8 de març 2011

El refugi dels francesos

[Publicada a La Garriga Digital (04/03/2011)]

A la primera crítica que vaig escriure a La Garriga Digital parlava d’una pel·lícula danesa que era, en certa manera, representativa d’una tendència que s’estava donant en reiterades ocasions en el cinema danès. Parlava de la incomunicació com a fil conductor de les seves històries, i de l’àmbit familiar com a context d’aquestes. Doncs bé, seguint amb aquest anàlisi de corrents cinematogràfiques, ens trobem de cara amb el cas del cinema francès més actual; el que ens va arribar al llarg de l’any 2010. Si fem una ullada a les propostes francòfones de les que vam poder gaudir en aquest període ens trobarem, òbviament, amb el cinema més comercial, al que en aquest cas no prestarem atenció, i també amb el cinema més genuí, innegablement francès.

Aquest segon ha anat creuant els Pirineus a poc a poc, en comptagotes, per arribar a les nostres sales amb títols com Un profeta (Jacques Audiard), Villa Amalia (Benoît Jacquot), Mi refugio (François Ozon), Copia certificada (Abbas Kiarostami), Partir (Catherine Corsini), etc. Tots ells més o menys estimables, digeribles amb més o menys facilitat, però en cap cas dolents. El curiós, però, és que sobretot els quatre últims tenen un punt en comú, i és el d’un argument finalment molt similar. Dic finalment perquè és la finalitat la que les fa tan pròximes i semblants; totes elles ho tracten de maneres molt distintes, però parlen d’un mateix concepte, que no és altre que l’evasió. El fet de fugir, d’allunyar-se, d’escapar, és el què es filtra entre els fotogrames d’aquests films i crea la seva trama. A Villa Amalia, la seva protagonista, interpretada per l’excèntrica actriu Isabelle Huppert, trenca sobtadament amb el seu passat per a refugiar-se en una illa a penes habitada; a Mi refugio, el personatge principal, una drogoaddicta embarassada, decideix, de la mateixa manera, aïllar-se del seu entorn viatjant cap a la costa mediterrània; a Copia Certificada –film del que ja he parlat anteriorment– l’acció passa a la Toscana i la parella principal fa, igualment, un (menys evident) exercici d’evasió. Per últim, Partir –pel·lícula que el mateix protagonista, Sergi López, ens va presentar al cinema Alhambra– és, com les anteriors, la crònica d’una fugida.

L’interessant de tot això, d’aquest punt comú, seria poder extreure’n una conclusió més enllà de l’àmbit cinematogràfic, una petita tesi sociològica. L’ànsia d’abandonar un mode de vida, la recerca, potser, per retornar a una existència més simple, més trivial. L’aïllament com a extrapolació d’una voluntat silenciosa que envaeix els pensaments de part de la societat, segurament insatisfeta, segurament fatigada. Sigui com sigui, no sent jo sociòleg, ni tenint coneixements en aquest camp més enllà del que pugui veure en aquests films, les conclusions a les que puc arribar són sempre basades en quelcom més fictici que real que pot proporcionar, com a màxim, una noció; la intuïció de què hi ha alguna cosa que no acaba d’anar bé.

En definitiva, i com passa amb tot l’art, el cinema és un mirall més de la societat, a vegades molt pròxim a la realitat, i a vegades llunyà, com més llunyà millor, però fets com aquesta coincidència argumental esdevenen, sens dubte, rellevants per a l’anàlisi d’aquesta.

1 comentari: