15 de març 2011

Fronteres

L’art i la controvèrsia són dos termes que han estat sempre, a llarg de tota la història, estretament lligats. Encara més: l’art ha progressat, ha crescut pel que fa a amplitud conceptual gràcies a l’atreviment d’uns creadors, o creadores, que han tingut el valor d’enfrontar-se a la polèmica i la controvèrsia obviant segons quines fronteres establertes en benefici d’una expressivitat el més personal possible, esdevenint així avantguardes més o menys rupturistes, més o menys escoltades, més o menys globals però en tot cas importants. Per posar un exemple evident podem parlar del constant trencament de l’academicisme en la pintura, potenciat amb les avantguardes del segle XIX; l’impressionisme de Monet i companyia que donà peu a la contínua metamorfosi a la que la pintura està sotmesa actualment, desembocant en una filosofia creativa molt més liberal extrapolada fins i tot a les belles arts més conservadores.

Aquest trencament s’ha traduït sempre, lògicament, en un enfrontament de visions, en una ja esmentada polèmica que no ha fet més que donar la raó, quasi sempre, a la voluntat de desmarcar-se d’unes lleis artístiques tan absurdes com a la fi inexistents. En el cas de la pintura, els canvis han estat no tan sols materials, formals, sinó també temàtics, i el mateix ha passat amb la resta de tècniques artístiques. Ha passat el mateix amb l’escultura, el mateix amb la música, i el mateix, també, amb el cinema.

Aquí és on volia arribar, per parlar del cas que s’està donant amb l’enèsim film polèmic, A Serbian Film, projectat al Festival Internacional de Sitges 2010, i que està sent la llavor d’una espiral mediàtica sense massa sentit pel contingut violent-sexual de les seves escenes –entre les quals s’hi troben, i d’aquí ve tot, l’abús sexual de dos menors–. La conseqüència de la projecció d’aquesta pel·lícula, que per altra banda i des del meu punt de vista no només és prescindible; és directament dolenta, ha estat una denúncia al director del festival, Àngel Sala, amb el posterior procés judicial, en el que seurà com a imputat per difusió de material de pornografia infantil. Els directors de festivals de cinema de tot l’Estat espanyol ja s’han pronunciat amb un manifest en suport d’Àngel Sala, així com també molts mitjans de comunicació, però el procés segueix obert. I és que l’absurd de tot això no només és que Espanya sigui l’únic país entre tots els que l’han projectat, entre els quals hi ha Portugal, els Estats Units, etc., en el què s’ha censurat (prohibint-la al Festival de Cinema Fantàstic de Donosti), ni tampoc és només que s’hagi arribat al punt d’obrir un procés judicial al director del festival de Sitges. El més absurd és que es tracta d’una obra de rigorosa ficció, com ho és Lolita de Nabokov o com ho és Saló de Pasolini, essent ambdues obres que ningú s’atreviria a qüestionar a hores d’ara. Marquès de Sade, Apollinaire... són autors d’obres tan moralment qüestionables o més que A Serbian Film, i en cap cas es qüestiona, ni s’hauria de qüestionar, la legitimitat de publicar-les.

Tot i així, seria una fal·làcia parapetar-se en Els 120 dies de sodoma de Sade per justificar aquesta posició. És clar que certa responsabilitat i ètica han d’erigir-se com a unes de les fronteres en un art de tan alta difusió com el cinema, però és igual de clar que si aquest art s’ha creat des del bàsic respecte a tots els seus components i en un context impostat, reitero; de ficció, el que ha de prevaldre és la llibertat d’expressió. Sigui com sigui, l’obra de Srdjan Spasojevic, director del film, sense merèixer tanta atenció com la que està rebent, s’ha convertit en la involuntària abanderada d’un debat inflat per la ignorància que ha pres a Àngel Sala com a màrtir i ha retratat la concepció estatal de l’expressió artística com a quelcom tan actualment acotat com destinat, segur, a trencar fronteres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada