Del voler al poder (Crítica a Cisne Negro)

[Publicada a La Garriga Digital (25/03/2011)]

Puntuació: ★★★★★ 

Quan es parla de quelcom pretensiós sol entonar-se pejorativament: una obra qualificada de pretensiosa és automàticament relacionada amb el fet de voler i no poder, de buscar un resultat notable que es queda en una indissimulada suficiència, cosa que per altra banda es dóna sovint. Tanmateix, també es donen habitualment, parlant de cinema, casos d’obres tan pretensioses com feliçment ben aconseguides. Exemples com Avatar, sorgit per les ínfules grandiloqüents del seu director, James Cameron, compleixen expectatives gràcies al seu brutal motor visual (no pas per un guió brillant), que és al cap i a la fi la meta que aquest perseguia. Un altre bon exemple és la pel·lícula que aquí ens ocupa, Cigne negre, del polifacètic director Darren Aronofsky. Dic polifacètic perquè malgrat no haver firmat un gran nombre d’obres –cinc llargmetratges en total–, totes elles han estat tractades de diferent manera quant a escriptura i quant a estètica i, no obstant això, totes elles s’han caracteritzat, de la mateixa manera, per la recerca del seu autor de deixar en l’espectador una empremta.

Sound of Noise: l'art del tràiler 7!

Aquesta curiosa producció sueca, basada en una banda musical-criminal que de qualsevol cosa en fa música, essencialment percussió, és el tràiler de la setmana! Molt interessant i sobretot molt original!

La dama y la muerte és el curt de la setmana!

Excel·lent producció espanyola al més pur estil Pixar.

La venjança infinita (Crítica a I Saw the Devil)

[Publicada a La Garriga Digital (21/03/2011)]

Puntuació: ★★★★★

Aquest, com cada any, no podrem trobar a les cartelleres de cinema múltiples propostes interessants que com és normal, que no positiu, no han trobat una distribuïdora que les aculli i les porti a les sales. Avui parlarem d’una d’elles, un thriller provinent de Corea del Sud que es va presentar al festival de cinema de San Sebastián i posteriorment a Sitges, en ambdós casos amb una més que notable acollida per part del públic. La pel·lícula en qüestió és I Saw the Devil, una al·legoria de la venjança que per la seva narració salvatge, violenta, ens evoca a un Kill Bill passat de voltes, que ja és dir, i pel seu tractament del suspens –com reconeix el mateix director, Kim Ji-woon– als cèlebres films de Fincher, Seven i Zodiac. Tanmateix, si aquestes dues últimes pel·lícules es centraven en les malifetes d’un antagonista fred i calculador perseguit sempre pels investigadors, que suaven de valent per a seguir-li la pista, en el cas de I Saw the Devil qui sua sense parar és l’assassí, que es veu assetjat per un agent secret a qui els seus crims han tocat de ben a prop, convertint-lo en un venjador implacable.

L'inventaire fantôme és el Curt de la setmana!

Fantàstic curtmetratge, estèticament proper a creadors com l'arxiconegut Tim Burton. Val la pena!

Elisa K: L'art del tràiler 6!

Aquesta setmana és el torn d'una molt estimable producció catalana, Elisa K, basada en una novel·la de Lolita Bosch. La seva senzillesa és tan suggerent com ho és al film, molt recomanable, molt trist. El tràiler en qüestió fa la seva funció a la perfecció, deixant la mel d'un drama subtil però potent a la boca dels seus espectadors.

Fronteres

L’art i la controvèrsia són dos termes que han estat sempre, a llarg de tota la història, estretament lligats. Encara més: l’art ha progressat, ha crescut pel que fa a amplitud conceptual gràcies a l’atreviment d’uns creadors, o creadores, que han tingut el valor d’enfrontar-se a la polèmica i la controvèrsia obviant segons quines fronteres establertes en benefici d’una expressivitat el més personal possible, esdevenint així avantguardes més o menys rupturistes, més o menys escoltades, més o menys globals però en tot cas importants. Per posar un exemple evident podem parlar del constant trencament de l’academicisme en la pintura, potenciat amb les avantguardes del segle XIX; l’impressionisme de Monet i companyia que donà peu a la contínua metamorfosi a la que la pintura està sotmesa actualment, desembocant en una filosofia creativa molt més liberal extrapolada fins i tot a les belles arts més conservadores.

