Crítica a El arte de amar

[Publicada a Tu peli (25/05/2012)]

Puntuació: ★★★★★

En tiempos de crisis todo se tambalea, también lo hacen los valores y consciencias humanas, las creencias y hasta la estima al prójimo. Ni las insignias más portentosas parecen resistirse a este terremoto que todo lo tumba y, ahí es nada, también lo hace el país de l’amour. Memeces aparte, lo que sí es cierto es la curiosa y reciente inclinación del cine de romances y amoríos francés hacia las rupturas y las cornamentas, como lo demuestran algunas de las últimas producciones llegadas a nuestras salas desde el país de los croissants. Los infieles, 4 Lovers, Partir, Los seductores o la que hoy nos ocupa, El arte de amar, tienen en las infidelidades su principal bebedero, algo curioso que puede despertar algunas suspicacias.

El clàssic cinema: Sol davant el perill (High Noon)

[Publicat a Cinergia (20/07/2012)]

Un seguit de catastròfiques desdites s’acarnissen amb el protagonista de High Noon (1952), xèrif de poble que desperta per igual simpaties i antipaties i que es veu sobtadament assetjat per uns malfactors amb set de venjança que amenacen la seva vida i la dels habitants de Hadleyville. Fred Zinnemann roda amb Gary Cooper un western de pura raça, sec com un xarrup vodka i sense concessions de cara a la galeria que es centra en la sola figura de Kane (Cooper) per a desenvolupar una trama tan simple com precisa. La sabia utilització del temps i el suspens és la clau de l’efectivitat del film, que no necessita cap més element per a mantenir al públic amb l’ai al cor durant més d’una hora en la que tot són esperes i preparatius.

The Sandman és l'(onírico-terrorífic) Curt de la setmana!

I seguim amb més propostes interessants, en aquest cas de part del britànic Paul Berry, que fa seu el personatge de The Sandman, senyor dels somnis. Bella i sinistre nova entrega del cicle curtmetratges de terror!

Crítica a Men in Black 3

[Publicada a Tu peli (25/05/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Algo que tenían que asumir los realizadores de Men in Black en esta tercera entrega de la curiosa saga inaugurada en 1997 por Barry Sonnenfeld era que un tercer capítulo de las aventuras de los hombres de negro carecería, casi seguro, de la originalidad y frescura de sus primeros pasos. El trabajo, entonces, consistiría más bien en consolidar a los dos protagonistas –siguen al pie del cañón Tommy Lee Jones y Will Smith– desprendiendo de ellos el ya muy manido estigma del mentor y el aprendiz que tan bien funcionaba en la primera película y otorgándoles un rol distinto, un dúo con más galones y veteranía. Y aunque este trabajo le correspondía también a Lowell Cunningham, autor de los cómics en los que se basa el film, lo cierto es que todo sigue pareciéndose mucho. Lee Jones sigue siendo un agente serio, cuadriculado y aleccionador y Smith sigue siendo un chavalín al que parece venirle todo de nuevo.

El clàssic cinema: Sunset Boulevard

[Publicat a Cinergia (13/07/2012)]

La senyora Desmond es pregunta davant el mirall qui és la més guapa, qui és la més bona de totes les actrius que han conquerit Hollywood, i el mirall només té una resposta, tu, tu i tu. Satisfeta, dóna mitja volta i se’n va, ignorant que el món és ple de Blancaneus que ja fa temps que li han arrabassat el tron. Primer ressentiment, després autocomplaença, i finalment ingenuïtat, Billy Wilder sap perfectament de què parla quan defineix decadència, i així com va fer Welles amb Kane nou anys abans, empra el potent contrast d’una faraònica mansió habitada tan sols per algú que a despit s’ha refugiat de la societat, omplint els seus habitacles d’ego i res més. Quadres jovials d’una joventut daurada cobreixen com poden les esquerdes d’un palau que és un regne apart, aïllat de la civilització hostil que res de bo pot aportar, fins que de sobte, per accident, arriba algú que conciliarà tots aquests anys d’exili retornant-la al feliç i enyorat punt de partida, quimèrica il·lusió que poc a poc s’esvaeix.

Última voluntad, de Javier Fesser, és el Curt de la setmana!

Tornem al terror còmic amb un curtmetratge de Javier Fesser (Camino, El milagro de P. Tinto) que consisteix, bàsicament, en una última voluntat truncada. Actuen Goyo Giménez i Raúl Cano.

Crítica a Profesor Lazhar

[Publicada a Tu peli (18/05/2012)]

Puntuació: ★★★★★ 

Profesor Lazhar constata con suma efectividad la importancia de un aprendizaje simbiótico; hasta dónde puede llegar a ser positiva la reciprocidad en el constante proceso de formación, ya no en un marco escolar sino global. Philippe Falardeau parte de esta premisa y rueda un film tan terrenal por su historia y personajes como importante por la suma trascendencia e intemporalidad de su mensaje, más allá de cualquier contexto. Pero es que allí, en ese contexto, reside también buena parte de su lucidez: un profesor argelino que proviene de un país con graves problemáticas sociales desembarca en una clase, en Canadá, con unos conflictos de mucha menor escala aunque del mismo modo sintomáticos. El microclima que allí se genera, enrarecido al principio y canalizado poco a poco por el profesor y sus alumnos, es descrito de manera sensible y magistral, nunca exenta de rigor narrativo, implosionando al final con una escena tan sencilla como memorable.

El clàssic cinema: Que bonic que és viure

[Publicat a Cinergia (06/07/2012)]

No hi ha res més ensucrat que un Nadal a l’americana, o si més no això és el que tota la vida ha exhibit el cinema ianqui referent a les festes de pasqua. Les famoses bones intencions, els propòsits d’any nou, les famílies unides, etc. Centenars són els exemples que es podrien posar al respecte, però ben pocs els que poden representar-ho dignament. Un d’aquests és, com no, It’s a Wonderful Life (1946), entretinguda obra de Frank Capra tan positiva com alliçonadora que es mou entre el costumisme, el melodrama, la crítica social, la comèdia i fins i tot el cinema fantàstic, essent segurament l’obra més cèlebre del mític director italoamericà. El missatge optimista que desprèn, la simpatia d’uns James Stewart i Donna Reed en plena forma i l’agradable sabor de boca que perdura una vegada acabat el film avalen la qualitat d’aquesta faula nadalenca made in USA.

Més cinema bo i econòmic per temps de crisi!

Aquí van algunes propostes més per a qui vulgui anar al cinema sense deixar-si molta pasta!

- Festival Nits de cinema oriental (Vic)
Gran festival que arriba a la novena edició amb un extens cartell ple de films interessants i recuperant grans hits del cinema de Hong-Kong. Molt i molt recomanable, i a preus irrisoris! De 0 a 1 € totes les sessions, i la voluntat per l'entitat organitzadora.

- Renoir Floridablanca a 3€
Els Renoir s'han repensat al final l'exclusivitat dels Renoir Plaza Ezpaña de Madrid per aquesta oferta i també fan programació a molt baix preu a Barcelona. Grans títols que han passat per la pantalla al llarg de tot l'any com El topo o Mientras duermes per menys de la meitat de preu i en VOS!

- Filmax GranVia a 5€ i en VOS
Els cinemes Filmax GranVia pugen al carro del cinema econòmic amb una programació interessant i a bon preu, amb títols com la japonesa Kikesi (Milagro) o l'alemanya Three.

Balance és l'(oscaritzat) Curt de la setmana!

Una setmana més seguim amb el cicle de curtmetratges de terror amb un film alemany de l'any 1989 i premiat amb l'Oscar a millor curtmetratge d'animació. Dirigit per Christoph Lauenstein i Wolfgang Lauenstein, la historia és més sinistre que terrorífica, més simbòlica que literal.

