El clàssic cinema: Allò que el vent s'endugué

[Publicat a Cinergia (02/06/2012)]

La cultura de l’espectacle està fortament arraigada a l’american way of life, sempre predilecte a les grans cites i a les magnificències ocioses de les que res se’n lliura. La música, el cinema o l’esport esdevenen allà, més que enlloc, susceptibles de convertir-se en quelcom més gran, sempre enfocat a la major imantació possible de l’atenció pública. La Super Bowl o l’All-Stars, els Oscars o els concerts de Madonna exemplifiquen a la perfecció aquest incomparable sentit de l’espectacle que tot ho abraça. Al cinema, a banda de cerimònies de l’Acadèmia i succedanis, el millor xou es troba sempre a l’interior de les sales, amb la llum apagada i un projector en marxa. Hollywood és en aquest sentit diàfan, màxim abanderat i exponent del cinema-espectacle a la recerca sempre d’estímuls potents i directes que captivin a l’espectador mitjà, desinteressat de marginalitats.

No hi ha cap obra que il·lustri millor aquesta magnanimitat espiritual que la faraònica Gone With the Wind (1939), pel·lícula ostentosa i brillant i profundament reveladora que no dissimula la seva grandiloqüència, ans l’exhibeix sense pudor i, mai millor dit, als quatre vents. La de Victor Fleming, George Cukor, Sam Wood –i fins a sis directors més que van passar per darrere les càmeres– és una obra concebuda per ser gran, perfecta fusió entre el més descaradament comercial i la alta sofisticació artística que explota l’èpica en totes les seves vessants: amor, guerra, supervivència… tot per a despertar en l’espectador intenses emocions, colpint-lo a base de bé i en diferents direccions. El film es divideix en dues parts ben diferenciades en les què també aquesta èpica guarda els seus cops d’efecte, començant amb una entranyable historia d’amors de joventut més o menys correspostos que es trunca, de sobte, amb la irrupció de la Guerra de Secessió. Tota l’acció passa al sud i és narrada des del punt de vista dels Confederats, perdedors d’una guerra que arrasa amb el que troba i en la que la protagonista, Scarlett O’Hara –extraordinàriament interpretada per Vivien Leigh–, s’hi veu involuntàriament implicada i inevitablement perjudicada, prematura matriarca d’una vasta comunitat. Aquest procés de descomposició d’un estil de vida, el pas de l’optimisme ingenu al posterior desassossegant bany de realitat és retratat amb meticulositat i lucidesa; el to del text i l’estètica acompanyen aquesta caiguda amb discursos greus, cares sofertes i panorames ruïnosos de tonalitats roges, ocres i arenoses. És en aquest punt, però, quan s’ha tocat fons i la protagonista s’ha d’aixecar i nadar a contracorrent, quan la pel·lícula arriba a un dels seus punts àlgids, probablement el més emblemàtic de l’obra. Un fet traumàtic, la destrucció d’una terra, la solitud davant les adversitats, l’amor mai oblidat… tot dóna peu a un aixecament tan èpic com triomfal, a la renaixença i un nou apogeu amb O’Hara i la seva terra, Tara, com a eixos principals.



Emperò, res és tan senzill i una pel·lícula de quatre hores té molt temps per matisar-ho. Així és que aquesta esforçada i exitosa escalada de la protagonista cap al cim es va trenant coralment amb disjuntives i enamoriscaments diversos, embull amorós del què ni Clark Gable, ni Leslie Howard, ni Olivia de Havilland en surten indemnes. I és que si a la primera part el que predomina és la sang i la suor, a la segona són les llàgrimes les que copen l’atenció, agafant tot el pes de la trama i portant-lo cap a la pirotècnia emocional i els clímax melodramàtics. Acabada la guerra, la càrrega dramàtica es focalitza en un àmbit molt més familiar, alhora que es narra amb tenacitat la concepció d’un capitalisme primerenc, tot de la mà d’una titànica Leigh. Tot en aquest segon assalt funciona, mantenint l’altíssim nivell fins al final en un conjunt d’extraordinària tècnica i realització fotografiat pel gran Ernest Haller i orquestrat pel productor de prestigi David O. Selznick, màxim artífex i responsable de que Gone With the Wind sigui, hores d’ara, una de les obres més importants del setè art.