29 de març 2011

Del voler al poder (Crítica a Cisne Negro)

[Publicada a La Garriga Digital (25/03/2011)]

Puntuació: ★ 

Quan es parla de quelcom pretensiós sol entonar-se pejorativament: una obra qualificada de pretensiosa és automàticament relacionada amb el fet de voler i no poder, de buscar un resultat notable que es queda en una indissimulada suficiència, cosa que per altra banda es dóna sovint. Tanmateix, també es donen habitualment, parlant de cinema, casos d’obres tan pretensioses com feliçment ben aconseguides. Exemples com Avatar, sorgit per les ínfules grandiloqüents del seu director, James Cameron, compleixen expectatives gràcies al seu brutal motor visual (no pas per un guió brillant), que és al cap i a la fi la meta que aquest perseguia. Un altre bon exemple és la pel·lícula que aquí ens ocupa, Cigne negre, del polifacètic director Darren Aronofsky. Dic polifacètic perquè malgrat no haver firmat un gran nombre d’obres –cinc llargmetratges en total–, totes elles han estat tractades de diferent manera quant a escriptura i quant a estètica i, no obstant això, totes elles s’han caracteritzat, de la mateixa manera, per la recerca del seu autor de deixar en l’espectador una empremta.

I és que una recerca com aquesta té els seus perills, i Aronofsky sembla haver madurat en aquest sentit: Cigne negre podria caure amb facilitat en el discurs sensacionalista en el què es veia submergida la celebradíssima Rèquiem per un somni, que feria a consciència l’auditori per a després sucar-hi llimona: com més impactant, com més brutal, millor. En aquesta última producció el director prescindeix d’efectismes gratuïts per a centrar-se en una història tan difícil de rodar i de transmetre al gran públic com sàviament resolta, transpirant per la pantalla un malestar més sensorial que físic construït a base d’ambients estrets, claustrofòbics i una cuidada bicromia que es repeteix al llarg de tot el film, jugant també amb un crescendo d’elements onírics que ens recorden, a qui si no, a David Lynch.

No hi ha dubte de que Cigne negre és una obra pretensiosa, però tampoc hi ha dubte de que en aquest cas copa amb escreix les expectatives per a esdevenir una obra tan gran com les seves pretensions, fita que, per altra banda, no només es deu al saber fer del director si no que beu també, en gran part, d’una excepcional Natalie Portman que tan bon punt comença el metratge es converteix en una obsessiva ballarina i ni rastre d’aquella jove actriu nord-americana. Menció també per a Mila Kunis, exacta en el seu paper, i Vincent Cassel i la seva impressionant capacitat d’adaptació, tan gran com el nivell de les seves actuacions.

Tot això concep una obra personal que irradia originalitat i risc, que juga amb l’etern dualisme entre el bé i el mal, el clar i l’obscur, el blanc i el negre constantment i en tots els seus àmbits; tan visuals com argumentals, creant una espiral paranoide igual de confusa com de reveladora que manté al públic aferrat a la butaca durant uns intensos cent minuts per a culminar amb un clímax tan delirant com intel·ligent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada