El clàssic cinema: Rebel sense causa

[Publicat a Cinergia (03/08/2012)]

La recerca de respostes pot ser fàcilment frustrant, més encara en moments en què és la pròpia existència la que està en qüestió. L’adolescència és un paradigma de períodes com aquest, una agitada transició que cadascú aborda com pot i en la que aquesta frustració està a l’ordre del dia. Un munt de disjuntives existencials planen sobre els que ja no són nens i encara no són adults, i sovint aquests no troben en els seus pares i tutors solucions satisfactòries, desembocant en desafeccions i asprors que posteriorment, i poc a poc, s’aniran llimant fins a desaparèixer.

Tot això es desplega en un sol dia a la interessant però lleugerament espitada Rebel Without a Cause (1955), de Nicholas Ray, pel·lícula tramposa en alguns aspectes que no obstant retrata l’adolescència amb perspicàcia de la mà d’un emblemàtic James Dean. Tot comença en una comissaria que reuneix als que seran els tres protagonistes, Jim Stark (James Dean), Judy (Natalie Wood) i Platon (Sal Mineo), cadascun implicat en alguna nimietat tan insignificant com simptomàtica. Ja allà s’entreveuen algunes disfuncions personals i familiars que donaran peu al desenvolupament de la trama, en la que el repudi cap als progenitors és exageradament unànime però ajuda a explicar la historia sense necessitat de massa preàmbuls. Inadaptació, solitud, incomprensió, risc, inconsciència, i rebel·lió. Efectivament, Ray fa un rigorós repàs de totes les patologies adolescents creant-ne un argument al voltant per al lluïment de Dean, a qui la figura d’antiheroi carismàtic junior cau com anell al dit. La seva actitud xulesca però bondadosa, múrria però afable, és ben bé mitja pel·lícula, un imant tan efectiu com contagiós per a les legions teenager a qui Dean va conquerir en temps rècord, amb tan sols tres pel·lícules.

Més enllà dels tics tan icònics del mític actor, Ray proporciona al personatge de Dean, Jim Stark, una sèrie de matisos que profunditzen en la seva mentalitat, allunyant-lo del simplisme amb el què sovint el cinema descriu als joves adolescents. Rebel Without a Cause no són només gamberrades i insensatesa: Stark representa la fulla de la navalla a on tots nosaltres hem fet equilibris alguna vegada, entre la innocència de l’infantil i la consciència de qui és prop de ser adult. Ray ho plasma molt clarament amb el comportament del protagonista, ansiós de fer el correcte però dubitatiu de quin és el camí, i molt especialment en la relació que té amb el seu pare, a qui retreu una falta de vigor alhora d’afrontar problemes. Aquest ressentiment es tradueix després, i de manera molt significativa, en una actitud paternalista cap al seu únic amic Platon, amb qui dóna la sensació que vol compensar les seves mancances.



L’obra de Ray, tanmateix, té un greu problema que entela el seu conjunt, i és que tota l’autenticitat, tota la contemporaneïtat que respira el guió, contrasta amb l’impostat d’alguns aspectes: els setze anys que pretenen els protagonistes no es visualitzen en un James Dean de vint-i-quatre o un Corey Allen de vint-i-un, i la brevetat temporal de l’acció, un dia, és inconcebible per la quantitat de fets que explica –primer dia a un nou institut, naixement d’amistats i enemistats, consolidacions d’aquestes, enamoraments i desencisos…–, en un innecessari exercici de reduccionisme. Malgrat tot, Rebel Without a Cause ha sobreviscut al pas del temps més enllà de la icona Dean i la seva pose i de les seves llicències formals i temporals gràcies a la qualitat que té en tant que estampa, testimoni cru i efusiu de la pubertat.