El clàssic cinema: Sol davant el perill (High Noon)

[Publicat a Cinergia (20/07/2012)]

Un seguit de catastròfiques desdites s’acarnissen amb el protagonista de High Noon (1952), xèrif de poble que desperta per igual simpaties i antipaties i que es veu sobtadament assetjat per uns malfactors amb set de venjança que amenacen la seva vida i la dels habitants de Hadleyville. Fred Zinnemann roda amb Gary Cooper un western de pura raça, sec com un xarrup vodka i sense concessions de cara a la galeria que es centra en la sola figura de Kane (Cooper) per a desenvolupar una trama tan simple com precisa. La sabia utilització del temps i el suspens és la clau de l’efectivitat del film, que no necessita cap més element per a mantenir al públic amb l’ai al cor durant més d’una hora en la que tot són esperes i preparatius.

I és que ja als primers fotogrames, des del joc de mirades inicial ple de malícia i intencionalitat, s’encén una metxa que no deixarà de cremar fins a trobar un barril de pólvora a on explotar. High Noon és un comte enrere, tic tac que no cessa i que ressona a l’oïda de Kane i de tot un poble expectant i inquiet a qui el temps i les pors juguen en contra. Zinnemann exposa davant aquesta situació d’imminent amenaça, i amb l’exacte guió de Carl Foreman, un ric anàlisi psicològic de comportaments individuals i col·lectius en forma d’acalorats debats i discrepàncies entre la població. Mantenir-se impassible o combatre, desentendre’s o implicar-se, totes les opcions són barallades i degudament argumentades mentre les agulles del rellotge segueixen el seu curs, reduint cada vegada més l’espai de Kane entre l’espasa i la paret. El suspens va in crescendo per l’auditori com també per un protagonista que a mesura que passen els minuts es troba més sol i descobert, passant de la tensa espera a la suor freda i el temor, i d’aquí a l’agònica expectació d’una mort gairebé segura.



La de Zinnemann és una pel·lícula autèntica, humanista en tant que fidel al comportament d’hom en una situació hipotètica. Aquí no hi ha ni superhomes ni antagonistes implacables, hi ha por a la mort i hi ha amor, hi ha debilitat i hi ha dubtes de tota mena. L’angoixa i la claustrofòbia marquen a cada minut que passa una situació que servirà després d’inspiració a altres il·lustres realitzadors com Howard Hawks, que amb Río Bravo (1959) replicava a Zinnemann i el seu Kane, o John Carpenter i el seu western modern Assault on Precinct 13 (1976). High Noon és, amb tot, un duel de cara el sol i contra el temps en què Cooper, tan solitari en la trama com ben acompanyat en un repartiment amb Grace Kelly i Thomas Mitchell, mostra a tothom les seves cartes i fragilitat davant un trio d’asos al que difícilment podrà fer front. Zinnemann fa d’això un exercici de sinceritat i subtilesa, es diu que denunciatori del maccarthisme, que condueix amb mà ferma i aclaparadora destresa pel camí de la intriga explotant com ningú els tempos, la incertesa i la tensió que tot plegat genera.