Logorama és el curt de la semana!

Aquesta setmana li toca a Logorama, una creació francesa molt nordamericana que basa la seva existència en les marques comercials. Entretingut i molt treballat!

13 Tzameti: L'art del tràiler 5!

Seguim amb tràilers ben parits! Aquesta setmana li toca a un thriller francès bastant desconegut 13 Tzameti, de Géla Babluani, que ens deixa amb la mel a la boca amb una escena tan potent com angoixant. Aquí va!

El refugi dels francesos

[Publicada a La Garriga Digital (04/03/2011)]

A la primera crítica que vaig escriure a La Garriga Digital parlava d’una pel·lícula danesa que era, en certa manera, representativa d’una tendència que s’estava donant en reiterades ocasions en el cinema danès. Parlava de la incomunicació com a fil conductor de les seves històries, i de l’àmbit familiar com a context d’aquestes. Doncs bé, seguint amb aquest anàlisi de corrents cinematogràfiques, ens trobem de cara amb el cas del cinema francès més actual; el que ens va arribar al llarg de l’any 2010. Si fem una ullada a les propostes francòfones de les que vam poder gaudir en aquest període ens trobarem, òbviament, amb el cinema més comercial, al que en aquest cas no prestarem atenció, i també amb el cinema més genuí, innegablement francès.

El curt de la setmana! (Que no és un curt, però en fi!)

Aquesta setmana torna a tocar un documental, que si bé no té cap valor especial quan a tècnica cinematogràfica, sí que és primordial fer-li un ull per a conscienciar-se, no només pel missatge ecologista per tothom conegut si no pel fet de despertar, encara que sigui una mica, de la letargia a la que grans companyies ens tenen sotmesos (i sí, ja sé que això també sona a tòpic, però en tot cas és bo conèixer conceptes tan interessants com, per exemple, el decreixement ).

Així doncs, màquines que programades per fallar a La obsolescencia programada:

Así son las cosas y así se las hemos contado (Crítica a The Life and Death of a Porno Gang)

[Publicada a Filmaffinity (08/10/2010)]

Puntuació: ★★★★★

Sorprendente, muy dura, y muy interesante. Peculiar propuesta serbia que se adentra con un crudo realismo en las desventuras de un cabaret porno que recorre el país ofreciendo sus shows, dirigido por un realizador cinematográfico harto de censuras y acotaciones.

Esta es la primera incursión de Mladen Djordjevic en el largometraje de ficción, con claras influencias de directores como Haneke o Von Trier. Visualmente frío y con una cámara inquieta y curiosa, el director no oculta nada, pero nada es gratuito. La película es declaradamente cruda, no hace concesiones pero tampoco es pretenciosa, ni tiene como leitmotiv la exhibición indiscriminada de sexo y violencia. Y es que se nos habla de política, se nos habla de historia, y se nos habla alto y claro. Las vivencias de un grupo de personas desarraigadas, en cierto modo desencantadas con su vida, que deciden poner un punto y aparte para empezar con mayúsculas algo radicalmente distinto. Lo más interesante de todo esto es que lo que podría ser una idea descabellada de un director marginal sin pies ni cabeza se nos presenta de un modo creíble y realista, próximo al espectador. Todo en ella tiene sentido, y todos sus personajes rezuman humanidad. De algún modo, no es un film cinematográfico. Y digo esto porque aún tratándose de una temática –como la del porno y el snuff– en la que el morbo y la brutalidad están servidos, está tratado todo con sencillez, sin delirios de grandeza ni manierismos. Es tan simple y tan libre de grandes pretensiones que lo que de verdad nos hace sentir es que todo esto pasó, sin artificios, sin adornos cinematográficos; tal cual nos lo cuenta.