cridar l’atenció dels que, de manera més o menys obedient, segueixen una corrent general que a la fi ho absorbeix de nou, en un estira i arronsa inacabable amb infinits noms propis. En aquest sentit, el cinema no és una excepció, i compta amb una llarga llista d’obres i personatges que per la seva singularitat –això és, excentricitat respecte un cànons socialment acceptats, o si més no assimilats– han acabat sent reconeguts –i per tant, absorbits– pel mateix sentit comú del que prèviament s’havien distanciat. Són representatius d’aquest fet noms destacats com els de Luis Buñuel, Andrei Tarkovsky, Jean-Luc Godard, David Lynch, Peter Greenaway, Wong Kar-Wai, Lars von Trier, i un extens etcètera. Cadascun d’ells, a la seva òrbita, ha sobresortit per una forta personalitat expressiva i insubmissió més o menys pretesa a les estructures comunicatives habituals.

Crítica a Intocable

[Publicada a Tu peli (10/03/2012)]

Puntuació: ★★★★★

De una historia que viene dada se decide tan solo cómo se transmitirá. El enfoque y su derivado discurso devienen el eje cuando en la pantalla leemos la famosa sentencia, de finalidades a menudo lucrativas, «basado en hechos reales», que refugia a las películas en su presunción de realidad induciendo a la vez al morbo de lo testimonial, casi siempre relacionado con crímenes o experiencias extremas. Esta coartada, altamente efectiva, tiende al sensacionalismo excusándose en su base supuestamente real, y maneja impresiones sin que estas se puedan amparar en el alegato de lo ficticio. No así en Intocable, extraordinario film francés que se parapeta en lo real para formular una propuesta de infinito positivismo con fundamento, desacreditando a los sistemáticos detractores de los mensajes optimistas y ofreciendo al mismo tiempo una comedia ingeniosa y desenfadada.

 

La doctrina del shock. Un document imprescindible

El clàssic cinema: Temps moderns

[Publicat a Cinergia (12/03/2012)] 

Qualificar a Chaplin de «poc intel·ligent» és quelcom atrevit, probablement erroni, i de ben segur reprovat amb immediatesa per qualsevol amant del setè art. No així per Luis Buñuel, qui considerava a Chaplin algú de la broma, tan abocat a les «encantadores futilitats» com poc donat al pensament reflexiu. Ho afirmava el director espanyol per correspondència al compte Noailles, el seu mecenes, deixant paleses les seves reticències cap al realitzador britànic, així com per l’humor més visual, primari si es vol, del què Charles Chaplin n’és un dels més grans representants. De fet, si repassem la carrera cinematogràfica del director aragonès arribarem ràpidament a la conclusió que, com Haneke o Ripstein –per posar dos exemples aleatoris–, l’element humorístic en la seva obra és poc assidu en tant que extirpador de gravetat i promotor d’intranscendència.

La (genial) coreografia TRON és el video de la setmana!

Impressionant coreografia inspirada en l'estètica de TRON. Extraordinari enginy i factura. Aquí va:

Crítica a Dictado

[Publicada a Tu peli (10/03/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Los ojos de Julia seguían con meticulosidad los movimientos de su mano al escribir, haciendo uso de la perfecta caligrafía que había aprendido en el orfanato en el que creció, y al que debía en parte su vida. Su trazo era limpio, efectivo y simple aunque no impersonal, tan solo poco propenso a la improvisación. Los otros niños de la clase redactaban con similares gestos y destreza, algunos plenamente concentrados en sus textos, otros mirando de reojo en busca de inspiración, plasmando todos ellos unas historias que serían después recitadas en el auditorio. Julia, o la huérfana, como la llamaban algunos, hilvanaba como podía las ideas que rondaban su mente, sin poder borrar el recuerdo de sus malogrados padres, a los que había perdido de muy pequeña. Sabía que había otras hijas, una familia sin nombre a la que desconocía más tenía su misma sangre, y sentía cerca. A decir verdad, siempre se había sentido perdida, como un fauno en un laberinto, pero aun así allí estaba, deslizando su pluma en el papel y escribiendo sin parar sobre todo ello con fluidez, como si de un dictado se tratase. Lo recitó más tarde en el auditorio, y aunque a su relato no era falto de talento, ni su historia carente de interés, el público reaccionó con la indiferencia de quien escucha de nuevo una canción que ya conoce.

The Possession of David O'Really és L'art del tràiler!

Mola? No mola? L'haurem de veure per a comprovar-ho, però el tràiler té la seva gràcia. Sèrie B de monstres que es pren seriosament a sí mateixa... Dirigida per Andrew Cull.

El clàssic cinema: El naixement d’una nació

[Publicat a Cinergia (05/03/2012)]

Ve al cas preguntar-se, quan parlem de la generació artística, fins a quin punt ha d’influenciar en la nostra percepció com a espectadors no tan sols l’aspecte formal d’una obra sinó també el significant d’aquesta, i la nostra empatia cap al seu missatge. ¿Pot ser castigada una creació sòlida tècnicament i artística per motius aliens al seu plantejament formal? ¿Hem d’obviar la nostra major o menor afinitat cap al discurs que emet l’obra en qüestió a l’hora d’analitzar-la? És evident que és impossible, fins a cert punt, no decaure en una subjectivitat condicionant d’aquest anàlisi, però en cap cas pot ser un argument de pes en la valoració del mateix com a peça artística. De la mateixa manera que als quadres de Gauguin no se’ls pot retreure la predilecció del pintor per l’erotisme púber, tampoc seria acceptable desestimar la capacitat documental de Riefenstahl pel seu enaltiment del nazisme, que al cap i a la fi, i encara que en ocasions pugui ser sociològicament inacceptable, no deixa de ser inherent a l’artista com a comunicador.

Chronicle és L'art del Tràiler!

Torn d'una pel·lícula formalment emparentada amb la que ensenyavem la setmana passada, Project X. Es va estrenar el passat divendres, i com aquella, pinta molt bé. Òpera prima de Josh Tank, escrita per Max Landis (del famós director John Landis, responsable de l'extraordinària Blues Brothers) Chronicle té aires d'Akira i Monstruoso. Veurem què tal. Mentrestant, bon tràiler!

Crítica a Any de Gràcia

[Publicada a Tu peli (13/02/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Un chico se levanta, alterado. Lleva prisa, tiene que coger el tren en breve y dispone del tiempo justo para vestirse, hacer la maleta, y salir. Llega a la estación de La Garriga, apurado, y afortunadamente el tren aún espera. Parte, y después de un largo rato contemplando el paisaje se baja en Plaça Catalunya, centro de Barcelona. Acto seguido, y cargando con la maleta, toma el metro hasta Fontana, parada del que será su barrio, Gràcia. Allí vivirá mientras estudia la recién empezada carrera de Bellas Artes, y allí comenzarán también las vivencias que describe el nuevo film de Ventura Pons, Any de Gràcia, una comedia más bien ligera que homenajea el barrio barcelonés y cuenta, en clave humorística, la dificultosa adaptación del joven protagonista (Àlex Maruny) a la vida en la capital catalana, que devendrá todavía más difícil por su forzosa convivencia con Gràcia, una mujer mayor tan excéntrica como quisquillosa, y notablemente interpretada por Rosa Maria Sardà.

The Scratist és l'(oscarià) Curt de la setmana!

La triomfadora dels Oscars + Ice Age! Resultat:

Els oblidats: Els mons lletjos de Korine (part 2 de 2)

[Publicat a Cinergia (26/02/2012)]

Ziga-zaga. Harmony Korine és un artista en tant que creador desprès de perjudicis econòmics, no independent però sí anormalment desentès, temptatiu de la creació cinematogràfica lliure i emparentada amb el video-art. Així ho avalen els dos primers treballs dels que parlàvem al primer article, i així ho fan també les seves incursions en l’art audiovisual no argumental. No obstant, els varis video-muntatges i submersions que Korine fa abans de rodar Julien Donkey-Boy, a finals de segle XX –destaca Diary of Anne Frank, Part II (2000), o les col·laboracions audiovisuals amb l’il·lusionista David Blaine–, juntament amb la obra cinematogràfica fins aleshores realitzada, semblen indigestar el director, que de cop i volta, en el següent llargmetratge, canvia de registre i s’aixopluga en les estructures narratives més tradicionals. Plantejament, nus i desenllaç passen a interessar novament al realitzador californià, elements fins ara marginals que es donaven només a primerenca Kids. I és precisament el director de Kids, Larry Clark, el que l’any dos mil dos torna al territori Korine adaptant un guió seu com ja havia fet amb l’esmentada òpera prima, influenciat aquesta vegada no només pel text, sinó per l’estètica amb la que el jove realitzador impregna les seves obres. El film en qüestió, Ken Park, assalta novament el drama adolescent –aquesta ve a ser la temàtica fetitxe de Clark, com ho demostren Al final del Edén (1998) y Bully (2001), entre altres– i reitera la inclinació de Korine, tics d’identitat recurrents, cap a l’skate, el sexe, i la joventut turmentada. Emperò, Clark canalitza tot això cap a un espectacle controvertit, i enfronta l’implícit del californià amb la seva predilecció cap a la controvèrsia de l’explícit. Si a Kids era el constant joc amb la infantesa i el prohibit el que removia estómacs, a Ken Park l’eix de la polèmica és el sexe real entre actors, també joves, el que desperta la més primària atenció.