[Publicat a Cinergia (13/07/2012)]
La
senyora Desmond es pregunta davant el mirall qui és la més guapa, qui
és la més bona de totes les actrius que han conquerit Hollywood, i el
mirall només té una resposta, tu, tu i tu. Satisfeta, dóna mitja volta i
se’n va, ignorant que el món és ple de Blancaneus que ja fa temps que
li han arrabassat el tron. Primer ressentiment, després autocomplaença, i
finalment ingenuïtat, Billy Wilder sap perfectament de què parla quan defineix decadència, i així com va fer Welles
amb Kane nou anys abans, empra el potent contrast d’una faraònica
mansió habitada tan sols per algú que a despit s’ha refugiat de la
societat, omplint els seus habitacles d’ego i res més. Quadres jovials
d’una joventut daurada cobreixen com poden les esquerdes d’un palau que
és un regne apart, aïllat de la civilització hostil que res de bo pot
aportar, fins que de sobte, per accident, arriba algú que conciliarà
tots aquests anys d’exili retornant-la al feliç i enyorat punt de
partida, quimèrica il·lusió que poc a poc s’esvaeix.
L’interessantíssim plantejament del
director austrohongarès, estudi de la decadència i l’inevitable desencís
en un context hollywoodià clàssic, és conduït per una Gloria Swanson
totalment abocada pel delit de l’espectador, que veu en ella i en
altres glòries a qui l’arròs comença a covar-se els perfectes miralls
dels seus propis personatges. No falten al festival crepuscular de
Wilder Erich von Stroheim, Cecil B. DeMille o Buster Keaton,
demostrant una vegada més la perspicàcia i l’encant que té el cinema
quan explora l’autoretrat i fa un exercici de metalingüística, explicant
de portes endins. Wilder declarava sobre la pel·lícula que la seva
descripció de Hollywood tenia molt de vertader i, òbviament, també
invencions. El vertader, suposem, és la vessant menys romàntica, el
cementiri d’elefants que s’apila darrera del monticle de les lletres
blanques i que ha condemnat a tantes estrelles a l’ostracisme. Sunset Boulevard
(1950) les homenatja sense renunciar però a un realisme màgic que fa
únic el relat, disconforme i expressionista. I és que és això, les
invencions i les llicències poètiques, el que engrandeix tant el film;
obres que aleshores ja parlaven de Hollywood com A Star is Born (William A. Wellman, 1937) o What Price Hollywood (George Cukor,
1932) eren de la mateixa manera interessants però no comptaven amb un
ingredient tant especial, fantasia urbana i contemporània.
Així és que Wilder s’atreveix a introduir escenes oníriques, es diria
que sortides d’un conte de fades, a una historia que beu de la realitat
i que empra a un incontestable William Holden
com a fil conductor i pont entre Swanson i el món. La visió menys
glamurosa de la fàbrica de somnis rellueix aquí agafada d’una mà d’un
ximpanzé emperifollat –inevitable no pensar en allò de la mona
vestida de seda– i de l’altra d’un escriptor fracassat, conformant amb
tot un manifest fictici i verídic que reivindica a tots aquells als que
la indústria del cinema per excel·lència ha donat l’esquena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada