El clàssic cinema: Casablanca

[Publicat a Cinergia (22/06/2012)]

Hi ha personatges que bé valen una pel·lícula, un film dedicat exclusivament a ells perquè ells són un quadre sencer i la resta és marc, safata de plata pel seu lluïment. Casablanca (1942) és un d’aquests casos, pel·lícula sòlida des dels fonaments fins a la teulada que serveix de perfecta peanya a un Humphrey Bogart a la seva salsa. L’obra de Michael Curtiz sembla concebuda per a un actor que amb aquesta actuació, i contra pronòstic, quedaria definitivament consolidat al firmament de Holywood. Casablanca, rodada l’any 1942, proporciona un escenari idoni a l’actor novaiorquès; un context de total actualitat –la Segona Guerra mundial–, una localització exòtica però no aliena, ciutat colonial francesa, i un repartiment extraordinari darrere seu, amb Ingrid Bergman i Claude Rains, entre molts altres. Res desentona ni priva a Bogart de fer-se l’amo de la pantalla gràcies a la seva aureola d’antiheroi, que lluny de restar-li carisma el fa més atractiu de cara el públic, tan magnètic com el bell rostre de Bergman.

Vincent, de Tim Burton, és el Curt de la setmana!

Tercera incursió al cicle de curtmetratges de terror amb un nom que no podia faltar: Tim Burton. Vincent és un dels seus primers treballs, i deixa veure algun dels seus tics més habituals.

Crítica a Take Shelter

[Publicada a Tu peli (04/04/2012)]

Puntuació: ★★★★★

El apocalipsis está a la vuelta de la esquina y cada día hay algo que nos lo recuerda. Después de la calma –siempre relativa– da la sensación que va a llover abundantemente: mucha agua, rayos, truenos y demás. Nostradamus, los mayas y compañía lo tenían claro, y ahora lo pagamos con una suerte de psicosis colectiva que, con mayor o menor grado de superstición y más o menos caso, se suma a la dichosa y sudadísima crisis mundial, síndrome inequívoco de que algo no marcha. Y cómo no, el cine, siempre tan permeable, sigue siendo un diáfano reflejo de todo ello; desde hecatombes a gran escala hasta íntimos apocalipsis afloran en las pantallas marcando una clara tendencia en la ciencia ficción de estos días. El optimismo tecnológico y los futuros lejanos han sido momentáneamente eclipsados por un nubarrón oscuro cargado de desesperanza. Futuros cercanos, epílogos de la vida, es lo que predican últimamente Abel Ferrara o Lars von Trier, John Hillcoat –con permiso de Cormac McCarthy–o Xavier Gens, Terrence Malick o Roland Emmerich, etc.

Django Unchained és l'art del tràiler

La nova de Tarantino ja té tràiler i bona pinta!

El clàssic cinema: Ciutadà Kane

[Publicat a Cinergia (15/06/2012)]

De Citizen Kane (1941) crida l’atenció, en primera instancia, la solidesa del seu conjunt, que demostra una maduresa tècnica i artística fora del comú. Orson Welles corrobora amb aquesta primera incursió al cinema el seu geni, precoç en la formulació d’un discurs consistent en la seva faceta visual com argumental. La precisió de texts i diàlegs i l’aposta estètica, ostentosa i avantguardista, no defalleixen en cap moment ni donen indicis d’errors novells, rematant la feina amb un immillorable muntatge. Llums i ombres magistralment registrades per Gregg Toland s’alien també a un relat agredolç sobre els mitjans de comunicació en l’era moderna i fins a quin punt aquests són influents, centrant l’atenció sobre un personatge en concret, Charles Foster Kane. Welles empra aquest caràcter, magnat de premsa i comunicacions nord-americà, per a dibuixar un retrat bidimensional, el de Kane com a individu i el de Kane com a símbol social.

Spoon vs. Spoon és el Curt de la setmana!

Segona part de l'assassí de la cullereta, per Richard Gale!

Crónicas desde el Atlántida (III)

[Publicat a Tu peli (10/05/2012]

Y se vuelve a sumergir… hasta el año que viene

He aquí última entrega de las Crónicas desde la Atlántida, en la que repasaremos los títulos que faltaban por citar y reseñar de un festival que, como comentábamos el pasado artículo, ha dado un notable salto de calidad en esta segunda edición, con un catálogo más variopinto e internacional. Hablando en cifras, los resultados demuestran una grata acogida de un público que aumenta tanto como el interés y aceptación hacia un modelo de consumo de cine realista con los tiempos que corren y sostenible y justo con los creadores. Así es que casi veinte mil visionados se han registrado a lo largo del mes entre las veintiséis películas que ofrecía el Atlántida Film Fest, consolidando no sólo el festival sino también una forma de exhibición inexplicablemente marginada. Empezamos, pues, con los cuatro títulos que cierran la Sección Oficial, producciones hispanoamericanas que optaban al principal galardón y entre las que están, seguramente, los mejores films del festival.

The Dark Knight Rises és l'art del tràiler

Christopher Nolan = espectacle!

