
De sempre, el Festival de Cinema de Sitges ha estat un certamen singular.
El que va començar responent a la dèria desinteressada de quatre cinèfils enamorats
del cinema de terror, segueix en plena forma quaranta-tres anys més tard, i
s’ha guanyat el privilegi de ser considerat el principal esdeveniment
cinematogràfic del país, i un dels principals del món en el seu gènere. I si el
Festival de Sitges és singular, el present article també ho és: escrit a quatre
mans entre Martí Porter, fill de Miquel Porter Moix, i Tariq Porter, fill de
Martí i nét de Miquel, significa la irrupció de la tercera generació Porter en
aquestes pàgines per plasmar-hi les seves reflexions entorn del Festival de Sitges
i alguns dels films que s’hi van poder veure. Miquel Porter, que en parlà
diverses vegades a Serra d’Or (vegeu, per exemple, els números 359 i 360 de la
revista) fou homenatjat pel Festival poc temps després de la seva mort, el
desembre de 2004. Sis anys després, fill i nét agafem el relleu.