Crítica a Un lugar donde quedarse

[Publicada a Tu peli (11/05/2012)]

Puntuació: ★★★★★

Un hilo de voz quebradiza sale a duras penas de la boca de Cheyenne, estrella del rock penosamente envejecida que con faz pálida y gestos cansinos merodea erráticamente por su palacete señorial. Con pelos y maquillaje a lo The Cure y una discutible virilidad, el exlíder de cualquier grupo famoso disfruta de una vida lujosa y plácida pero falta de estímulos que trasciendan lo más banal. Ante esta situación, Paolo Sorrentino ofrece a su personaje poco menos que una lista de tareas que Cheyenne –un Sean Penn espléndido–, cual Sim atareado, se toma al pie de la letra y sigue sin rechistar, en la búsqueda de motivaciones que colmen su existencia.

Els 10 millors openings de series!

Doncs una altra llista de tops, aquesta vegada la meva selecció d'introduccions de sèries.

10 - SIX FEET UNDER

El clàssic cinema: Els millors anys de la nostra vida

[Publicat a Cinergia (29/06/2012)]

No cal més que la contemplació de les quotidianitats per a dilucidar entre el funcional i el disfuncional en la vida d’hom. El dia a dia sempre acaba deixant al descobert les alegries i les preocupacions, més o menys evidents i més o menys rellevants, que a la fi defineixen bona part de la personalitat de qui les viu. Aquest és el principal exercici que fa William Wyler a The Best Years of Our Lives (1946), enorme producció nord-americana que segueix a tres excombatents de la Segona Guerra mundial en el seu retorn a casa. L’evident desgast psicològic i emocional, els estigmes físics, i en definitiva les seqüeles que en cadascun d’ells deixa una experiència d’aquestes característiques passen a formar part de la vida diària també del seu entorn, enterbolint relacions antany estretes.

Pingu's The Thing és el Curt de la setmana!

El Pingu més sagnant esdevé protagonista d'aquesta recreació de la mítica The Thing de John Carpenter. Terror i gore en stop-motion! Dirigit per Lee Hardcatle i una nova peça pel cicle de curtmetratges de terror!

Avanç de Sitges 2012!

Fa una setmaneta, a la fàbrica Moritz de Barcelona (lloc que comença a ser habitual per a la presentació de festivals) es feia una primera presa de contacte amb la que serà la 45 edició del Festival de Sitges, comptant amb la presència del seu director, Àngel Sala, i avançant alguns títols i novetats.

Secció oficial
Enguany Sitges començarà el dijous dia 4 d'octubre amb el passi de l'esperada òpera prima del català Oriol Paulo El cuerpo, thriller que compta amb un repartiment de luxe amb Belén Rueda, José Coronado, Hugo Silva i Aura Garrigo, entre altres. Sala comentava que aquest festival estaria especialment marcat per una forta presència de produccions de cinema fantàstic catalanes i espanyoles, fet positiu tenint en compte la manca d'alegries que fins ara ha tingut el cinema del país al llarg de 2012. Entre elles, aquestes: Insensibles (Juan Carlos Medina), que pel plantejament recorda a la brutal ¿Quien puede matar a un niño? (Narciso Ibáñez Serrador, 1976) i El bosc (Óscar Aibar), adaptació d'un relat de l'aclamat escriptor Albert Sánchez Piñol.

Crítica a Seis puntos sobre Emma

[Publicada a Tu peli (11/05/2012)]

Puntuació: ★★★★★ 

La premisa de lo desdichado suele condicionar en exceso el punto de vista de la opinión pública, susceptible, a menudo, a sobreestimar aquello que tiene relación con las minusvalías. Conceptos ya muy manidos como la famosa superación personal, hacia los que suele haber una exagerada sensibilidad, pueden ser perjudiciales a la hora de juzgar acciones, hechos, o en este caso manifestaciones artísticas por su facilidad por tocar la fibra. Claro ejemplo de ello son películas como Jack (1996) de Coppola, de tono paternalista y deleite por lo lacrimógeno. Existen también, sin embargo, films que contrarrestan con mucho acierto esta tentación hacia la condolencia tratando la minusvalía como un elemento secundario, condicionante hasta cierto punto de las aventuras, desventuras y estadios anímicos de sus protagonistas. Así lo veíamos hace no mucho tiempo con la interesante Yo, también (Álvaro Pastor, Antonio Naharro, 2009) y así lo vemos también con la notable ópera prima de Roberto Pérez Toledo, Seis puntos sobre Emma.