El clàssic cinema: Cantant sota la pluja

[Publicat a Cinergia (27/07/2012)]

És clar que no pot parlar-se d’un musical com es parla del cinema a l’ús, com tampoc pot encabir-se una obra documental en segons quines consideracions a les que el cinema de ficció n’és sempre susceptible. La narrativa cinematogràfica, en tant que dissertació des de la imatge, varia en el gènere musical respecte a la resta, essent aquesta igual d’important en el seu muntatge però molt menys en la seva essència. La música passa d’acompanyament a celebració, pilar bàsic que ja no és condicionat –un element més, ornamental– sinó condicional, i això fa variar, i molt,  els fonaments bàsics a l’hora de construir, visionar, i valorar una obra.

Tant és així que, des del començament, ens topem amb una premissa lògica: la inevitable adulteració narrativa que comporta la integració de música i ball a la trama abstreu a l’espectador de qualsevol percepció de caire realista, en el que podríem qualificar d’antònim del cinema més escrupolós quant a retrat; Nouvelle vague francesa, Free Cinema anglès, o Neorealisme italià… Efectivament, el cinema musical, llevat comptades ocasions, renuncia des del principi a ser rigorós en aquest aspecte; els actors dansen i canten en les més variades situacions a favor de l’expressionisme i en detriment, sovint, de la integritat discursiva. I és aquí a on els gustos divergeixen radicalment. El gaudi d’aquestes obres depèn d’això, i assimilar-ho és determinant per a poder apreciar-les sense reticències.

Però tot això és teoria, i la pràctica es redueix a deixar-se seduir o no per films com Singin’ in the Rain (1952), cinema vestit de seda i lluentons i gran abanderat dels comportaments artificiosos i les hipèrboles expressives. Seria per una banda deshonest posar en qüestió les qualitats musicals i cinematogràfiques d’aquesta afortunada trobada de titans –amb Gene Kelly, Stanley Donen, Donald O’Connor, Debbie Reynolds, entre altres…– però és no obstant inevitable no retreure certes llicències argumentals al llarg del metratge –i en especial a la segona meitat– que priven a una part de l’auditori d’una completa delectança i a ella mateixa de ser una obra total. I és que si a la primera part es fa una aposta ferma per a compaginar els números musicals amb una historia ben fomentada amb les mateixes dosis de romanticisme i humor, a la segona tota aquesta comicitat queda aparcada en favor de l’ostentós, en un còctel més aviat embafador de música i romanç que s’imposa no només al cinema de la rialla; també a la coherència narrativa. Efectivament, números com especialment el de Broadway són gratuïts i per tan innecessaris en un conjunt ja prou farcit de talent, en absolut mancat d’incentius.



Això no desmereix, tanmateix, un llargmetratge que a banda de la seva condició de musical és un agudíssim autoretrat cinematogràfic de la transició del silent al sonor. L’enginy amb al què això es descriu –les impagables escenes dels micròfons, dels doblatges, de l’adaptació a despit de l’industria…– i el seu muntatge aclaparador bé valen la consideració de gran clàssic, Hollywood en plena forma cantat i ballat que tot i ser en ocasions excessiu i diluir la força del conjunt, no deixa de ser cinema amb majúscules, títol capital del setè art.