El clàssic cinema: La diligència

[Publicat a Cinergia (08/06/2012]

La diligència s’obre camí pel desert d’Arizona en direcció Nou Mèxic, i ho fa carregada d’un passatge heterogeni i en constant alerta per l’amenaça Apatxe, amb Gerónimo al capdavant. Són nou les persones que conformen la perillosa expedició, i malgrat que entre elles poc o gens hi ha a veure, durant tres inacabables dies hauran de compartir seients, temors i experiències, el que desembocarà en un peculiar creuament social del què John Ford n’extreu tot el suc. Connexions en altres circumstàncies impensables neixen progressivament de la forçosa relació que entre tots s’estableix, esdevenint La diligència un western singular, allunyat de l’estereotipada dualitat indis-vaquers. Ford experimenta en aquesta pel·lícula com un Noé en petit comitè, jugant amb la fauna social i reclutant-ne alguns exemplars destacats per veure el que passa dintre de l’arca. Una prostituta proscrita, un metge alcohòlic, un delinqüent bondadós, una recentment casada embarassada, un galant jugador de cartes, un banquer malhumorat, un comerciant de whisky… tots ells conformen aquesta singular caravana cap a Lordsburg, encarnats per un repartiment de luxe –amb John Wayne, Claire Trevor, Thomas Mitchell (guanyador de l’Oscar per la seva interpretació) i Andy Devine, entre altres– i que dirigeix amb mestria el mestre Ford, subjectant les regnes amb tant nervi com afecte.

The Horribly Slow Murderer with the Extremely Inefficient Weapon és el (terrorífic) Curt de la setmana!

Comencem un cicle de curtmetratges de terror amb aquesta joia de llong nom. El seu protagonista és el psicòpata de la cullera, un despietat assassí que només empra aquest instrument per als seus crims...

Format tràiler, com el també enginyós Zombinladen, The Horribly Slow Murderer with the Extremely Inefficient Weapon està dirigit per Richard Gale, qui ja n'ha fet dues seqüeles que també publicaré més endavant!

De moment, aquí va el primer!

Crónicas desde el Atlántida (II)

[Publicat a Tu peli (30/04/2012)]

Atlántida emerge

Parece, como ya comentaba en la primera entrega de la crónica del Atlántida Film Fest, que el certamen, efectivamente, está teniendo un amplio seguimiento que lo confirma como el festival online más importante del mundo. Si el año pasado, en su primera edición, había tenido un alcance más discreto, este llegó, en su primera semana, a la impresionante cifra de 15.000 visualizaciones. Esto significa un crecimiento de un 500% respecto a la totalidad del pasado festival, pero se traduce sobre todo en lo que es ya una prueba irrefutable del potencial de internet en la difusión de séptimo arte, sin riñas ni disfunciones con los intereses de quien hace posible el cine.

Per anar al cinema en temps de crisi!

En temps difícils com aquests la cultura de consum pateix especialment la seva condició de condiment, innecessari per a la mera subsistència. Si hi ha gent que té dificultats per pagar recursos bàsics, és impossible que es pugui permetre quelcom del què la seva supervivència no en depèn. El cinema, com la literatura o la música, està notant molt aquesta davallada del poder adquisitiu de qui abans podia consumir cultura regularment i ara ja no. És per això que mica en mica van naixent propostes interessants que s'ajusten als temps que corren, entre les quals, al món del cinema, destaquem les següents:

El clàssic cinema: Allò que el vent s'endugué

[Publicat a Cinergia (02/06/2012)]

La cultura de l’espectacle està fortament arraigada a l’american way of life, sempre predilecte a les grans cites i a les magnificències ocioses de les que res se’n lliura. La música, el cinema o l’esport esdevenen allà, més que enlloc, susceptibles de convertir-se en quelcom més gran, sempre enfocat a la major imantació possible de l’atenció pública. La Super Bowl o l’All-Stars, els Oscars o els concerts de Madonna exemplifiquen a la perfecció aquest incomparable sentit de l’espectacle que tot ho abraça. Al cinema, a banda de cerimònies de l’Acadèmia i succedanis, el millor xou es troba sempre a l’interior de les sales, amb la llum apagada i un projector en marxa. Hollywood és en aquest sentit diàfan, màxim abanderat i exponent del cinema-espectacle a la recerca sempre d’estímuls potents i directes que captivin a l’espectador mitjà, desinteressat de marginalitats.

Els nens monos i la venjança del temps

El sexto sentido, Terminator 2, Solo en casa... Tots aquests films tenien una cosa en comú: un nen mono. I ara tots aquests nens que ja no són nens tenen una altra cosa en comú. Ja no són monos. Ni guapos.

No passa el mateix amb altres casos, com el de Pequeña Miss Sunshine, Stuart Little... aquí van les proves!

Crónicas desde el Atlántida (I)

[Publicat a Tu peli (20/03/2012)]

El festival

Nos adelantaba el director del Atlántida Film Fest, Jaume Ripoll, en la presentación, que la principal temática de éste sería la juventud actual, generación perdida de mujeres y hombres de la veintena a la treintena que sufre en estos tiempos, y especialmente, de una crisis que todo lo contamina y que trunca perspectivas, esperanzas, proyectos incipientes y cualquier atisbo de consolidación en las estructuras sociales del presente. Pues bien, da la sensación, después del primer tanteo fílmico de las propuestas del evento, que la selección de films ha sido escrupulosa en ese sentido, rigurosamente confeccionada para representar esta realidad en tanto que compendio de impresiones variopinto pero coherente.